Jorge Luis Borges escrivia que hi ha coses que només passen a la realitat. Jo gosaria a afegir que hi ha coses que només passen al Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona. Només cal observar amb una mica de simple distància la interlocutòria dictada pel seu titular, Joaquín Aguirre, amb què imputa per delictes de traïció els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, als periodistes Carles Porta i Natàlia Boronat, a més de l’advocat Gonzalo Boye, l’estrambòtic Alexandre Dimitrenko, l’historiador Josep Lluís Alay, l’ínclit Víctor Tarradellas i un dels objectius més cobejats pel jutge des de fa anys i panys, Francesc de Dalmases. Tots amics, coneguts i saludats de Carles Puigdemont, prou motiu per fer-los carnassa de fitxes policials. Francament, la llista m’ha decebut. Pensava que hi afegiria Lee Harvey Oswald, José María “El Tempranillo”, Bonnie and Clyde, Magín el Mago, Darth Sidious i el legal representant d’Spectra.
La decepció només es veu superada per la inquietud. El neguit de saber que la resolució del jutge existeix. Una astracanada jurídica que, a través del mecanisme de crear una peça separada, intenta esquivar no només l’aplicació de l’amnistia per uns determinats catalans, també busca esquivar, d’una manera prou matussera, el futur d’una investigació sense solta ni volta i el que encara és més perillós, el toc d’atenció dels tribunals superiors ordenant-li que deixi de fer la gana amb el dret, els drets, les llibertats i les garanties que ha d’aplicar un jutge instructor.
No parlem d’una fiscalia obsessionada amb una causa -ans al contrari, la fiscalia mai s’ha cregut la ximpleria de la connexió russa- ni d’una acusació particular o popular que hagi fet un extraordinari treball de camp. No, és la vulneració del principi contradictori i del paper del jutge com a garant de la tutela judicial efectiva i dels drets dels ciutadans. De fet, ni la nova direcció de la Guàrdia Civil a Catalunya ha pogut seguir excavant en aquesta mina de vodka barat i han hagut d’enredar als agents de la comissaria general d’Informació del Cos Nacional de Policia.
La innovació de la interlocutòria passa fins i tot, per imputar per traïció, és a dir, conspirar amb un estat estranger, on no s’imputa cap dels suposats emissaris russos que haurien estat tan necessaris com els imputats catalans, tot i que el jutges i els hipotètics investigadors saben perfectament qui són, de què treballen i, com canta José Luis Perales, a què dediquen el seu temps lliure. El deliri arriba a una quota incommensurable, quan el jutge apunta, en el fonament jurídic sisè, que Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy gràcies a la guerra híbrida que el Kremlin va fer a través del Procés contra Espanya i la Unió Europea.
Amb tots els termes de cortesia, ja n’hi ha prou d’aquest color. Això ja passa de taca d’oli. El poder d’un jutge -que pot privar una persona de la seva llibertat- no es pot sustentar en obsessions personals, persecucions fanàtiques, creacions inversemblants, vulneracions sistemàtiques del sentit comú, de la raó, de la certesa i de l’entronització de la conjectura absurda servida per a joia dels militants de la catalanofòbia. Tot això és molt seriós. Moltíssim. Davant un abús de poder absolut (i de recursos públics) farien bé de posar el crit al cel tots els implicats, com ara els Col·legis d’Advocats, el ministeri fiscal, el col·legisde Procuradors, oficines i entitats de defensa de drets civils o fins i tot, comandaments policials, però sobretot, farien bé d’aixecar la veu l’immens nombre de jutges i magistrats que fan bé la seva feina. El més perjudicat de tot això, a més, dels investigats, és sobretot, l’autoritat de la judicatura; perquè el seu poder, com es pot veure, hi ha qui el perverteix. Perquè no s’oblidin, el pròxim pas, és que Porta tenia amagats a Tor els deu mil soldats russos que Putin va cedir a Puigdemont.
