En les negociacions per formar un govern “independentista” el 2021, els de Junts van lliurar el control dels mitjans de comunicació públics i privats subvencionats a ERC. Després, els republicans van acomiadar llurs socis juntaires per fer un govern monopartidista amb incrustacions provinents del marxandatge polític. No volien compartir els seus triomfs, sense adonar-se que tampoc podrien compartir els seus fracassos, cosa assenyada a la vida. Sobretot, si no tens més que fracassos, el primer i més simbòlic, l’incompliment de la promesa de “culminar la independència”.
El seu govern estava més sol al Parlament que Simeó Estilita a la seva columna. Ho sostenia d’amagat l’oposició socialista, interessada en el fet que l’independentisme no tingués força. En efecte, tres anys més tard, no havia fet pràcticament res, i el poc que va fer va ser un fracàs, sovint acompanyat per l’escàndol i la irrisió pública.
Pel que fa a la gestió del dia a dia (això del “mentrestant”), el govern d’ERC va demostrar àmpliament que no sabia fer literalment res: organitzar unes oposicions, garantir l’ordre públic, l’educació, el català a l’ensenyament, la seguretat a les presons, les obres i els transports públics, la política agrícola i ramadera, per no parlar de la sanitat, l’habitatge o, ai las, la immigració. Un nivell d’incompetència abismal que no guarda cap relació amb els sous que cobraven i cobren. Raó per la qual, òbviament, mai dimiteix ningú.
Per defensar-se, els republicans comptaven amb la cuirassa dels mitjans de comunicació, fèrriament controlats, un veritable aparell de propaganda del partit, més submís que la premsa del Movimiento de Franco. Són ells els que embelleixen la imatge del govern i en difonen el relat. Tenen un protocol políticament imposat que reprodueix la correcció partidista de la partitocràcia en general i dels republicans en concret. Escoltar el Telenotícies és com escoltar la portaveu del partit. Cap discrepància.
Doncs bé, malgrat aquest ferri control, quan el president Aragonès va convocar eleccions les va perdre, i de bon tros. I les va perdre perquè el partit controla els mitjans, però els mitjans ja no controlen el relat que es teixeix cada dia més a les xarxes socials. I això no té aturador.
ERC va coronar la seva executòria lliurant el govern de Catalunya al PSC, segons les males llengües a canvi de conservar un parell de centenars de càrrecs públics del partit sortint, en el millor estil de l’Espanya eterna. No passa res: paguen els contribuents, als quals es pot espoliar explicant-los contes sobre una societat més ecologista, més feminista, més social, més democràtica, etc., etc. Per a això hi ha els mitjans, car el partit està enfeinat apropiant-se l’administració pública en el seu propi benefici i el dels seus militants. Què ha passat? Pregunteu a les xarxes, que lliuren una mena de guerrilla contra la força obscura de l’imperi mediàtic.
La guerrilla digital denuncia els punts més foscos del desgovern d’ERC que requereixen explicació, D’una banda, el viscós assumpte de l’anomenada “estructura B” del partit; de l’altra, la suposada malversació de fons públics en els casos de la DGAIA, la Copa d’Amèrica i Abacus, entre molts altres.
Pel que fa a l’estructura B, el partit ha creat, no cal dir-ho, una comissió “de la veritat”, presidida per un reconegut especialista a amagar-la amb demagògia soviètica, Joan Tardà. La veritat serà la postveritat.
Els presumptes escàndols de la DGAIA, i la Copa d’Amèrica, tots dos documentats profusament per Octuvre, i el de la cooperativa Abacus, denunciat en una novel·la de Psiborn, ja són una altra cosa. En tots tres casos es tracta de suposades malversacions o adjudicacions arbitràries per centenars, de vegades milers de milions de diners públics.
No és acceptable que el partit i molt menys el Parlament, rebutgin investigar aquests presumptes escàndols. Una cosa és ser un incompetent, i una altra saquejar impunement el país.
Cap democràcia no pot sobreviure si els governants rebutgen la responsabilitat pels seus actes.
