La setmana passada van insultar el fill de Najat El Hachmi. L’escriptora ho explicava en un article a El Periódico dijous passat: al seu nen de gairebé deu anys li havien dit ‘moro de merda’. La mare estava trista, però tanmateix s’ho prenia amb ironia. A l’article (titulat Pobladíssim país de merda) es referia aquella contrada ‘de merda’ —com qui diu ‘de Gal•les’, o ‘de Platja d’Aro’— «del qual tots hem format part en un moment o altre i al qual ens envien cada dos per tres». També els catalans hem estat ‘de merda’ per molts espanyols primmirats, etc.
L’article ha aixecat polseguera. N’hi ha que no han entès el que tractava de dir Najat El Hachmi —cosa per altra banda comprensible, digui el que digui Jordi Puntí— i li han retret que es fes un gra massa, que tampoc no n’hi havia per tant, que tots hem rebut en algun moment un insult o un altre, sense que d’aquí haguem de fer un diagnòstic contra Catalunya, insinuant, de mala fe, que el ‘país de merda’ al qual es refereix l’escriptora sigui el nostre.
En aquesta línia, Pilar Rahola va fer un article de resposta (Najat, a mi hija también) on explicava que a la seva filla nascuda a Sibèria —una nena que imaginem preciosa i amb trets orientals— també li han dit ‘xinesa bruta’ i ‘bruixa’, i tot aquí, a casa nostra. Rahola li retreia amb amabilitat a El Hachmi que hagués fet del seu cas un ‘termòmetre social’, que l’insult forma part de la dinàmica normal de les escoles, i que és exagerat fer de la barbaritat dels nens ‘un paradigma de la reinversió dels valors en Catalunya’. Certament: la societat ‘des de sempre’ que es manifesta així, perquè, ‘el món és tan dèbil com ho són els seus prejudicis’.
Com que sembla que estàvem a la setmana dels escarnis a mi també em va tocar rebre. No sé si és un paradigma de res, o si demostra cap reinversió, o si serveix de brúixola per cap explorador dels països de merda, com sigui: aquí teniu la meva història.
El Raval barceloní. Dissabte a la nit. A tocar de la ronda de Sant Pere. Les dues del matí. Jo anava amb la meva dona. Plovisquejava. Ambient tèrbol, llums confuses, l’aire enrarit. etc. La meva dona és propensa als constipats, portava un mocador al coll, un d’aquest mocadors amples, grans, elegants, vermell. Com que no volia mullar-se el cabell i arribar refredada a casa —buscàvem un taxi— es va posar el mocador al cap, agafant l’aspecte que solen tenir les dones musulmanes. Caminàvem apressats, sota els balcons.
Sota una porxada hi havia uns homes refugiant-se de la pluja, asseguts a sobre d’unes motos. En veure la meva dona amb el mocador al cap li van cridar (en castellà):
—Què, ara sí que et poses el mocador, eh?
Vam marxar esperitats. Sí, aquells tipus eren magribins, nord africans. Ho especifico però pot ser no caldria. Tampoc no caldria fer observar que ho dic sense connotacions racistes ni xenòfobes, sense assenyalar ningú amb el dit, sense menyspreu ni ressentiment. Ho assenyalo perquè és necessari per entendre la situació i el fons de la tesi d’aquest article.
Algú podrà objectar-me que això no és insult. ¿N’estem segurs? ¿No és vexatori anar pel carrer i que et vulguin recordar quin és el teu paper ‘tradicional’ com a dona segons una determinada religió? ¿No hi havia un profund escarni a la manera de fer, de vestir, de les dones occidentals? ¿No era una altra manera de dir-li: ‘ara sí que t’adones del que et pertoca com a dona: posar-te el mocador, tapar-te el cabell, cobrir-te el cap, deixar de provocar, etc., ara sí veus que és necessari’? Al meu parer es tractava d’això.
Hauria preferit un ‘catalana de merda’ a la meva dona, o un ‘mallorquí de merda’ dirigit a mi —fet i fet insults insignificants, tòpics, paraules buides, automàtiques— que no aquest qüestionament de la nostra manera de fer, aquest menyspreu, aquesta suficiència dels que sembla que es consideren portadors de la veritat, i que poden riure’s del que dubtem de tota fe, de tot dogma.
¿A on vull arribar? Aquí: estic cansat que les alarmes antiracistes només s’encenguin quan hi ha indicis de xenofòbia en una direcció. Quan és Catalunya la que mostra indicis de racisme aquí tothom treu els gossos a mossegar, i El Periódico dedica pàgines i pàgines a combatre la suposada xenofòbia (articles, entrevistes a l’escriptora insultada, etc.). Però, ¿per què no van dir res dels discursos antioccidentals —racistes— que deixen anar els imams de Lleida contra tots nosaltres, els suposats impurs? ¿Per què el ‘moro de merda’ d’un nen a un altre nen preocupa tant però davant de les arengues de l’imam Abdelwahab Houzi contra Occident i contra les dones alliberades, El Periódico li dedica una entrevista exculpatòria? ¿Per què no sonen ara les alarmes antiracistes? Tothom sap que Abdelwahab Houzi difon credos salafistes, que ens titllen a tots nosaltres, occidentals, de ‘fills de les mones i dels porcs’. ¿No és això racisme, odi als diferents a ells, els musulmans? ¿No és el que hi havia rere el comentari insultant que va patir la meva dona? ¿Em demanarà una entrevista El Periódico? ¿O pot ser aquell diari es pensa que la meva opinió és islamòfoba?
Hem de combatre el racisme, però el racisme en ambdues direccions. Callar o distreure la perdiu amb sofismes quan es tracta de posicionar-se davant l’odi a nosaltres, els occidentals laics, és un mal negoci. És un antiracisme de dissabtes i diumenges, un antiracisme, amb perdó, de pati d’escola.
¿Què està passant aquí? Tan senzill i tan trist com això: quan el (nostre) racisme —òbviament present a les nostres societats— contribueix a denigrar les nostres societats obertes, llavors comencem a fer repicar les campanes antiracistes. Quan els racistes nouvinguts, mitjançant el seu racisme, fan la feina de denigrar les nostres societats obertes, llavors, com que en certa manera ens fan la feina bruta, desem l’antiracisme a les golfes i callem. És així com l’antiracisme es converteix en una eina política, i no en un discurs social constructiu.
Quan jo vaig arribar de Mallorca a Barcelona tenia una veïna vella i de mal conformar (al cel sia ara, deu anys després, la senyora Lola). Un dia em va sentir parlar amb el meu accent illenc, carregat de vocals, i em va dir: ‘A Mallorca, la gent és porca’. ¿Hi havia xenofòbia en això? No. ¿Hi ha racisme, doncs, rere tota actitud de recel davant del nouvingut? No. El recel, la desconfiança, s’ha de combatre amb el coneixement, no titllant de racistes a tots els que tenen temors o suspicàcies. Així, s’ha acabat titllant de racistes als pares dels nens catalans que s’espantaven davant de la perspectiva que els seus fills anessin a classe amb nens immigrants que no parlaven ni el castellà ni el català!
Si davant de l’insult al fill de Najat El Hachmi vostè pensa que ‘són coses de nens’, Jordi Puntí ho té molt clar: vostè és racista! I s’atreveix a publicar això en un diari! A aquest escriptor tan notable, ¿li podríem exigir una mica més de lucidesa? ¿El mestre Monzó no l’ha advertit del que impliquen els tòpics de ‘la Internacional Papanates’?
A l’esquerra li convé que hi hagi racistes per tot, racistes imaginaris, racistes que no saben que ho són. Com més racistes hi hagi més podrà dir que creix l’ideologia d’extrema dreta, la qual es combat votant l’esquerra, és clar. Recel és racisme, i racisme és nazisme, i nazisme és la dreta, i nosaltres l’esquerra som els salvadors! ¿Quants casos de racisme unidireccional veurem aflorar en aquestes setmanes prèvies a les eleccions?
