Ara fa uns dies, des de les pàgines del diari El País, butlletí periodístic del Partit Socialista, es blasmava la Nit de les Lletres Catalanes, una festa literària que té 75 anys d’història en el decurs dels quals hi ha hagut clandestinitat, canvis de nom, escenaris diversos i creixement dels apartats a premiar. L’organització és d’Òmnium Cultural, que en va agafar les regnes el 1961, impulsada, entre d’altres, per Joan B. Cendrós, Lluís Carulla i Fèlix Millet, mecenes tots ells amb qui la nació catalana està en deute per les valuoses institucions que van crear. Les vicissituds han estat moltíssimes, ja que el nostre poble, a diferència dels pobles lliures, s’ha vist obligat a fer les coses amb més voluntat que mitjans, però si una cosa ha tingut clara la Nit de les Lletres Catalanes, és que tan catalanes són les lletres de l’Urgell, de l’Alguer, de l’Empordà o del Rosselló, com les de la Segarra, la Llitera, Formentera o la Safor.
Un dels retrets de l’article “Grapejar les lletres catalanes”, signat per Jordi Llovet a El País, és que el guanyador del Sant Jordi hagi estat un mallorquí, Carles Rebassa. Exactament, diu això: “Va ser casualitat que la millor novel·la de les presentades al Sant Jordi fos escrita per un mallorquí, o això va formar part de la política expansiva dels Països Catalans?”. I afegeix: «donar uns premis en presència institucional de la plana major dels poders de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, amb la nòmina quasi completa dels presidents del govern i del Parlament dels últims decennis, equival a dir: ‘Els premis es donaran a persones de manifesta adhesió als principis fonamentals del moviment’». I ara la sentència: “Quasi tots els parlaments van ser adhesions a aquests principis”. Doncs bé, és una apreciació, aquesta, que es desacredita per si sola. En primer lloc, perquè és mentida; i, en segon, perquè n’hi ha prou de conèixer el parlament de Carles Rebassa per veure com devien gaudir, en sentir-lo, Salvador Illa, Jaume Collboni, José Montilla, Pere Aragonès, etc., quan va dir: “Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per viure als Països Catalans, i això els virreis i els titelles que ens governen no ho faran possible mai”.
No van ser les autoritats esmentades les úniques a revoltar-se als seus seients. També ho van fer Llovet i El País. Els nacionalistes espanyols són al·lèrgics a tot discurs català que s’allunyi de l’ortodòxia hispanocèntrica. Ells s’embadoquen, per exemple, amb els discursos lerrouxistes dels Premis Gaudí, com el que va fer Eduard Sola, guionista del film “Casa en flames”, o el d’un membre de “El 47”. Allà sí que van xalar. I és que les exhibicions d’autoodi català els ‘posen’ tant com l’encreuament de cames de Sharon Stone a Michael Douglas. Em canvi, només que senten parlar de la llibertat de Catalunya, fugen espaordits com el Dràcula paròdic encarnat per Leslie Nielsen. Per això, Llovet, des de les pàgines del seu diari hispano-no-nacionalista, insisteix: “Encara resulta més insòlit celebrar una consagració literària amb la voluntat de tintar la nostra literatura de patriotisme”. I com que no en té prou, ho rebla definint la gala com “una festa d’afirmació i reivindicació de l’eterna causa nacional”. “L’eterna causa nacional”. Li sona, al lector, aquesta frase? És germana ideològica de “Oh, que pesats, amb la independència!”, “Oh, que pesats, amb el català!”, “Oh, que pesats, amb l’espoliació fiscal! Com si no hi hagués res més important!”. El botifler és un ésser tan aclimatat a la submissió i tan enamorat del carceller, que la llibertat, és a dir, la raó que dóna sentit a la vida, li fa fàstic. N’és al·lèrgic.
És ben cert que cap Nit de les Lletres Catalanes no ens farà lliures. El mur no se salta amb paraules. L’any 2006, jo mateix –si m’ho permeteu– en el llibre La paraula contra el mur deia que “fa tres segles que la paraula catalana s’estavella sistemàticament contra el mur espanyol, tres segles durant els quals hem fracassat en l’intent d’explicar a Espanya la irrenunciable voluntat de ser del poble català”. I un resultat tan infructuós ens diu que per saltar el mur cal una acció més dràstica que les paraules. Tanmateix, no són incompatibles. Els catalans som una civilització, i una civilització captiva sense corpus teòric, sense pensament intel·lectual que enforteixi l’anhel de llibertat, no sega les cadenes. Aquesta és la humil idea subjacent de tots els meus llibres d’assaig sobre la nació. Hem de ser conscients que l’emoció, per si sola, com a única força motriu, lluny de fer-nos créixer, ens infantilitza, ens fa anar a batzegades d’una banda a l’altra com un pollastre decapitat. Ens calen també els mots, i, en aquest sentit, lloada sigui la Nit de les Lletres Catalanes com a acte d’afirmació nacional. Per quin motiu, els catalans, hauríem de renunciar a allò que tenen totes les col·lectivitats del món, fins i tot aquelles, ves per on, que per la seva condició d’Estat menys ho necessiten?
Sabem prou bé la dissonància cognitiva que provoquen els parlaments de reivindicació de la llibertat de Catalunya en els nacionalistes espanyols. L’octubre del 2024, també a El País, Llovet, en un article titulat “Pobreta literatura catalana”, deia que “vivim en un país endogàmic, impregnat de la gran fantasia de l’independentisme, que ha transmutat tots els valors de la nostra societat”. Déu n’hi do, la frase. És una frase que traspua un dolorós enyor: Oh, que bé que es vivia a Catalunya, quan l’independentisme era testimonial o un simple anhel expressat a cau d’orella! Allò sí que era glòria! Regnaven els “valors”, el valors de la hispanitat, és clar, els valors de la unitat d’Espanya. Eren temps en què la gent, en comptes de “transmutar”, com ara, callava. Ara, en canvi, la “fantasia de l’independentisme” ho trastoca tot. És un horror.
Llovet és als antípodes de Carles Rebassa, i considera pancatalanista que aquest hagi guanyat el Sant Jordi. Un mallorquí! On vas a parar! Els governs de PP- Vox a les Illes i al País Valencià s’horroritzen igual que Llovet, quan un principatí guanya el premi Mallorca, o el Born, o el Ciutat d’Alcoi. I és que el nacionalisme espanyol de Llovet, Vox i PP és exactament el mateix; només una cosa els separa: Vox i PP no se n’amaguen, de ser-ho. I encara menys es disfressen de progressistes. Què hi ha més retrògrad, que estar en contra de la llibertat del teu país? Afegim-hi, d’altra banda, que Carles Rebassa no és pas el primer illenc guardonat. Són deu els qui ho han estat fins ara. Considerar, per tant, que aquesta xifra respon a un sistema de quotes equival a dir que Blai Bonet, Antònia Vicens, Pau Faner, Carme Riera o Sebastià Alzamora, posem per cas, no van guanyar per la qualitat dels seus treballs, sinó pel lloc de naixement.
Llovet, burleta, titlla Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, i Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, d’“ídols generadors de sobirania”. No suporta que les veus d’una nació sense Estat anhelin una sobirania que amenaça l’autoritat del carceller. Quin gran invent, les càrregues a cops de porra als col·legis electorals i el consegüent article 155, per fer saber a la “fantasia independentista” qui mana aquí. Com és possible encara tanta insolència? Que no van aprendre la lliçó, aquests fantasiosos de “l’eterna causa nacional”? O és que potser tenen ganes que els obrim el cap un altre cop?
Diu la saviesa popular que cap geperut no es veu el gep. Per això Llovet blasma l’element polític de la Nit de les Lletres Catalanes, una festa que organitza una entitat cultural privada en defensa de la llengua, la cultura i el país, i la titlla de “pancatalanista” per haver premiat un autor mallorquí. Però calla davant del panhispanisme del Cervantes, un premi que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i que es fonamenta, aquest sí, en un sistema de quotes. Mentre la Nit de les Lletres Catalanes no fa distincions per raó d’origen, només compta la llengua, el Cervantes, per contra, explicita l’origen al costat del nom de l’autor: María Zambrano (Espanya), Ida Vitale (Uruguai), Guillermo Cabrera Infante (Cuba), Octavio Paz (Mèxic), Jorge Luis Borges (Argentina), Mario Vargas Llosa (Perú), Jorge Edwards (Xile), Álvaro Mutis (Colòmbia), Augusto Roa Bastos (Paraguai), Sergio Ramírez Mercado (Nicaragua), Rafael Cadenas (Veneçuela)… I ho diu obertament així: “contribució al patrimoni cultural hispànic”. És casualitat, això o “forma part de la política expansiva” de la hispanitat?
Els enemics de la llibertat de Catalunya ataquen la llengua, perquè saben que la llengua ho és tot. Tot. Només cal veure com promouen la seva i trossegen la nostra. Fins i tot TVE considera català i valencià idiomes diferents! El cubà i el castellà, goita tu!, són “lengua común y de encuentro”. I és clar, se’ls encén la cua de palla quan oloren el ‘perill’. Ells volen la nació catalana petita, com més escardalenca i afeblida millor, i la consciència nacional dels Països Catalans és enemiga d’aquesta dèria. Li tenen pànic. Pànic! Li’n tenen tant, que fins i tot han prohibit ‘constitucionalment’ la federació entre Catalunya, País Valencià i les Illes. Saben que mentre la llengua catalana no sigui residual –i ja veiem com “grapegen” per tal que ho sigui–, no podran dir sense fer el ridícul que “Catalunya és Espanya”. És difícil trobar al món un nacionalisme més maligne, més totalitari, més supremacista i més malaltissament expansiu que l’espanyol.
En una escena del film “El jove Frankenstein”, de Mel Brooks, el doctor Frankenstein arriba de nit a un ombrívol castell de Transilvània i, en adonar-de que l’Igor, el criat que el rep, és geperut, li diu: “No pretenc molestar-lo, però sóc un cirurgià força bo i crec que podria alliberar-lo del seu gep”. L’Igor respon: “Quin gep?”.
