A pocs se’ns escapa el component dramàtic de les eleccions d’aquest diumenge. Tot apunta que la ultradreta, amb la seva heterogeneïtat i matisos, serà la gran guanyadora de les europees. I que, malgrat les limitades atribucions del Parlament de Brussel·les i Estrasburg, com sol passar en aquests comicis, els resultats tindran altes repercussions simbòliques. També resulta previsible la gestualitat teatralitzada dels diversos actors polítics, fent veure que els preocupa i que és un drama el que passa, mentre que, acabada la funció, cap de les famílies polítiques europees, en bona part responsables de la situació, no faran la més mínima autocrítica ni se sotmetran a una més que necessària psicoanàlisi per comprendre com hem pogut arribar fins aquí.
La previsible expansió de la ultradreta, o si em permeten mirar de ser més rigorós, l’èxit d’opcions polítiques diverses que tenen en conjunt elements com un nacionalisme agressiu d’estat, hostil a les diferències, revisionista respecte a la història, amb receptes autoritàries sobre aspectes d’ordre públic, amb un discurs antifiscal, contrari a l’estat del benestar i a una societat on el mercat esdevingui el principi rector, representen la certificació de dues dècades de degradació democràtica. Ja sé que alguns politòlegs fan servir el comodí del “populisme” per definir qualsevol cosa que no entenen o que desafia els seus patrocinadors, o que “ultradreta” pot ser un apel·latiu que permet etiquetar amb facilitat problemes complexos i que ajuda a tranquil·litzar les consciències dels addictes a la superioritat moral. Ara bé, si examinem el discurs, i sobretot l’acció, de personatges que ben segur seran els guanyadors d’aquestes eleccions de baixa participació, les coses es comencen a clarificar.
Podríem parlar, per exemple, de Giorgia Meloni, una figura que ha demostrat un gran oportunisme on la seva retòrica antiimmigració contrasta amb l’acord d’acollida de més immigrants, la continuïtat d’una política econòmica berlusconiana i el desmantellament d’uns serveis públics ja prou deteriorats en un país amb salaris baixos i deficiències estructurals. O Marine Le Pen, que, a banda de coincidir amb molts punts amb Meloni, mira de rehabilitar un component de tradicionalisme francès simbolitzat en el mariscal Pétain, i el règim col·laboracionista de Vichy (una mena de franquisme a la francesa), a banda de practicar un nacionalisme excloent i de mantenir la pressió contra tot allò que no és francès (com fa el seu ex, Michel Aliot, alcalde de Perpinyà, amb la presència pública del català). O com fan els seus homòlegs als antics països d’Europa central i oriental, obsessionats a mantenir un estricte control dels mitjans de comunicació i una erosió potent de serveis públics, molt especialment declarant la guerra contra l’educació o el món acadèmic.
Si hi afegim partits com AfD o els nòrdics o neerlandesos, veiem aquesta hostilitat retòrica contra els immigrants i el que en realitat els importa: reducció d’impostos i més mercat. En el fons, Javier Milei representaria la caricatura d’aquest moviment polític: un neoliberalisme extrem, combinat amb una mena d’espiritualitat esotèrica i una completa incompetència professional. La combinació resulta altament explosiva, com poden comprovar els argentins, en plena dissolució del seu país.
El més trist de tot plegat és que la democràcia s’està destruint des de dins la mateixa democràcia i en el seu nom, a partir dels seus mecanismes i la tergiversació dels seus valors. Si l’associem a la teoria republicana de “llibertat, igualtat i fraternitat”, les interpretacions d’aquests conceptes comprometen el veritable significat que ens ha aportat pau i benestar durant dècades. Per a una part substancial d’aquesta nova dreta autoritària, la llibertat passa a ser considerada com a l’eliminació de qualsevol límit legal i moral per exercir-la des d’una perspectiva egocèntrica. Bàsicament, una llibertat per satisfer l’hedonisme d’alguns privilegiats a costa de restringir les de la resta. En altres termes, la llibertat d’obrir les botigues els diumenges per satisfer les ànsies consumidores a costa del dret al descans dels treballadors. La llibertat de no pagar impostos a costa de destruir aquells elements, com l’estat del benestar o els convenis laborals, que té com a conseqüència una polarització social que, al seu torn, divideix una societat cada vegada més tensionada.
Per la seva banda, l’esquerra també té una visió corrosiva de la llibertat, perquè també persegueix destruir la igualtat. Perquè ens trobem amb una llibertat que implica una eclosió d’un egocentrisme (o sectacentrisme), un identitarisme que, sobre la base de la performativitat, permet atomitzar la societat en diversos grups compartimentats d’acord amb l’orientació sexual, la religió o les creences polítiques. La igualtat, que havia estat un dels axiomes de l’esquerra, resulta avui una nosa en una època en què les seves idees impliquen arxipèlags del que s’ha vingut a denominar “narcisisme de les petites diferències”. Això resulta terrible perquè per exercir la democràcia, per posar en pràctica la fraternitat, calen certes condicions d’homogeneïtat. Per això la democràcia ha funcionat millor en comunitats petites, comunitats nacionals amb condicions materials similars, que comparteixen valors i cosmovisions. La dèria multicultural de l’esquerra ha arribat a creure que el comunitarisme (que cada comunitat religiosa o cultural disposi del seu propi espai i es regeixi per les seves pròpies regles) resulta una bona idea. I tinc males notícies: el comunitarisme ja s’havia experimentat a Europa. Es deia sistema feudal, on cada comunitat posseïa drets i obligacions asimètrics, i implicava tensions intracomunitàries que acabaven sovint de manera tràgica.
La dreta ha sabut explotar l’error infantil de l’esquerra post-68 i decolonial quan mostra, per posar un exemple, el racisme paternalista que implica per a molts activistes mirar cap a l’altre costat quan les dones musulmanes, a qui s’imposa el vel com a eina de control sexual i que indica la propietat de la comunitat, no són defensades per bona part del moviment feminista. O quan disculpa determinades pràctiques –com ara els matrimonis forçats– que van en contra del més elemental principi de llibertat personal. O l’infantilisme de determinat ecologisme que sovint transmet la sensació que la conservació de les tortugues marines importa més que la vida dels treballadors que han de patir les restriccions a la mobilitat privada en les grans ciutats. Tractar de presentar la multiculturalitat (que en el fons no és altra cosa que l’heterogeneïtat, sovint també de principis polítics i de moral) com a una virtut, els està desautoritzant de cara al ciutadà europeu corrent. La multiculturalitat no és una cosa bona ni dolenta, sinó un fet objectiu que cal administrar. I els missatges equívocs (hostils o amistosos) no hi ajuden, ans al contrari. Europa (i occident) ha fallat a l’hora de definir què és Europa, què és la identitat europea, i quines són les condicions per incorporar una població heterogènia a un projecte comú. Un servidor de vostès ho té clar: és democràcia és benestar i és també un seguit de valors en la direcció, si m’ho permeten, d’una llarga tradició de pensament d’una ètica pública i privada que pot anar des de Sant Agustí fins a Kant.
Ara bé, si la democràcia es va morint, és perquè requereix certes condicions per ser funcional. I, en el cas europeu, s’han anat evaporant. La primera, la destrucció de les classes mitjanes. Mig segle de neoliberalisme i de globalització, de lliure mercat i de desregulació, ha acabat amb els equilibris socials que haurien d’haver anat en una direcció d’estabilitat social. I més aviat les coses han anat pel pedregar. Tenim superrics egocèntrics i capriciosos, una classe treballadora que ha vist enfonsar els seus ingressos i salaris i una por terrible al desclassament entre bona part de famílies que veuen com els seus fills tenen cada vegada menys oportunitats d’exercir la ciutadania com ells ho van fer.
La segona, la tergiversació dels principis de drets i llibertats. A tall d’exemple, drets com ara l’autodeterminació dels pobles i nacions, han estat qüestionats per una UE controlada per alguns estats que han estat imperis en els seus orígens i que han normalitzat la repressió contra les dissidències nacionals. Els catalans, i els bascos, no perdonarem mai la completa manca d’empatia de les institucions europees davant el que resulta un dret fonamental a ser qui som, a viure com a europeus lliures sense la tutela d’un estat opressor. Tanmateix, una Europa que tampoc ha defensat els drets socials, sinó que més aviat, a partir de les terribles decisions austeritàries preses per la Mittel Europa durant la crisi del deute, i que va malmetre la vida de milions d’europeus, com ara els grecs, xipriotes, espanyols, portuguesos o catalans, va desacreditar, almenys per a una generació, el projecte europeu, en veure com s’enfonsaven milions de vides per culpa de l’ortodòxia econòmica dels banquers alemanys.
La tercera, el declivi econòmic i industrial de la mateixa Europa. Un declivi fruit d’una visió estreta i curtterminista derivada de l’ortodòxia neoliberal. La idea de desregular el mercat, d’externalitzar bona part de la indústria, de renunciar a la intervenció i la planificació estatal ha deixat una Europa fràgil i vulnerable, com vam veure durant la pandèmia o com estem veient en la guerra ucraïnesa, on la descapitalització tecnològica i la destrucció de generacions de treballadors fa que el continent s’hagi quedat enrere. Enrere respecte d’una Xina que, en el fons, representa un model exitós fonamentat en la interpretació local de la vella proposta bolxevic de Bukharin de la Nova Política Econòmica implementada a principis de la dècada de 1920: combinació de planificació econòmica amb mecanismes de mercat. Avui Europa ha de posar aranzels a cotxes xinesos més barats i avançats tecnològicament perquè és incapaç de competir amb la nova superpotència que ja no fa servir els baixos salaris com a element primordial, sinó que ha aprofitat la tecnologia que els hem cedit per produir més barat. I, si mirem cap endins, l’especialització econòmica de les regions (la gran indústria, a Alemanya i l’Europa central, els serveis de baixa qualitat a l’Est i el turisme de sol i platja als països mediterranis), el ressentiment intern a dins la UE és cada vegada més patent. Sense puixança econòmica, la democràcia és més difícil, perquè sempre trobarem demagogs que puguin explotar el malestar acumulat.
La quarta, i no menys important, és l’abandonament progressiu de la tradició i certa incapacitat per crear una identitat compartida. En una era de fonamentalismes religiosos, Europa ha abandonat la tradició cristiana, que certament és un element comú al continent, malgrat que es pugui ser creient o no. De fet, el laïcisme o l’anticlericalisme no són altra cosa que una forma de cristianisme. Això té més rellevància del que podríem pensar, perquè al llarg de la història no ha funcionat un codi ètic que no estigui vinculat amb major o menor mesura a un conjunt de creences religioses. El defecte de la dreta és l’integrisme religiós, que més aviat polaritza la situació, i el de l’esquerra ha estat la insensibilitat i la ignorància de qui prefereix l’eslògan fàcil al pensament profund. I així estem, sense saber d’on venim, que és la millor manera per no saber on volem anar.
Podríem continuar. De fet, cal continuar perquè, en aquesta campanya tan patètica, només s’ha parlat en termes estatals dels dimonis interiors i de canalitzar el malestar en petites coses sense importància. I, tanmateix, Europa es mereix una reflexió profunda, global i plural que, fins ara, resulta difícil de percebre. De fet, la banalització de les eleccions europees és esfereïdora, i el resultat serà l’auge de partits que la voldrien desmantellar, perquè en el fons, Europa sembla la baula feble del sistema. I ho és, potser perquè els europeus, que ens comportarem de manera irresponsable aquest diumenge, percebem que són unes eleccions on les nostres esperances i expectatives no tindran ni la menor incidència.
