Els màxims representants d’ERC i Bildu, Junqueras i Otegi, es van reunir fa unes setmanes per coordinar una posició davant la reiterada proposta de Gabriel Rufián de conformar un front d’esquerres ampli a l’esquerra del PSOE. La inconsistència de la proposta s’havia palesat ja des del punt de vista organitzatiu (primer es feia al marge de Podemos, després amb ells però sense Yolanda; primer construint llistes mixtes a cada província, després apel·lant a la més votada en cada territori com alliberant-les totes) Però també ideològicament, doncs, parlant de línies vermelles o principis comuns, ja sols en relació amb el tema feminisme haurien tingut la primera batussa.
És evident que ni el PSOE es troba en el seu millor moment, ni les fórmules a la seva esquerra han fet altra cosa que perdre peons en cada nova contesa electoral. Però el que també queda clar és que, si tenen alguna possibilitat de mantenir la seva quota de poder territorial en l’àmbit autonòmic, per a Esquerra i Bildu la clau és no cedir en front d’aventures estatals. Prou criticats han estat ja per fer de crossa de Pedro Sánchez (en això paradoxalment -o no – Bildu se’n du la palma) per arriscar-ho tot en una aventura que sols beneficia la persona de Rufian en la vila y corte, una aventura que temps al temps, acabarà en el PSOE.
L’altre tema de la setmana ha estat el conflicte que s’ha presenciat al Parlament de Catalunya entre la consellera d’universitats i Antoni Castellà en representació de Junts. A la manca de finezza de la consellera Montserrat referint-se al currículum del senyor Castellà, s’afegeix una qüestió espinosa i de difícil solució: qui s’incorpora a la política des d’una activitat professional de prestigi, que en part viu de la seva relació amb l’Administració, té dos problemes: la dificultat per mantenir aquesta carrera en el temps d’excedència si es tracta d’un tipus d’investigació que requereix la constància i la presència i la necessitat d’intentar establir una frontera, sempre complicada, entre l’acció de govern i l’eventual facilitació de la seva pròpia activitat professional privada. Quan, com en el cas de la consellera d’universitats, a vegades coincideix a ser actor governant i receptor governat de les polítiques públiques en matèria, la situació no pot deixar de ser més que complicada de resoldre pel conflicte d’interessos. A banda de què, per enèsima vegada es fa palès que trobar els millors per dedicar-se a la política és no sols complicat; sovint és inconvenient, i en certs caos, impossible.
