El 1941, quan Alemanya va envair Rússia, Serrano Súñer, conegut com el “cuñadísimo” de Franco, va acomiadar la Divisió Blava amb el memorable grit de “Rússia, culpable!”.
La russofòbia hispana ve de lluny.
Les arrels d’aquesta guerra no es troben al fi de la Guerra Freda com diuen alguns, sinó abans. De fet, s’originen a la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa, de 1973 a 1975, curullada amb l’Acta final de Hèlsinki, on tothom es comprometia a respectar l’statu quo posterior a la guerra. Seguretat era i és la paraula; seguretat de les fronteres. Fi d’una situació anguniosament arrossegada per gairebé mig segle, atès que la Segona Guerra Mundial va acabar sense cap tractat formal de pau. Els acords de Potsdam no ho eren.
Fins al 1990 no es va firmar un tractat de pau amb Alemanya que reconeix la seva plena sobirania dins les seves actuals fronteres i la seguretat de tothom al continent. Aquest Tractat, que sí simbolitza el fi real de la segona guerra, coincideix, paradoxalment, amb l’enfonsament de la Unió Soviètica i el seu bloc, i l‘alteració més grossa de fronteres viscuda al continent. Quelcom mai vist. Doncs, després de més de vint anys de crisi, la vella obsessió russa amb la seguretat torna a primer pla.
I de nou amb raó. Tota Rússia està literalment encerclada de bases i punts militars de l’OTAN, val dir dels EUA. Uns EUA que no han patit mai cap invasió ni cap guerra al seu territori, tret de la civil.
No cal plantejar qüestions ideològiques sobre bons i dolents de qualsevol mena. A les relacions internacionals només compta el poder nu. I no cal tampoc perdre el temps amb distincions hipòcrites. Rússia no és una democràcia; i Ucraïna tampoc, encara que sigui al Consell d’Europa, com es prova amb el seu maltractament de la població del Donbass. La ideologia és un pretext.
Per descomptat, cap equidistància, l’autor d’aquestes línies aniria sempre (si pogués) a viure als EUA en compte de fer-ho a Rússia. Però això no vol dir que hi hagi d’acceptar una política exterior que considera injusta, àdhuc criminal. Al cap i a la fi, Putin està fent el que els EUA fan a tot arreu d’ençà de la IIGM: garantir la seva seguretat mitjançant guerres preventives i amb autorització o sense dels organismes internacionals. Això no només és una arbitrarietat sinó que trenca amb la regla d’or de la moral universal: no facis als altres el que no vulguis que et facin a te. Però ho fan tots; els nostres, també.
Un dels punts més calents d’aquesta confrontació entre els EUA i Rússia el tenim al bel mitjà d’Europa. En posar-se a ulls clucs al costat dels americans que no tenen l’esprit diplomàtic dels europeus, l’UE se n’ha emportat la guerra i l’amenaça d’una altra encara pitjor a les seves fronteres i amb un entusiasme que recorda el dels poilus i els landser anant a l’escorçador de la IGM. El xovinisme i el jingoisme són sentiments irresponsables ben bé europeus. Tenim a sobre els quatre genets de l’apocalipsi. Fa dos anys que patim la pesta; ara arriba la guerra; falten els altres dos, la fam i la mort.
Realment no se m’acut una altra explicació per l’entusiasme bèl·lic de l’occident que el fet que està governat per una generació que no ha tingut cap experiència directa de guerra a casa seva. S’han oblidat la primera i la segona. No sembla, però, ser el cas de Rússia. I cal tenir en compte la seva necessitat de seguretat com tenim en compte la nostra que mai podrà reeixir amenaçant preventivament l’altra.
Tanmateix, el que és admirable és la unanimitat de ferro de tota l’esfera pública occidental. La conxorxa entre els mitjans de comunicació i els governs que hom suposava que haurien de controlar és total. Ara els uns són la corretja de transmissió dels altres. No és d’estranyar que no hi hagi veus discrepants del pensament únic que es resumeix en el Rússia és culpable de Serrano Súñer.
Aquesta unanimitat troba un ressò de tambors guerrers al país de la Divisió Blava, disposat, per descomptat, a enviar una divisió i el que faci falta contra els russos, aquesta vegada en nom de la democràcia. No parla ja el president Sánchez en to churchillià, prometent als espanyols pujats de preus i, doncs, suor i llàgrimes?
I a Catalunya, com es viu a la Catalunya independentista aquesta sobtada unanimitat contra Rússia? A banda de tota altra consideració política, ideològica, econòmica, etc., aquest conflicte és una confrontació entre dos principis mútuament exclusius: el de la integritat territorial dels Estats i el del dret d’autodeterminació dels pobles. No sembla, doncs, congruent amb l’independentisme fer costat als que defensen el principi de la integritat territorial contra el qual ells mateixos han actuat. Una altra qüestió és que sigui l’única actitud realista i viable davant la unanimitat estant i donada la importància també real que té l’independentisme català a dins de l’UE.
El realisme és trist perquè és la prova que la ideologia és un pretext i que els drets dels pobles no compten per a res.
