Des de sempre, en el món catalanista han conviscut dues concepcions estratègiques diferents. Una creu que el sentiment catalanista i la seva ambició política creixen en l’adversitat: com més reprimit i maltractat està el país, més possibilitats que reaccioni i arribi més lluny en aquesta reacció. L’altre creu que el sentiment i l’ambició del catalanisme creixen quan aconsegueixen conquerir espais nous, fan que el país vagi millor amb aquests espais i es pugui plantejar a partir d’això anar més endavant, fer un salt més enllà. Aquestes dues concepcions s’han expressat al llarg de l’últim segle i mig i no necessàriament han correspost a formacions polítiques concretes, sinó que també han conviscut a l’interior de les formacions nacionalistes.
Totes dues concepcions poden ser caricaturitzades, dutes a l’extrem. Creure que l’adversitat provoca una reacció simètrica, i que, per tant, com més adversitat més reacció, pot caricaturitzar-se en un “tot o res” irredemptista i estèril, en el que –en feliç expressió del refranyer espanyol- “lo mejor sea enemigo de lo bueno“, sense que mai arribi aquest “mejor“. Però també el possibilisme de conquerir espais parcials de poder es pot caricaturitzar, dut a l’extrem, com un conformisme que ja en té prou amb les molles i renuncia, per tant, al pa sencer. En general, en el catalanisme de l’últim segle i mig ha estat hegemònica i força transversal una visió combinada, asimètricament de les dues concepcions, apostant sobretot pel possibilisme, però sent conscients –i tenint confiança- en la capacitat de resposta de la gent contra les adversitats i contra la repressió.
En l’última dècada, i ja des de posicionaments que desitgen la independència com a solució a la relació viciada amb l’estat espanyol, hi ha qui s’ha fet la pregunta de si l’autonomia és l’enemiga de la independència, la barrera que impedeix assolir-la, o pel contrari pot ser un camí –si hi ha la voluntat- de guanyar progressivament espais i ser més a prop d’arribar-hi. Una possible resposta és que depèn. Depèn de quanta autonomia, de quanta repressió i, sobretot, de quina és l’actitud del país amb la que s’assumeixen o es confronten. En qualsevol cas, el nacionalisme espanyol té clara la resposta: el que fa créixer el catalanisme és l’autonomia, l’exercici de parcel·les més o menys rellevants de poder polític. I si aquestes parcel·les de poder s’exerceixen d’una manera competent, encara ajuden més a fer créixer la força i l’ambició del catalanisme. Tots hem sentit, en boques ben diverses, des d’Alfonso Guerra i ara Felipe González a l’extrema dreta- frases d’aquest estil: “Los nacionalistas –de vegades, directament, los catalanes– son insaciables. Cuánto más les das, más piden“. Un argument que es fa servir, en favor de la unitat espanyola, per tal de no acceptar cap cessió o fins i tot per retirar o retallar les aconseguides. O es pot recordar també aquella conversa del ministre de l’Interior espanyol, fent balanç de l’operació Catalunya contra l’independentisme, on es manifestava amb satisfacció “les hemos destrozado el sistema sanitario“. Si el catalanisme creix ocupant parcel·les de gestió i gestionant-les bé –el bon sistema sanitari no sembla aparentment un element nacionalitzador, però ho deu ser si cal destrossar-lo- cal evitar que tingui aquest poder i fer-ne difícil la gestió eficaç.
La Trinca ja ho cantava, quan va trobar una tribu d’indis que s’assemblava al poble català: “I ara volen tirar enrere perquè diu que som un cas i que si se’ns dona un ditet ens agafem tot el braç…”. El catalanisme ha agafat sempre el ditet, però perquè volia tot el braç. I el nacionalisme espanyol ha empetitit el ditet, perquè sabia que qui té el dit voldrà el braç sencer. La bella frase d’Ovidi Montllor “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer” pot ser un lema per a la demanda més radical. Però també es pot dir que gràcies al fet que les molles ens han alimentat durant un temps i ens han permès sobreviure i créixer, ara estem en condicions de voler el pa sencer. I aquesta ha estat la convicció principal del catalanisme en tot aquest temps: anar construint i reconstruint, confiant que arribar al punt d’horitzó podia plantejar-se arribar a un horitzó més llunyà. I al mateix confiant en la capacitat del país de resiliència en l’adversitat i de defensa, de resposta i de reconstrucció contra els intents periòdics de diluir-lo o assimilar-lo.
Si en el present ens tornem a presentar el dilema sobre si el catalanisme, la seva extensió social i el seu nivell d’ambició política creixen més en els moments més angoixosament desfavorables o en els moments en els quals ha estat possible construir o reconstruir alguna cosa, no és només –però també- per fer el balanç des del punt de vist nacional, dels períodes d’autonomia que hi ha hagut en aquest segle i mig, en contrast amb les dictadures militars que han fet més visible la repressió. És a dir, el balanç nacional de la Mancomunitat de Prat de la Riba, de la Generalitat del president Macià i de la Generalitat recuperada amb el president Tarradellas i molt especialment dels 23 anys de pujolisme. Hi havia més catalanisme i era més ambiciós abans d’aquests períodes de govern nacionalista de les institucions autonòmiques o després? Les institucions autonòmiques han estat un fre per al creixement i l’ambició del catalanisme, una manera d’aturar-lo i acomodar-lo, o han aconseguit fer-lo créixer i donar-li un punt de partida més sòlid per intentar, amb èxit o sense, un pas més endavant?
El nacionalisme espanyol –que ens té força apamats- ho té clar: “cuánto más les damos, más piden”. Com més tenen més volen tenir. En general, no tan sols a Catalunya, qui no té res es conforma amb una mica. Qui té una mica vol una altra mica i qui té molt ho vol tot. Qui va corrent endavant i topa amb un mur és qui té més voluntat i més força intentar per saltar-lo. Aquesta constatació, aplicable a la història recent de Catalunya fins ara, no ens serveix només per jutjar amb més justícia els governs nacionalistes del passat. També ens pot servir per orientar-nos avui i per trobar la nostra pròpia resposta a les preguntes d’ara. El catalanisme s’ha de conformar amb les engrunes que té ara a l’abast o no les ha d’agafar fins que tingui el pa sencer? Si em permeten la meva resposta personal seria aquesta: s’ha d’agafar i aprofitar qualsevol engruna, sempre que no es renunciï al pa sencer. Perquè aquesta autonomia, feta de més o menys engrunes, no és el lloc d’arribada, sinó el lloc de pas –necessari- cap a més enllà.
