L’agenda de la rendició no s’atura. Després de veure la selecció espanyola jugant a Barcelona amb una bandera i un himne que per fi un realitzador de TVE podia mostrar gustosament per televisió, estem convidats a cites tan pròpies d’un país governat per uns polítics que es diuen independentistes com ara un Miss i Mister Mundo, uns Jocs Olímpics i una Copa Amèrica a casa nostra.
El debat de fons, com a mínim per als independentistes, no és si aquests esdeveniments són bons o no per l’economia catalana, que no ho són, perquè aquest tipus de negocis sempre es fan a costa de triturar l’entorn per serveis i estructures que una millor planificació i gestió dels diners públics hauria de permetre fer sense recórrer a aquest tipus d’incentius i de precaritzar el mercat laboral. I és que no hi ha res més espanyol que deixar convertir Catalunya en la nova València de Rita Barberà i Francisco Camps, per cert, hipotecada durant anys per acabar de pagar les inversions de la Copa América a la Marina de València. És absurd debatre sobre la idoneïtat d’un o altre model econòmic mentre la clau de la caixa i l’última paraula la tingui un altre país que és Espanya.
El debat de fons tampoc no és ni tan sols si aquests esdeveniments el que pretenen és una escomesa espanyolitzadora definitiva a Catalunya, perquè qui pensi que algú fora d’Espanya (o de dins) relacionarà la Copa Amèrica amb Catalunya, i ni tan sols amb Barcelona, o que els Jocs Olímpics d’Hivern portarien el nom de Barcelona-Pirineus, és que està cec o vol viure amb els ulls tancats, Només cal veure com el polític de VOX presoner d’un carnet socialista, Javier Lambán, es pot permetre amenaçar amb baixar-se de la iniciativa, quan tothom sap que o serà conjunta (és a dir, espanyola) o no serà. El que veurà el món és que tot aquest seguit d’esdeveniments celebrats dins d’un Estat que es diu Espanya els acullen amb els braços oberts un govern format pels partits que en algun moment han acusat el partit que ara ocupa Moncloa de carcellers, han parlat de presos polítics, han anunciat una “confrontació” amb l’Estat. I això qualsevol ho veu com una signatura de pau. I una signatura de pau quan algú té poder per enviar-te a presó o a l’exili es diu rendició.
El debat de fons en realitat és fins a quin punt la Generalitat està disposada a col·laborar amb l’Estat perquè pugui aconseguir aquest objectiu, oferint el territori, l’economia i fins i tot l’ideari polític expressat a les urnes perquè en faci el que li sembli, a canvi de gestionar una autonomia dient que no estan gestionant una autonomia (fer república, gestionar el mentrestant, ja no se sap quants eufemismes van ja) en un moment en què ja ni tan sols es pot gestionar una autonomia perquè ja ho fan els tribunals. Amb el vot per la independència n’han fet un amigos para siempre nainonainonainoná. I fins a quin punt els votants estem disposats a passar-ho per alt només per por que governi Catalunya qui farà exactament el mateix però una mica més ràpid.
El màxim exponent d’aquesta trampa l’hem viscut fa pocs dies, amb el vergonyós acord entre Esquerra, Junts, el PSC i els Comuns per ratificar la defunció de la immersió lingüística per complir amb la sentència del TSJC que estableix un mínim del 25% de la llengua vehicular a les aules catalanes en castellà. Cap tria política porta a desobeir la sentència, ni tan sols la CUP, que fa temps que ha cedit al #PressingCUP permetent governs que col·laboren amb l’Estat.
Independentment que Junts se’n desmarqués per l’onada de crítiques que hi va haver (a Twitter, especialment, després diuen que no condiciona el vot), vam poder comprovar que tots aquests partits van estar disposats a sacrificar allò mínim del mínim pel que molts votants van anar a impedir que l’espanyolisme es fes amb la gestoria de plaça Sant Jaume, protegir l’últim reducte de l’espanyolització, que és la llengua. I si no ho han fet en aquesta ocasió, res no indica que ho poden tornar a intentar més endavant.
¿Podem sostenir encara que els partits independentistes, Junts, Esquerra i la CUP són un dic de contenció pel que fa a la llengua, la cultura i l’economia catalana davant de l’espanyolització? Només que dubtem uns minuts sobre la resposta, estarem molt més a prop de canviar-la, perquè estarem més oberts a alternatives que puguin sorgir. Alternatives que no estiguin cooptades per l’Estat per exercir com una estructura més d’ocupació.
88
6
