En totes les eleccions, a l’hora de triar una papereta influeix en la nostra decisió a qui volem votar, però també contra qui volem votar. Però aquests dos impulsos, el d’adhesió i el de rebuig, es combinen de maneres diferents segons les circumstàncies. Mentre en temps d’eufòria i d’optimisme pesa més l’anar a favor, en temps de decepció i escepticisme acaba pesant molt l’anar en contra. Fer servir la nostra papereta com una forma d’expressar el rebuig. I com que al llarg de la vida canviem més vegades d’amics que no pas d’enemics, el vot a la contra esdevé molt poderós. Els ciutadans ho intueixen. I els qui dissenyen les campanyes dels partits ho saben i ho apliquen.
En aquestes pròximes eleccions municipals, en temps de decepcions i atonia, el vot a la contra serà fonamental. En un sentit molt ampli. Per exemple, conec electors independentistes que, en les seves petites poblacions, no sabien a qui votar i estaven disposats a abstenir-se. Però quan han vist que al seu poble s’hi presentava Vox, han decidit votar, encara que sigui agafant a cegues una de les paperetes de les diverses candidatures independentistes que no els fan el pes. Perquè una cosa és que els teus t’hagin decebut i una altra que et semblin equiparables a Vox, i una abstenció equipara a totes les candidatures. Amb l‘agreujant que una participació baixa dona més possibilitats als adversaris en la seva expressió més radical i mobilitzada, i per tant més militant.
Pel que fa a Barcelona, aquest vot a la contra serà decisiu. Però a la contra de qui, o de què? La campanya serà fonamental per establir quin és el terreny de joc, de què va la partida. La candidatura de Trias va sortir amb un càlcul raonable i fonamentat: com que totes les enquestes –i les sensacions més enllà de les enquestes- diuen que a Barcelona hi ha un profund descontentament i fins i tot una forta irritació amb la gestió de Colau en els últims anys, van decidir que l’eix de la seva campanya seria demanar el vot contra l’alcaldessa actual. No calia ni tant sols un posicionament ideològic, n’hi havia prou amb un diagnòstic estratègic fred. Si els barcelonins creuen que la ciutat va malament i que està sent mal portada, votaran contra qui mana. Per tant no era una candidatura centrada en buscar l’adhesió –i encara menys en l’adhesió ideològica, fins al punt d’eliminar sigles de partits i grans conceptes amb majúscula en el propi discurs- sinó en aglutinar el rebuig, i un rebuig en les minúscules de les coses del govern de cada dia de la ciutat, de la gestió municipal.
Trias se sentia especialment ben situat per demanar el vot contra la gestió de Colau perquè Collboni i Maragall s’havien associat al llarg de la legislatura d’una manera més o menys intensa amb l’alcaldessa –Collboni, molt intensa- i ho tenien més difícil per desmarcar-se’n. A més que els seus respectius partits tenien en altres àmbits proximitats amb els Comuns que no tenia Trias. Però en les últimes setmanes els analistes d’Esquerra i dels socialistes deuen haver donat per bo el diagnòstic que hi havia un gran bloc de ciutadans disposats a votar contra Colau i s’han afanyat a deixar clar que ells també el volen, aquest vot, que votar-los a ells també pot ser una manera de votar contra la gestió que hi ha hagut a l’Ajuntament. Subratllo: contra la gestió, en temes pràctics i tangibles, més fins i tot que ideològics. També Collboni i Maragall han anat a buscar aquest vot contra Colau en el terreny de les minúscules i sense treure aquest cop a passejar (com tampoc no ho ha fet Trias) les grans paraules amb majúscules. Ni els uns ni els altres, ni contra la Repressió ni contra la Independència ni contra la Constitució… A la contra, però no de tot això.
Però qui ha llegit també, en termes estratègics, la força del vot a la contra ha estat la mateixa Colau. El seu contraatac no s’ha fonamentat en la defensa d’una gestió que sap que li suspenen fins i tot molts dels qui l’han votat (i la tornaran a votar). No ha demanat l’adhesió a un programa o l’aprovat a una actuació. Ha demanat votar en contra dels seus adversaris ideològics, encarnats en Trias sobretot. Mentre que el vot contra Colau es fonamenta en el rebuig a una gestió pràctica, Colau demana el vot en nom del rebuig a grans conceptes més o menys abstractes, a grans paraules escrites amb majúscula. I s’ha de reconèixer que els Comuns tenen el millor arsenal d’enemics abstractes i poc fotogènics, dels qui pitjor cotitzen en la borsa de les simpaties i dels mitjans, de conceptes universals alguns més o menys vaporosos, contra els qui ells serien la millor trinxera: la Dreta, la Burgesia, els Poderosos, l’Especulació, el Cotxe, la Contaminació, la Desigualtat… Ja no es tracta d’exhibir allò que s’ha fet o que es farà, sinó allò que s’és. I d’allò que es proclama combatre en les pròpies declaracions. No es tracta d’avaluar gestions, sinó de senyalar enemics universals. I el vocabulari dels Comuns en té per donar i per vendre, de conceptes d’aquests.
El contraatac de Colau, que “A Barcelona, el vot a la contra serà decisiu. Però a la contra de qui, o de què? La campanya serà fonamental per establir quin és el terreny de joc, de què va la partida” és parlar exclusivament als seus. Sobretot a aquells dels seus que no li aproven la gestió, que són molts. No per demostrar-li amb un balanç de les actuacions que realment és dels seus. Per recordar-los, en els termes més abstractes i genèrics possibles, que ella és (ontològicament) l’enemic dels seus enemics. I exhibir, per espantar el fantasma d’aquests enemics. Va ser significatiu, en aquest sentit, un dels primers grans gestos de campanya: el trencament de l’agermanament amb Tel-Aviv. Un gest insubstancial, gratuït, pintoresc i a parer meu fins i tot ridícul. Però que deia als seus: oi que tu estàs contra Israel? Doncs vota’ns a nosaltres, que també hi estem en contra. Certament, no sembla que unes eleccions municipals a Barcelona tinguin en el centre de la seva agenda d’interessos saber si s’està a favor o en contra d’Israel. Ni que això tingui capo mena de repercussió, més enllà de la simbòlica. Però és igual: era i és un gest heràldic, clientelar. Una manera de demanar el vot a la contra per les coses més allunyades, genèriques o elevats possibles, apartant del terreny de joc el vot a la contra per la ineficàcia de la gestió.
Amb perspectiva històrica, no deixa de ser curiós. Fa molts anys, l’esquerra guanyava eleccions municipals a Europa –el cas més paradigmàtic era el PCI a Bolonya- presentant batalla en la gestió del concret. Ara els qui demanen el vot contra Colau (tots) ho fan en nom de coses concretes i pràctiques, municipals i pròximes, mentre que Colau demana el vot quixotescament contra uns grans gegants malèfics i terribles. En el Quixot de fet eren molins de vent.
14
12
