En un gir totalment inesperat dels esdeveniments, el PP i el PSOE han signat a Brussel·les, sota la satisfeta mirada de la Comissària de Transparència i Valors democràtics, Věra Jourová, un acord de renovació del Consell General del Poder Judicial. L’oportunitat, les raons i l’estratègia darrera d’aquesta treva resulten del tot incomprensible i, fent-hi un cop d’ull ràpid, l’única conclusió possible és que Sánchez ha tornat a ensarronar a Feijóo i aquest ha segellat la seva sentència de mort davant una implacable Ayuso que no pot sobreviure sense un discurs incendiari contra Catalunya i el PSOE. El nus gordià d’Espanya és que Madrid sols pot existir en guerra contra tots perquè, qualsevol acord per pacificar els conflictes actuals, ha de comportar la pèrdua dels seus privilegis. Sense pressió, sols hi ha cessió.
La tensió latent entre Feijóo i Ayuso s’arrossega des de fa més d’un any com explicàrem en aquesta columna abans de les últimes eleccions generals. El PP necessita reconstruir ponts amb el PNB i Junts per tenir oportunitats de governar i trencar el bloc que lidera, amb tots els seus ensurts, Pedro Sánchez. A la política el marge de maniobra és fonamental per poder tenir iniciativa i no veure’s atrapat per les circumstàncies. Des del procés, el PP es troba immers a una cursa de radicalització i escalada del conflicte on sols pot córrer darrere de VOX. No poden exercir cap lideratge ni imposar cap direcció i, en aquesta situació, els jutges han tingut un pes clau, perquè són ells qui, finalment, han dictat la política.
L’acord signat per Feijóo és explosiu perquè arriba tot just després d’aprovada la llei d’amnistia i quan tindrà efectes sobre el primer judici mediàtic, l’infame procés contra els membres dels CDR acusats d’uns delictes de terrorisme fabricats. Enviar innocents a la presó sota l’acusació de terrorisme és una pràctica judicial fortament arrelada a Espanya i no provoca cap rebuig entre la nostra classe política, malgrat que tribunals internacionals com el TEDH ens obliguen a rectificar les sentències. Per tant, la humiliació d’haver d’aplicar la llei d’amnistia per detenir la pantomima és difícil de pair per a molts. Sincerament, m’hauria agradat veure com es desmuntava aquest deliri a un judici just i públic, però fa temps que vaig aprendre que no som protagonistes de cap pel·lícula de Hollywood i és millor per tots tancar l’expedient sense generar més danys i sofriment.
De fet, aquesta treva entre el PP i el PSOE té com a objectiu encarrilar la deriva autoritària i desfermada del poder judicial. El PP necessita controlar els jutges i no ser controlat pels jutges, perquè la inèrcia imposada a la vida política per acabar amb el procés d’independència, com s’ha explicat desenes de cops, pren un camí de xoc directe contra el TJUE i el TEDH. És l’escenari previst per VOX i on el PSOE no vol arribar sota cap circumstància. Tanmateix, el PP està dividit i sobrepassat pels esdeveniments. Necessita reconstruir ponts, redimensionar la judicialització de la política, rebaixar la intensitat del conflicte i els decibels de l’enuig.
A grans trets, podem dir que ens trobem al corol·lari de la tempesta de trons iniciada amb les actuacions del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona el setembre de 2017. Encara no sabem si hi havia converses entre alguns dirigents del PP i els líders independentistes per contenir els potencials danys i mantenir el referèndum dintre dels instruments de pressió política sense conseqüències penals per als seus protagonistes. L’execució d’un joc polític legítim representant una revolució o independència fictícia que donés arguments de legitimitat democràtica a una taula de negociació que no podia decidir el futur de Catalunya. Fos com fora, les diligències del jutjat número 13 suposaren la judicialització de la política i crearen l’escenari per a la repressió penal de la protesta democràtica legítima. Els jutges imposaren les seves regles als polítics.
Encara més, el rei al seu discurs del 3 d’octubre decidí la política del Govern de Mariano Rajoy. La seva corbata de color verd el dia de la moció de censura, ens recordava l’acrònim de V.E.R.D.E. dels monàrquics durant la dictadura franquista per dir-nos que la moció de censura no era contra el seu govern, era contra el rei. Per tant, el PP no té marge ni espai polític per desplegar cap estratègia, perquè l’Estat i el seu portaveu, VOX, han decidit per ells quina és la seva línia política. Si volen tornar a fer política, han de disciplinar els jutges, perquè d’ençà que assaboriren la sang d’actuar com el poder executiu, no sembla que tinguin intenció de recular. S’ha de dir que això no suposaria un gran problema per al PP si no fora perquè, en el seu desig de representar plenament la sobirania, no sembla que tinguin cap inconvenient per enfrontar-se amb les autoritats europees i aquest és el xoc que, políticament, podria trencar en dos al PP.
Aquestes són les raons darrere la incomprensible jugada de Feijóo, però, independentment del seu criteri d’oportunitat política, l’execució ha sigut, en el millor dels casos, un altre tret al peu. Han escenificat una mediació de la Comissió Europea per resoldre un conflicte intern, un dels objectius cercats pel procés d’independència: el reconeixement d’una funció de mediació a un organisme o entitat internacional. Fa uns anys, els representants de les institucions europees no perdien ocasió per respectar la sobirania d’un estat membre com Espanya i dir-nos que no podien fer valoracions o intervenir en les tensions territorials internes. Ara el discurs és just el contrari: apadrinen la treva entre els dos grans partits nacionals a un assumpte d’Estat com és el poder judicial.
Aquest desenllaç fou provocat pel PP, que involucrà al Comissari de Justícia Didier Reynders en la seva estratègia contra la llei d’amnistia i després obtingué el suport públic del Manfred Weber, el líder dels populars europeus, en la seva campanya contra Sánchez i els independentistes. D’una forma prou absurda, el PP feu una gran tasca en la internacionalització del conflicte català, probablement, perquè la inèrcia dels fets portava tots els jugadors a una gran coalició entre els conservadors i l’extrema dreta; però després del resultat de les eleccions europees, el consens transversal ha tornat i s’ha de reconstruir l’estat de dret.
El resultat és que Věra Jourová, anterior comissària de Justícia, tutela l’acord perquè Didier Reynders havia deixat el càrrec temporalment per concórrer sense èxit a la presidència del Consell d’Europa d’Estrasburg, i, finalment, la Unió Europea sembla haver posat ordre en el desgavell del sistema judicial espanyol. Era una victòria que els euròcrates necessitaven, perquè Espanya ocupava massa portades a la premsa europea, quan, en teoria, els dolents eren els polonesos del PiS que, en la pràctica, no feien més que adoptar lleis espanyoles per al seu país mentre denunciaven la doble vara de mesurar de Brussel·les amb Madrid i Varsòvia. Tots necessitaven clausurar el grotesc espectacle.
L’elefant a l’habitació és si els jutges acataran l’autoritat del PP o continuaran fent d’ariet de VOX per tallar amb els organismes internacionals i per aconseguir que l’Estat recuperi una sobirania plena per esclafar efectivament l’independentisme. Donant un cop d’ull a les rocambolesques decisions judicials presses per sortejar la llei d’amnistia o liquidar políticament Mònica Oltra, se’m fa difícil imaginar-me a Feijóo vencedor d’aquest pols contra els seus. Hi ha una gran part de la població espanyola addicta a odiar Catalunya i no pensen desescalar, malgrat que l’independentisme es dissolgui per manca de lideratges.
