El desastre sofert pel País Valencià ha posat en relleu algunes qüestions que la política del dia a dia manté en segon terme. La més important és el mal de proporcions incalculables que comporta ser una colònia espanyola. I no només pel fet en si mateix, sinó per la quantitat de botiflers corruptes que han tret i que treuen profit d’aquest estatus de submissió en benefici propi. No saben res de res del País Valencià ni els interessa, no defensaran mai els interessos del país a Madrid, no senten la més mínima preocupació pel procés de substitució lingüística que pateix aquella terra… Tot al contrari, és tan elevat el seu grau d’autoodi, que contribueixen tant com poden a aquesta substitució i fan mans i mànigues per convertir el País Valencià en un districte de Madrid.
Els gratacels arran de platja que els corruptes han aixecat amb legislacions fetes a mida amb un menyspreu profund pel litoral, la manca d’infraestructures, d’inversions, de planificació i de legislació preservadora són una xacra molt antiga que la Dana no ha fet més que posar en evidència. I encara bo, si d’aquest gran mal en sortís un gran bé, però tot continuarà exactament igual, perquè per a Espanya el País Valencià no és res més que una mamella al servei de Madrid, una zona d’esplai on anar a prendre el sol a la vora del mar. Així, amb el País Valencià convertit en un districte marítim de Madrid, Madrid proclama que té port i pot presentar-se com un membre més del Corredor Mediterrani.
Però perquè aquest projecte espanyol d’annexió pugui reeixir és menester un canvi de nom. Madrid no pot tenir un districte marítim que es digui País Valencià sense entrar en flagrant contradicció. De la mateixa manera que la llengua catalana demostra que Catalunya no és Espanya (per això malden per substituir-la, perquè els contradiu), el nom de País Valencià posa en evidència la maniobra espanyola d’annexió. Per això han rebatejat aquella terra com a “Comunitat Valenciana”, un nom decidit en un despatx de Madrid que no vol dir absolutament res –podria ser un número– imposat a algú domesticat i sense categoria per tenir nom propi. Hom potser dirà que el terme ‘comunitat’ no li han donat només al País Valencià, també el té la Comunidad de Madrid. És cert. Però què és la Comunidad de Madrid, sinó un invent de despatx? Madrid és un tros de Castella que l’invent de les Autonomies va voler singularitzar artificialment per interessos polítics, i com que no podien dir-ne Madrid de la resta de pobles de la província li van posar Comunidad de Madrid.
Així les coses, hom pot preguntar: com és que Espanya ha esborrat el nom del País Valencià i no ha fet el mateix amb el del País Basc? Com és que aquells que no suporten el terme ‘país’ en el cas del País Valencià, no tenen cap problema en el cas del País Basc? És senzill: creu algú que els bascos tenen sang de nap? Creu algú que els bascos acotarien el cap i es deixarien canviar el nom sense presentar batalla? El terme ‘comunidades’ és l’artifici administratiu creat per neutralitzar l’existència de tres nacions (Països Catalans, Euskal Herria i Galícia) dins les falses fronteres de l’Estat espanyol. I un altre dels elements d’aquesta operació colonitzadora és l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que diu que “en cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes”. Un article, aquest, que no té cap altra funció que donar cobertura al projecte espanyol d’esquarterament dels Països Catalans i d’Euskal Herria, trencant-ne la cohesió nacional. Així eviten que Catalunya, País Valencià i Balears, d’una banda, i el País Basc i Navarra, de l’altra, puguin servir-se mai de la fórmula federativa per neutralitzar la desconnexió imposada per Madrid. Ens volen com més febles millor, i la manera d’afeblir-nos és dinamitant-nos les connexions neuronals fins al punt que creguem que la gent de Puigcerdà, Alcoi i Manacor no són fills de la mateixa nació.
És greu que hi hagi periodistes catalans que, sigui per ignorància, per manca de reflexió o per espanyolisme, propaguin aquesta maniobra i parlin de “Comunitat Valenciana” en els seus escrits i en les tertúlies en què participen, ja que esdevenen còmplices d’una gegantina operació d’anihilament del nostre poble. El nom sí que fa la cosa. I tant! La primera mesura que prenen els règims autoritaris amb els seus dissidents, quan els tanquen, és llevar-los el nom i posar-los un número. És una manera psicològica d’esborrar-los la identitat i de fer-los creure que no són ningú. Els esclaus negres del sud dels Estats Units tampoc no tenien nom. Eren una possessió, i, com a tals, el seu cognom era el cognom de l’amo. Dir-ne “Comunitat Valenciana”, del País Valencià, és llevar-li la identitat i imposar-li el nom de l’amo.
