Que un partit polític governi a la vegada les institucions centrals, les autonòmiques i les principals instàncies municipals té avantatges, però també inconvenients. Entre els avantatges està el fet que cadascun d’aquests nivells de govern pot ser sempre dir que és un altre el que no atén les seves reivindicacions o no compleix les obligacions que li pertoquen. Sí, però el governant comença a adonar-se de què, almenys amb referència als diners, aquest joc en el fons és un miratge. Perquè tots els recursos surten sempre de les mateixes butxaques, ja sigui per la pressió que exerceix l’estat, ja perquè la comunitat autònoma n’assumeix la competència recaptatòria o la determinació del nivell de pressió de certes figures tributàries, o fins i tot perquè venen d’Europa certes figures necessàries per pagar l’immens cost de les seves institucions.
Ara, quan comença el nou curs polític, el tema fonamental serà sens dubte, dins i fora de Catalunya, la concessió que hagi pogut fer Pedro Sánchez per tal de garantir-se el manteniment en el poder. I el tema, com el de la gestió de la immigració, es tractarà com una arma llancívola per part de l’oposició, que dirà que el món s’acaba perquè es destrueix la unitat i la solidaritat entre territoris, com, d’altra banda, també és cert que Pedro Sánchez està disposat a dir que farà el que tothom sap que és impossible. Això vol dir que entre uns i la seva visió tremendista i els altres i la seva mentida, el ciutadà continua essent moneda de canvi i qualsevol que pensi arrenglerar-se a una banda o l’altra farà en el fons el joc al conjunt del sistema.
La sortida, per tant, és complicada i la nostra capacitat per construir alternatives al teatre, molt petita. Perquè no sembla possible construir amb persones aparentment de condició ideològica més o menys propera o allunyada, una alternativa al que hi ha. I continuarem veient, com fins ara, com van canviant els colors, irrellevants en el fons, dels governs i com els mitjans de comunicació i comentaristes o els dits intel·lectuals comencen a apropar-se als nous vencedors per sobreviure. Ben cert és que segon sigui el grau de grisor i tranquil·litat del governant serà més fàcil que l’inversor es torni a apropar a Catalunya. Però serà aquest el nostre nivell de resignació? No hi haurà cap principi moral per regir governants i governats? Si mirem al passat, es diu que la història sempre l’escriuen els que guanyen, però, com es recorda en un conegut film, si sembla que la història l’escriuen els que perden, és perquè el final encara no ha arribat. En tot cas, bon inici oficial de curs polític. Comencem!
