Al president aragonès, Lambán, se li va escalfar la boca fa uns dies i va deixar anar un secret d’estat: que la raó oculta del projecte de Jocs Olímpics d’hivern és fer tornar els catalans a la “cleda constitucional”. Sense gaires escarafalls, quedem-nos amb alguns conceptes que jo diria que revelen un ferotge menyspreu envers els catalans, però també els aragonesos o els espanyols: ovelles, ramat i cleda.
Lambán ha deixat en pilotes algunes paraules clau que defineixen el concepte profund del sistema polític espanyol: ovelles, ramat i cleda. Potser encara hi podríem afegir el pastor, el pastor emèrit, el bastó, el llop i el gos pastor. La democràcia més perfecta del planeta es resumeix en això, per a tots els ciutadans. I qui es pensi que només és per als catalans, ja s’ho anirà trobant.
Pensen que som tan babaus, tan “cobardones”, com diria Cospedal, que amb uns Jocs Olímpics malgirbats ja en tindríem prou per tornar a ser tan mansos com les ovelles i deixar-nos pasturar, guiats per la llum resplendent de la Constitució.
Estan equivocats? No del tot. L’únic error és que estan convençuts que per tornar el ramat a la cleda n’hi ha prou amb el bastó i amb quatre “chuches”.
Però fem-nos primer la gran pregunta: les ovelles catalanes (deixant de banda les més rebels), són encara a temps de tornar a la cleda espanyola?
Resposta personal, crua i realista: sí. Però això no els sortiria de franc, que és justament el que pretenen, ni s’hi arriba a través d’una rendició incondicional. Caldria intel·ligència política de la bona, i a Madrid és molt, molt escassa…
Per no sortir del terreny de la ciència (política) ficció, recordem les recents, polifòniques i benintencionades ocurrències del president valencià, Ximo Puig: traslladar el Senat a Barcelona (oh, quina gran idea, que original!), portar el Constitucional a Cadis, el Suprem a Castella, els Ports a València, el Tribunal de Cuentas a l’Aragó… Pura fantasia, sí, però per aquí hauria d’anar la cosa si es tracta de reomplir la cleda.
Després d’aquesta “deconstrucció” del centralisme madrileny -hem de suposar que entre aplaudiments massius i cants d’alegria pels carrers de Madrid- el camí de retorn a la cleda constitucional ja començaria a obrir-se. Caldria afegir-hi quatre coses, quatre, i les ovelletes catalanes començarien a sentir música celestial… Una podria ser augmentar una mica, posem que un 25 o un 50%, les inversions estatals a Catalunya. Hi perdrien uns quants diners, sí, però haurien de tenir en compte que al capdavall sortirien de la mateixa Catalunya… Uns quants trens, alguna carretera, alguns hospitals o centres tecnològics, i la cosa començaria a canviar. I si continuen actuant amb la mateixa excel·lència en l’art d’endarrerir-ho tot sense que hi hagi manera d’aclarir qui en té la culpa, els sortiria la broma per molt pocs euros de més, i aquí estaríem més contents que mai.
A això hi haurien d’afegir, òbviament, el tema del català, que tant els fastigueja. Si fossin savis, que no és el cas, simplement farien el mateix que han fet fins ara els catalans: res. No tocar absolutament res. No provocar. No tocar els nassos a les escoles, no ficar-hi jutges ni fiscals pel mig. Donar temps perquè els mateixos catalans deixin decaure la seva llengua… Això funcionaria, segur. Hi podrien afegir, clar, algun regalet, no cal que massa generós, per exemple en produccions audiovisuals en català: què tal si multipliquem per dos la xifra actual? Seria un fet històric, espaterrant, fins que algú es posi a fer números… Ah, i deixar parlar una mica de català al Congreso tampoc no costaria res i seria d’allò més simbòlic, si és que es poden aguantar les ganes de vomitar, que ja sabem que a vegades costa una mica…
I ja per rematar una autèntica “Operació Catalunya” amb un cert nivell d’intel·ligència política, lluny del nivell Villarejo i Fernández Díaz i tota la tropa, caldria que Felipe VI digués alguna coseta sobre allò que va dir a la tele el 2017… Res de disculpar-se, per descomptat, que ja sabem que el titllarien de “cobardón”. Es tractaria d’incloure en algun discurset, amb una mica de gràcia i creativitat, algunes frases que el situïn com un pare sever i dur quan fa falta, però també capaç de perdonar els seus súbdits sediciosos. Hauria de ser molt subtil, deixant clar que amb la sagrada unitat de la pàtria no s’hi juga, però suggerint també que potser no cal discutir les coses a garrotades, i que en tot cas, passem pàgina i apa, directes cap al “reencuentro”.
Evidentment, tot això és pura fantasia, no perdran ni cinc minuts a entabanar-nos amb un mínim de gràcia. El poder madrileny no funciona així, menys encara quan està convençut que ara sí que pot guanyar, per la força. I, per altra banda, a veure qui és capaç de trobar un català o una catalana amb una mica de seny que pensi seriosament que tot això és possible… per bé que seria una jugada mestra.
De manera que la cleda constitucional continuarà buida, per deprimides que estiguin les ovelletes indepes. I ben aviat no hi entraran ni les ovelletes equidistants ni les unionistes: quan entenguin que el seu Estat els maltracta també a elles i al seu futur, encara que ho faci en castellà. I això passarà abans del que es pensen.
2
2
