Probablement, alguns recordaran la figura tràgica d’Adolfo Suárez, el president de la Transició espanyola tan lloat avui pels qui van obsessionar-se per destruir-lo ahir. Que el concepte “democràcia espanyola” és un oxímoron, a hores d’ara ja ho hauríem de saber. Els remenadors de cireres se succeeixen generació rere generació, impedint qualsevol encaix social, polític i nacional d’un Estat fonamentat en l’opressió i la violència. Els descendents dels qui van encarregar l’assassinat de Prim, derrocar la primera República, imposar Primo de Rivera, muntar un cop d’estat seguit per un extermini de la dissidència, van imposar un jove, dinàmic i elegant Adolfo Suárez amb l’esperança lampedusiana de canviar-ho tot per tal que tot romangués igual. Inicialment, la tria no semblava pas dolenta: Suárez era un home del règim que havia passat per càrrecs oficials com el de governador civil o director general de l’única televisió d’aleshores. Com a punt fort, projectava una imatge moderna amb la intenció d’entabanar occident amb la possibilitat de la reconversió d’una dictadura resclosida amb una moderna democràcia liberal, mitjançant una “transició exemplar”.
Que hi hagués hagut més de 800 morts durant el període (molts més que en moltes guerres del segle passat), centenars dels quals a mans de la policia; que cap criminal del règim mai hagués de passar comptes davant la justícia o que els poders fàctics restessin blindats i inalterables, aleshores semblava només un petit detall del qual els mitjans no en parlaven (o si calia, reprimien a qui ho feia). En aquest paper, amb Suárez, va passar una cosa curiosa. L’historiador Bernat Muniesa va proposar-hi una comparació cinematogràfica interessant, amb el General Della Rovere, pel·lícula de Roberto Rossellini, on Vittorio De Sica interpretava a un barrut lladregot i estafador, Emmanuele Bardone, que és contractat per la Gestapo a la Itàlia ocupada pels alemanys. La Gestapo li proposa entrar a la presó de Milà i fer-se passar per un líder de la resistència, el General Della Rovere, a fi d’infiltrar-se entre els veritables resistents i així descobrir els seus plans i contactes. Tanmateix, Bardone, que troba per primera vegada respecte i dignitat en la seva identitat fictícia, s’acaba creient el seu personatge i no només no delata els seus companys de cel·la, sinó que els anima a mantenir el coratge i la resistència contra l’opressor. La mateixa dignitat amb què afronta l’escamot d’afusellament amb què l’obsequien finalment els alemanys farts que no hagi obeït cap ordre, i que els seus plans no haguessin sortit com volien.
Efectivament, el president Suárez, com Della Rovere, es va arribar a creure el seu propi paper, i, a tall d’exemple, va començar a fer coses que no eren dins el guió preestablert. Va legalitzar el Partit Comunista i els sindicats. Va negociar amb Tarradellas i restaurar la Generalitat. Va establir polítiques econòmiques keynesianes. Va promoure una concertació social que va impulsar millores laborals. Va instaurar per primera vegada a la història un impost de la renda de caràcter progressiu (i molts recordarem que això va ser respost amb fuga massiva de capitals i un frau fiscal estructural). Les elits franquistes, horroritzades, van emprendre una campanya de desestabilització que comprenia una mena de crucifixió mediàtica i una remor de sabres permanent entre uns militars que eren gairebé tots franquistes. Finalment, la ruptura personal entre ell i el Borbó van precipitar la seva dimissió sense que el rei emèrit pogués aturar el cop que ell mateix havia incitat en aquell episodi conegut com a 23-F. Un cop d’estat sobre el qual es podria dir que mai un fracàs va tenir tant d’èxit, tenint en compte que a partir de 1981 es va entrar en una era de recentralització (coneguda com el café-para-todos), polítiques neoliberals, i exclusió de la dissidència. Les elits madrilenyes van respirar tranquil·les durant unes quantes dècades més.
Sense pretendre fer paral·lelismes històrics entre els personatges, Pedro Sánchez sembla viure una situació similar de conflicte amb els poders fàctics (molts dels quals arrecerats a dins del seu propi partit, probablement el “partit d’ordre” per antonomàsia). Va trencar el tabú de governar amb comunistes (o els seus descolorits successors) i pactar amb independentistes. Va enfrontar-se al seu mateix partit, i als “pares de la Transició” que quan tenen un micròfon a la mà serven sospitoses concomitàncies amb les JONS. Sense arribar a fer polítiques d’esquerres, sí que trenca -si més no, verbalment- tabús de polítiques fiscals com ara l’impost a la banca o altres. A veure, no ens confonguem. Si hi ha una característica personal de Sánchez (com també del primer Suárez) és cert oportunisme, agilitat política i certa tendència a anar per lliure, sense pretendre fer una veritable ruptura. Contràriament als seus detractors no es tracta de cap revolucionari, sinó d’una cosa pitjor… que no acaba de fer allò que li mana la Gestapo instal·lada a les clavegueres de l’Estat.
Com a Suárez, amb Sánchez estem vivint en directe una clara campanya de desestabilització, amb els poders de l’Estat profund que li han declarat la guerra. No es tracta només d’una pressió mediàtica brutal, en un país amb uns mitjans de comunicació dels menys objectius possibles, que el fan aparèixer com un dimoni pelut. En la cínica època en què els mitjans que abans posseïen el monopoli informatiu, resulta galdós que acusin les xarxes socials de postveritat i fake news quan a Espanya aquestes han estat institucionalitzades i formen part integrant de les clavegueres de l’Estat. També ataquen la seva dona amb acusacions tan falses com les que van ensorrar la carrera política de Xavier Trias o Mònica Oltra. L’Estat li ha declarat la guerra, perquè com assenyalen les imatges del 12 d’octubre, amb el Borbó vigent “fent-li la cobra” i mostrant una clara hostilitat envers la principal autoritat del país, fent cada dia el seu particular discurset colpista del 3 d’octubre, en què invoca a les clavegueres polítiques, mediàtiques, policials o judicials a eternitzar les males arts a partir de les quals se sustenta aquest error històric anomenat Espanya. O el que és el mateix, protegir l’imperi colonial madrileny mirant de retenir el que li queda de península, ni que sigui transgredint les seves lleis.
Sánchez té algunes virtuts indubtables: valor, coratge, atreviment, iniciativa, vivesa… i un bon grapat de defectes: oportunista, inconsistent, cantamanyanes… Fins ara ha demostrat una gran capacitat de supervivència enfront tots els paranys i cops que li han fet (especialment entre els seus rengles). Ha sobreviscut mercè a aquest menfotisme desafiant davant l’autoritat, amb aquesta actitud que desprèn un “em rellisca tot”. En altres circumstàncies, en un país més normal, podria arribar a ser un gran estadista. Tanmateix, malgrat ser nominalment la persona amb més poder dins l’Estat (Espanya, constitucionalment, és un país fortament presidencialista amb la nosa fiscalitzadora d’una de les dinasties més ineptes al capdamunt de l’Estat), a la pràctica, ha evidenciat les mancances democràtiques d’un Estat que mai no ha sabut o volgut ser una democràcia. Va pactar una amnistia que és incapaç de fer complir. És incapaç de controlar una policia i un poder judicial que continua esdevenint, a la pràctica, el braç repressor del Valle de los Caídos. Va prometre el català oficial a les institucions europees, i és evident que tampoc no ho ha pogut complir. Ni ho pot, perquè, perquè això fos possible, caldria prèviament que el català fos llengua oficial a tot l’Estat (cosa que implicaria la reforma d’una Constitució dissenyada per no tocar cap element que qüestionés el franquisme o la madrilenyocràcia). De fet, ni tan sols és capaç de gosar admetre que el català és una llengua única tal com estableix el món científic i acadèmic, i persisteix en donar peixet al blaverisme sociològic. Ni tan sols és capaç de fer arribar un tren decent entre Barcelona i València amb la voluntat de sabotejar la natural relació econòmica, cultural i demogràfica dels Països Catalans que pogués fer de contrapès (fins i tot des de la perspectiva espanyola) al gran forat negre que ha esdevingut el Gran Madrid. Un gran forat negre des d’una perspectiva econòmica i social, encara que també política, amb la ultradreta dominant el panorama.
S’ha parlat que el dia de la pluja de fang que van haver de suportar els monarques d’uns valencians farts d’oferir glòries a Espanya a canvi de provincialització, sucursalització i minorització, que l’agressió contra Pedro Sánchez, en un espai on diversos ultradretans mesetaris s’hi havien infiltrat amb la intenció de carregar-se políticament el president espanyol (i qui sap si també físicament). En tot cas, l’ambient d’aquests mesos recorda el dur estiu de 1980 quan el rei d’aleshores (lo siento mucho, no lo voy a hacer más) va orquestrar una campanya de destrucció d’un Adolfo Suárez que li feia nosa. Que hi hagi militars i toreros (i un munt de polítics amb certa tendència a demanar taxis amb el braç) a l’executiu valencià sembla un clar exponent que es prepara cert ambient per muntar un cop d’estat. Bé, el cop d’estat ja funciona, a la pràctica, amb el pronunciamiento del 3 d’octubre. I només cal veure les coses tan estranyes que passen, amb jutges que es declaren en rebel·lia contra la llei, mitjans de comunicació que farien empal·lidir els periodistes putinistes de la televisió russa, i conspiracions de palau dins dels mateixos rengles del PSOE.
El problema és que, malgrat tot, l’Espanya de 2024 no és la mateixa que la de 1981. Probablement, de la mateixa manera que el govern espanyol és terriblement feble, tampoc l’Estat sembla tan fort com ens voldrien fer creure. Poden passar moltes coses inesperades. El problema és que a Catalunya, la classe política, superada per la manca de coratge d’octubre de 2017, no sembla en disposició de fer-hi front o aprofitar les oportunitats que es puguin presentar.
