Si introduïu el nom ‘Diego Rubio’ a les cerques de Viquipèdia, la primera entrada que apareix és la d’un jugador de futbol xilè. Ara, això canviarà, perquè ‘l’altre’ Diego Rubio ha deixat de ser un desconegut, i la seva fotografia apareix en aquestes hores a les portades, o gairebé, de tota la premsa nacional. S’ha convertit en el cap de gabinet de la font de tot poder, és a dir, de Pedro Sánchez. O sigui, que Diego Rubio, un acadèmic format a la Universitat Autònoma de Barcelona, premi extraordinari de final de carrera, premi nacional d’excel·lència acadèmica, és ara el ‘número dos’ de l’immens aparell de la Moncloa, amb centenars de persones, avui tremoloses per la seva continuïtat allà, a les seves ordres.
Jo diria que Diego Rubio, amb trajectòria acadèmica també a la Sorbona, Oxford i Nova York, és ‘un cervell’ amb escassa intel·ligència emocional, segons diuen alguns dels seus col·laboradors, que el qualifiquen de poc comunicatiu, una mica fosc i silenciós. El meu primer contacte, postal, amb ell, ja fa nou mesos, m’ho ratifica: “Intenti de nou contactar amb el senyor Rubio després de l’estiu”, em va dir una secretària monclovita al gener. Això vaig fer, precisament la vigília que Diego Rubio substituís per sorpresa en la prefectura del gabinet Óscar López, que al seu torn substituïa Jose Luis Escrivá, el ja exministre que ha estat tan polèmicament ‘ascendit’ a governador del Banc d’Espanya.
Tractava jo, per a una feina que encara preparo, de parlar ‘off the record’ (al gener, ja us ho deia) sobre aquest futur 2050 en què ell, i molts assessors pagats amb diners públics, treballava. La seva resposta, digna del “vuelva usted mañana” de Larra, em va indignar, i li vaig enviar una nova carta, una mica incendiada, dient-li-ho. Ni esperava resposta ni la vaig tenir. I és que Rubio no està(va) per la transparència ni per explicar res a un miserable periodista: s’ha estat dedicant bàsicament a tasques de prospectiva, pensant en l’Espanya de mitjans d’aquest segle, qüestió sobre la qual, de la mà de Pedro Sánchez, va presentar un treball de més de sis-centes pàgines, que avui jau en l’oblit, cap al 2021.
He sentit a dir que Rubio és “el nou Ivan Redondo”, aquell superassessor de Sánchez, tampoc militant al PSOE –havia treballat abans per al PP– que avui exerceix d’assessor àulic, o més que això, de Salvador Illa. No sé si Rubio arribarà a tenir tant poder i influència com Redondo, que un dia va ser despatxat, aparentment sense miraments, pel cap monclovita. Tampoc sé si ha estat contractat perquè Sánchez vol seguir al matalàs de la Moncloa fins al 2050, quan tindrà la mateixa edat que avui té Joe Biden, o si la seva designació respon a una genuïna preocupació presidencial per com serà Espanya d’aquí a trenta-un anys, governi llavors qui governi.
El que passa és que Redondo i, per descomptat, l’antecessor de Rubio, Óscar López, eren perfectes “animals polítics” i l’ara cap de gabinet de Sánchez no ho és. O, almenys, no ho sembla, enfundat com està en el seu perfil d’acadèmic estudiós allunyat de les vanitats i frivolitats mundanes de la política. I així, és clar, al totxo d’Espanya 2050, ja dic que avui força oblidat, encara que conté algunes idea dignes d’interès, amb prou feines es fan levíssimes al·lusions, i sense aprofundir, al que, tot i això, està definit per membres del govern central com “el problema número u” d’Espanya: la relació amb una comunitat com Catalunya. I aquesta hauria de ser una assignatura que Rubio podria haver copsat, ja que no après, en els anys d’estada a la UAB estudiant Història.
I vet aquí, em sembla, el quid de la qüestió: que no sé si algú que pensa en com serà el món el 2050, en si menjarem carn artificial en lloc de costelles, en si conduirem o no personalment el nostre vehicle, en si els drons no tripulats seran els taxis del futur, serà capaç d’afrontar qüestions tan nímies com l’embolic territorial que avui té plantejat el país, els enfrontaments amb els jutges i amb molts mitjans de comunicació, el cabreig que els empresaris tenen amb el seu cap, que pensa que tots van en un Lamborghini, o què dimonis passarà amb el món del 2025, no el del 2050, si algú com Trump és elegit per habitar la Casa Blanca.
Per resumir: que no estic segur que Sánchez, escollint un teòric més que un executiu, no s’estigui escapant –com l’acusen amb el seu pròxim viatge a la Xina– amb el tren del futur quimèric, d’una realitat una mica asfixiant a l’interior del país, on no té assegurada ni l’aprovació dels pressupostos gràcies a un senyor anomenat Puigdemont que s’ha convertit, sembla, en el seu pitjor enemic. Una altra cosa és que el senyor Rubio ens doni la sorpresa i contribueixi a alguna cosa a la qual, en principi, sembla reticent a contribuir: a acostar Pedro Sánchez i el seu cor de palmers a la realitat d’avui, al contacte amb la gent del carrer, a les solucions per al 2025, que serà un any d’upa. Personalment, després de l’episodi de la meva carta de gener, que relato al començament, temo que serà que no. Tant de bo m’equivoqui.
