El passat dimarts 13 de maig, els representants de les tres associacions de víctimes per la DANA es reuniren durant més d’una hora i mitja amb la Comissària de la Unió Europea, Úrsula Von der Leyen. Pocs cops una trobada supera els 45 minuts i els caps de Govern compten amb uns 60 minuts a les reunions ordinàries. Llavors, es tractava d’un fet doblement insòlit: les institucions comunitàries no dediquen ni tant de temps ni tanta atenció a la gent comuna. Quan, finalment, sortiren els membres de les associacions, poguérem confirmar les nostres impressions: Von der Leyen havia insistit a allargar la trobada i deixar-los tot el temps per parlar en deferència al viatge que havien fet i com a disculpa per no haver-se reunit amb ells a València.
Les víctimes sabien, perquè els ho havíem explicat, que a Brussel·les ningú tenia una idea clara del que havia passat a València. El joc de la culpa desplegat entre el PP i el PSOE havia funcionat per emmerdar-ho i confondre-ho tot fins a silenciar la tragèdia. L’ambaixada espanyola, per exemple, durant els primers dies de les inundacions, mantingué un sepulcral silenci replet d’indiferència. Després que els valencians organitzats per l’Espai Valencià a Bèlgica omplírem les cafeteries dels euròcrates de cartells amb fotografies dels nostres carrers inundats per engegar una campanya de solidaritat i recollida de fons, es veren obligats a publicar un comunicat, farcit de retòrica de coros y danzas, de reconeixement de la nostra tasca i per informar dels canals oficials d’ajuda.
Aquest trist oblit té una raó senzilla: la gran lliçó de la DANA és que el poble, això que els liberals anomenen societat civil, està molt per sobre del nivell dels nostres polítics i de les nostres institucions, malgrat tots els intents dels traficants d’odi d’intoxicar i provocar aldarulls. Aquests batecs de populisme no són benvinguts a les institucions comunitàries, al·lèrgiques a qualsevol plantejament democràtic, ni tampoc per partits com Compromís que no sap com liderar l’oposició a Mazón. Paradoxalment, els principals responsables del desmantellament del servei d’emergències, VOX, estan navegant entre les aigües de la indignació amb més èxit de l’esperat.
La DANA, com vàrem explicar en la nostra darrera columna, es troba al centre de la convulsa tempesta que viu Europa. Von der Leyen volia amb aquest acte marcar la seva agenda política davant dels populars europeus per distanciar-se de la seva actual estratègia de convergència amb l’extrema-dreta. Per aquesta raó, a la reunió hi era present Wopke Hoekstra, el comissari per al canvi climàtic i el creixement verd, un correligionari holandès a les files de l’EPP, que, malgrat ser una persona poc coneguda, té a les seves mans dues direccions generals vitals: Acció Climàtica i Fiscalitat i Unió Duanera.
La decisió era totalment simbòlica i de gran càrrega política, perquè Hoekstra es troba sota l’equip que coordina Teresa Ribera. Si la reunió hagués tingut un plantejament més tècnic, la comissària que hi hauria d’haver estat present seria la belga Hadja Lahbib, perquè ella és la responsable de la Direcció General de Protecció Civil Europea. Tanmateix, es tracta d’una política oportunista i independent associada als liberals que, com tots els polítics belgues, aterrà a les institucions europees perquè els seus companys volien desfer-se d’ella, mentre que Hoekstra es prepara per ser el pròxim Rutte dels Països Baixos després del seu període de guaret a Brussel·les sense intoxicar-se amb el govern de coalició amb l’extrema dreta. És a dir, el seu destí és ser un dels paladins dels conservadors europeus que derrotarà els nacionalpopulistes en les eleccions legislatives del seu país.
De fet, la reunió tingué un marcat pes polític del tot insòlit a les institucions comunitàries: les víctimes exigiren el cap de Mazón, però Von der Leyen contestà educadament que no podia interferir en qüestions internes. La resposta era esperable, però la petició ni desentonà ni sorprengué a ningú. Encara més, els representants demanaren a les autoritats europees que fiscalitzaren tots els fons destinats a la reconstrucció per la desconfiança que tenien amb els actuals gestors polítics. El normal és viatjar a Europa per demanar diners, no per exigir control de les partides consignades a favor teu.
És cert que un president autonòmic no té interlocució directa amb la Comissària de la Unió i que Mazón és un personatge de tercer nivell en l’escalafó de l’EPP; però ara Von der Leyen sap el seu nom i el té present. A més a més, les associacions tingueren l’endemà una reunió al Comitè de les Regions, l’organisme on s’ha refugiat Mazón en els seus viatges a Brussel·les aprofitant el pretext de presidir una de les seves comissions. En definitiva, tothom a les institucions comunitàries saben que és una persona non grata, un negacionista del canvi climàtic que sols pot comptar amb el suport de l’extrema dreta.
Mazón és el major pes mort de la política europea. Fins i tot González Pons, davant dels representants de les víctimes al Parlament Europeu, hagué de desmarcar-se d’ell i presentar quelcom semblant a unes disculpes. Al joc polític, rectificar és perdre i el gest era el reconeixement de la seva derrota. El dia abans ell mateix s’havia encarregat d’estendre el rumor que Feijóo pensava fer dimitir Mazón en el congrés extraordinària que havia convocat per a juliol. Els comptes quadraven perquè compliria els dos anys que necessitava al càrrec per garantir-se el sou oficial d’una legislatura completa.
Tanmateix, la pressió és ja insuportable i, després de la reunió amb Von der Leyen, Pedro Sánchez i el PSOE han decidit jugar la carta de la DANA per desgastar a Feijóo, qui no té temps ni força per liquidar Mazón. De fet, no tenen reemplaçament per a ell i l’operació pot sortir malament i conduir-los a eleccions anticipades, un escenari que convindria a VOX, malgrat que prefereixen continuar donant suport a un poruc i feble Mazón. En la pràctica, qui mana ara a la Generalitat Valenciana són els homes d’Abascal, perquè el president és un ninot.
Per altra part, Mazón viu aterrat per la jutgessa d’instrucció i sols deixarà la cadira si el fan senador per designació autonòmica i pot mantenir l’aforament, una jugada que, novament, també necessitaria a VOX per prosperar. Sense adonar-se’n, Feijóo s’ha posat completament sota la tutela d’Abascal, que és l’àrbitre de l’escenari valencià. Els populars continuen molt confiats sense entendre que l’extrema dreta s’ha cruspit els conservadors a Itàlia i França, mentre que és el seu principal rival electoral als Països Baixos, Polònia, Alemanya i ara Portugal. Ara per ara, el retorn de Camps és just el que necessitaven per disputar el jovent als feixistes.
