“El meu avi” ha deixat de ser fa dècades la cançó que va escriure Ortega Monasterio. I el PSC de Calella de Palafrugell ho sap perfectament, per això l’ajuntament ha eliminat aquesta cançó del repertori de la cantada anual d’havaneres.
La justificació basada en les revelacions del documental “Murs de silenci” és una trampa intel·lectual molt barroera que intenta amagar una operació d’assimilació identitària de baixa intensitat —aquella que actua gradualment, sense generar gran resistència—, com és habitual en els socialistes. Ho estem veient des de fa temps, des de desnaturalitzar la simbologia de Sant Jordi i celebrar-lo a Madrid, passant per enaltir l’oli de Jaén abans que els d’origen català, fins a incorporar tot el folklore espanyol possible a l’agenda cultural de la Generalitat.
Aquesta assimilació cultural és un pas fonamental de la colonització, perquè procura que el colonitzat interioritzi els valors del colonitzador i arribi a menysprear els seus propis referents, que són els que l’alliberen. És, per tant, fonamental per mantenir-lo sotmès. No n’hi ha prou amb controlar l’economia o la política o l’exèrcit; cal controlar també l’imaginari col·lectiu, els símbols que cohesionen la comunitat, les narratives que expliquen qui som i d’on venim. Així no cal la violència en la submissió: el 2017-2019 va quedar molt clar que la violència i la repressió generen un vincle molt gran contra l’opressor.
Per altra banda, la cultura popular té una capacitat extraordinària de resignificar els seus referents, independentment dels creadors i de les intencions originals. Per això no resulta creïble que el PSC prescindeixi d’aquesta havanera pel que va ser l’autor o pel seu passat imperialista. “Amazing Grace” va ser escrita per un ex-traficant d’esclaus, i va acabar convertint-se en un himne espiritual emblemàtic dels afroamericans. “This Land is Your Land” va néixer el 1940 com una resposta socialista a “God Bless America”, amb versos que criticaven la propietat privada i la desigualtat, però ha acabat sent adoptada com a himne patriòtic fins i tot per conservadors com Reagan. “We Shall Overcome” provenia d’un gòspel conservador i es va transformar en l’himne dels drets civils. Fins i tot “La Marsellesa” la va escriure un monàrquic. Si aquestes cançons han pogut transcendir els seus orígens, per què “El meu avi” no pot fer el mateix?
La incoherència del PSC es fa encara més evident quan examinem el context més ampli: si realment als socialistes els importessin les implicacions morals dels productes culturals, no tindríem la catalanofòbia instal·lada a tot l’ecosistema cultural espanyol, tant a Espanya com a Catalunya. I no només això, “El meu avi” va fer un gran servei al PSC els anys noranta, especialment en el context dels Jocs Olímpics de 1992, quan pensaven que la podien fer servir per folkloritzar el fet català, donant-hi un vernís d’identitat pintoresca, una catalanitat decorativa que no qüestionava l’statu quo espanyol, perquè, al cap i a la fi, en realitat era una glorificació del seu imperialisme. Van pensar que podien controlar el significat de la cançó, però, de nou, la cultura popular va tornar a regir-se per la seva pròpia dinàmica.
El purisme moral aplicat selectivament és una estratègia clàssica de control de l’imaginari col·lectiu. Si apliquéssim aquest criteri coherentment, hauríem de cremar les obres de Picasso per misogin, silenciar Wagner per antisemita, arraconar Dalí per les seves simpaties franquistes, prohibir “La Traviata” per glorificar la prostitució, o cancel·lar Shakespeare per referències a la violència masclista. Però aquest purisme només s’aplica quan convé políticament.
Cada nació té la capacitat (i el dret) de resignificar les seves expressions culturals sense que cap instància determini què és acceptable i què no ho és. Què impedeix transformar els nostres referents culturals, donar-los nous significats i decidir què conservem i per què? Res, si fóssim un país lliure. Com que no ho som, ho intenten els espanyols.
Aquest cas n’és un màxim exponent: quan de petits cantàvem aquesta cançó no sabíem ni qui era Ortega Monasterio, i vam donar-li el nostre significat vinculat a la nostra biografia però també a l’experiència col·lectiva. Arrelàvem al país. Per això tantes cantades d’havaneres acaben amb crits d’independència. La memòria col·lectiva funciona així: selecciona, transforma, adapta els materials del passat segons les necessitats del present. I el que en superfície sembla submissió, sovint en realitat és subversió.
Això és el que veritablement preocupa als socialistes: cada vegada que cantem “Visca Catalunya, visca el català” recordem que existim com a poble, al marge dels seus intents de protegir-nos (és a dir, alienar-nos) de la nostra pròpia història, que, per altra banda, és evident que necessita ser coneguda i contextualitzada. Res en el passat de cap poble el fa ser menys mereixedor de la seva llibertat.
Avui dissabte cantar aquesta cançó no ens connectarà amb el sentit que li va donar l’autor: es cantarà amb el sentit que li hem donat nosaltres, i en reivindicació que som els catalans qui decidim què forma part de la tradició catalana. Aquesta és, al final, la qüestió central: qui creiem que ha de decidir què és acceptable i què no ho és en el patrimoni català. Si acceptem que siguin altres qui ho decideixin per nosaltres, haurem renunciat a pensar-nos com subjectes polítics autònoms capaços d’assolir la llibertat. Per això, cantar “El meu avi” avui a Calella és un acte de resistència: és reafirmar que som nosaltres, i no els nostres colonitzadors, qui tenim el dret i el deure de definir la nostra identitat.
