Fa uns vint-i-cinc anys, en el decurs d’una estada professional a València, vaig aprofitar l’avinentesa per saludar Eliseu Climent en la seva llibreria Tres-i-Quatre. Com no podia ser d’altra manera, la conversa va derivar cap a la situació política d’aquells moments. Tot d’una, després de fer-li algunes consideracions respecte del Cap i Casal, i amb un posat greu, va afirmar: “Si cau Barcelona, cau tot”. La sentència d’aquest insigne valencià demostra un afinat sentit polític i històric d’allò que significa la nostra capital per pervivència de Catalunya. Tan determinant és Barcelona?
No és cap casualitat que el general feixista José Solchaga, quan va veure la majestuositat de la ciutat des de dalt del Tibidabo el gener del 1939, exclamés: “¡Dios mío! ¿Quién ha permitido esto?”. Tot i el seu pensament primari, no havia perdut el criteri del colonitzador. Sabia el que representa la projecció i la força de la capital. Per això, res millor que anorrear-la, degradar-la o envilir-la per tal d’afeblir definitivament tota la Nació. Des del 1714, aquesta sempre ha estat una constant històrica del conflicte amb Espanya.
Han passat els anys i les bombes ja no cauen a la Rambla, a Sants o a Gràcia, afortunadament. Ara la metralla és amable i es disfressa d’una suposada bonança econòmica en forma d’un turisme desorbitat, esdeveniments internacionals que beneficien a unes elits determinades i uns preus de l’habitatge cada dia només a l’abast dels anomenats “expats”.
La capital avança sense aturador vers un escenari econòmic amb una ocupació de poc nivell professional. És clar, per atendre turistes, alts executius de grans companyies i servir el “brunch” als europeus o nord-americans que s’han instal·lat aquí perquè fa bon temps i tot ho compren a preu de saldo amb els seus sous estratosfèrics, no cal investigació, desenvolupament o innovació. N’hi ha prou amb taxistes i cambrers.
Sobre aquest escenari, en parlava fa un mes l’empresari i professor de la Universitat de Girona, Joan Vila, en un dels seus articles: “L’arribada de tants turistes, molts de baix cost, porta que es desenvolupin moltes activitats de baix nivell i poc retribuïdes. És una crida directa a la immigració.” El resultat? Els joves barcelonins (i catalans) més formats marxen fora a treballar i les feines es cobreixen amb immigrants. Les noves generacions comencen a assumir que no podran viure a la capital de Catalunya sense haver de fer de minyona dels turistes tot llogant una trista habitació per gairebé 700 euros al mes. Un cicle funest pel demà del Cap i Casal.
Diguem-ho clar i sense embuts: els barcelonins cada dia més ens sentim com una mena d’indígenes. Es va apoderant de nosaltres la sensació que el nostre esdevenidor es reduirà a assistir (fins al dia de la nostra extinció) a l’espectacle d’uns rics capriciosos atesos per una gent nouvinguda que ha de sobreviure a còpia de la seva almoina.
És així com es mata el futur de la capital de Catalunya i creix imparablement la sensació de degradació i despersonalització de la ciutat, sempre amb la condescendència dels grups polítics de l’Ajuntament. Tots ho veuen, però tots callen perquè els artífexs del negoci són poderosos i mantenen el ramat a la cleda mentre s’omplen les butxaques. Els va bé que caigui Barcelona, perquè així també cau la Nació.
