Menjòmetre.cat, la web que s’ha viralitzat i que presenta d’una manera assequible i fàcil les subvencions i els contractes externs de la Generalitat, demostra fins a quin punt la transparència d’administració és expressament opaca. Si no fos així, el Govern ja hauria fet una pàgina similar, en comptes de presentar les dades de manera dispersa i en format de jeroglífic. També demostra que, a Catalunya, una persona o un petit grup de persones amb una bona idea, tenen la capacitat de tocar tendre amb quatre duros. Això, que alguns ja ho sabem de fa temps, és un dels avantatges de ser un país petit i els catalans l’hauríem de poder aprofitar molt millor. A mi m’agradaria proposar una ampliació de la saga: un portal per fiscalitzar la publicitat institucional als mitjans de comunicació. Faria emergir una pregunta que ningú sembla gaire preocupat a fer-se: quins són els criteris per decidir on va aquesta publicitat? A diferència de les subvencions i dels contractes públics, en què hi ha uns criteris de selecció definits i publicats, ningú sap quins són els criteris a seguir en l’adjudicació de la publicitat institucional. On estan escrits? En què es basen? Canvien quan canvien els partits del Govern? Ningú ho sap.
En tot cas, a mi el que em sembla més destacable de l’afer Menjòmetre ha estat la reacció de la tribu. Bàsicament, la web ha servit perquè la gent pugui fer una esmena a la totalitat al fet que l’administració doni subvencions i contracti serveis a tercers. En el fons, tota aquesta indignació generalista amaga una pulsió estatista que se’m fa difícil d’entendre. La gent s’alarma pel fet que el Govern doni diners o externalitzi serveis, com si la solució als problemes derivats de la nostra classe política fos, precisament, donar-los encara més control directe sobre cada cèntim de la caixa. La mateixa web ens tortura amb comparatives sentimentals sobre quantes beques menjador o quantes places de llar d’infants es podrien pagar si els diners de tal subvenció o contracte no haguessin sortit de la Generalitat. Quina confiança, tu…
Per mi el problema no és que el Govern tingui relacions econòmiques amb empreses, entitats i persones externes. El problema és amb qui té aquestes relacions i per a què serveixen. El que realment caldria mirar és quants d’aquests diners públics van a parar a causes, empreses, entitats, iniciatives, i persones espanyoles i espanyolitzadores. De fet, el que seria realment útil als catalans seria que Menjòmetre.cat tingués un filtre qualitatiu de cerca que es digués “l’espanyolomètre” i un altre que es digués “col·laboracionòmetre”. Pregunteu als de guifi.net (la xarxa lliure d’Internet més gran del món, que és catalana), com Telefònica fa anys que ens estafa a tots a través dels contractes de desplegament de xarxa que té amb les nostres administracions. Aquí és on hauríem d’estar mirant.
A banda d’això, jo que confio en el nervi de la nostra nació, crec que en comptes de fer fàstics al fet que el Govern desembutxaqui calés, el que hauríem de fer els catalans és intentar accedir al màxim d’aquests recursos per poder defensar els nostres interessos. Catalans, demaneu subvencions! Tu, català, tens un idea, vols engegar un projecte? Demana una subvenció. Sense por ni complexos. Tens una empresa? Presenta’t a contractes públics. Si emprendre no és el teu fort, fes-te funcionari o tècnic de l’administració, com més catalans fixos tinguem a les institucions, menys castellans hi haurà. Us faríeu creus de fins a quin punt es pot fer política gràcies als tècnics catalans que volen fer bé la seva feina. Hem de ser a tot arreu on es disputin els nostres interessos, que són els de la catalanitat. Això és fer política per la via directa, sense necessitat d’intermediaris. Hi ha milers de milions d’euros que pertanyen als catalans i que ningú està invertint en nosaltres. Si resulta que hi ha una menjadora oberta, ocupem el màxim possible de cadires perquè no s’ho mengin tot els altres.
