Si el primer mandat del president Trump va ser valorat com a erràtic, sembla que en aquest, assistim a un caos corregit i augmentat. Abans dels cent dies prescriptius que mostren l’orientació d’una presidència, el rècord d’ordres executives (una mena de decrets presidencials) ja ha mostrat aquesta barreja d’improvisació, prejudicis, iconoclàstia, absència de sentit de realitat i temeritat. Sembla que l’Elon Musk, que si bé té un càrrec en el govern representa més aviat el seu conseller àulic, li va inspirant aquestes iniciatives galdoses, especialment si vénen d’un individu que es planteja seriosament transportar la civilització a Mart en coets de la seva companyia. No sé si algú s’ha parat a pensar que el propietari de Tesla i Starlink s’assembla perillosament als dolents de les pel·lícules de James Bond. I em refereixo a les més decadents, les de la dècada de 1980, amb James Bond tractant d’impedir la destrucció de la terra per la megalomania d’individus que, tractant de semblar sofisticats, més aviat recorden als fugitius de les institucions pisquiàtriques. Per cert, que en les seves ànsies destructores al comandament del DOGE (l’oficina d’”eficiència de l’administració”), no ha dubtat a acomiadar tot cristo, fins i tot els que s’encarreguen de la seguretat nuclear!!! És ben cert que el neoliberalisme, i la seva dèria contra els treballadors públics, pot resultar més que letal…
S’ha parlat molt aquests dies dels aranzels que voldrien capgirar els excessos de la globalització. La idea, en si mateixa, no és del tot dolenta. La cobdícia dels empresaris industrials nord-americans, que odiaven els sindicats i consideraven que els seus empleats cobraven massa i el seu govern els fregia a impostos, va portar a externalitzar bona part de la indústria, especialment a l’Àsia i molt particularment a la Xina. Això va tenir tres conseqüències previsibles, almenys per als qui tenim formació d’historiadors. En primer lloc, va destruir la classe obrera nord-americana, que dels alts forns de Pittsburg va anar a parar a l’atur, a la cuina del McDonald’s o a la condició d’addicte al fentanil, mentre ciutats senceres quedaven devastades per la crisi i la depressió (no se’n parla massa, tanmateix hi ha estats als USA amb una esperança de vida similar a la de centre-Amèrica). La segona és que els xinesos van fer créixer l’economia, van aprendre els processos industrials, van enviar estudiants a les facultats d’enginyeria d’occident, i avui en alguns àmbits i sectors, dominen el mercat. Finalment, uns Estats Units (i per extensió, Europa, que va fer exactament el mateix) que va externalitzar el fum de les fàbriques mentre que al continent es van dedicar a fabricar fum (l’especulació financera i immobiliària) va arribar un punt en què era incapaç de fabricar una cosa tan summament sofisticada com… mascaretes sanitàries. De fet, l’experiència del Covid-19, ara fa cinc anys ens va mostrar com d’estúpida i suïcida va resultar la desindustrialització que ens ha posat als peus dels cavalls de la globalització i de l’emergència de noves potències amb plantejaments polítics clarament antagònics als occidentals. Els historiadors ja s’estan preguntant pel nivell d’ingenuïtat amb què els nostres líders polítics, socials i econòmics van propiciar aquesta situació.
Ara bé, els aranzels revertiran aquesta situació? Els aranzels (i no ens hauríem d’escandalitzar, perquè ja hi eren fa cinquanta anys amb una economia més pròspera que l’actual) poden servir per regular l’economia i prendre decisions polítiques que beneficiïn a uns determinats sectors i en perjudiqui d’altres. Tanmateix, un cop s’ha destruït bona part de la indústria, no creiem que pugui passar, almenys de manera immediata, que les fàbriques tornin. Com dèiem, la desindustrialització va destruir bona part de la classe obrera, amb el seu know-how, amb la seva cultura professional, amb les seves estructures, amb unes condicions laborals que solen ser millor que les d’economies de serveis com les que patim actualment, amb una disciplina del treball del tot absent entre les noves generacions. Les classes populars nord-americanes, trinxades per la globalització, amb un gran percentatge de famílies disfuncionals, consum de drogues i addiccions a medicaments, amb un sistema educatiu en fallida… podrà ressuscitar en un termini raonable una classe treballadora potent? Qui promourà les moltes inversions en reconstruir noves indústries, especialment en un país on l’empresariat de l’era keynesiana pagava impostos superiors al 50% d’ingressos mentre que ara s’han mal acostumat a una enginyeria fiscal on, com reconeixia Warren Buffet, la seva secretària en paga més impostos que els ell mateix, una de les principals fortunes del món? La cultura corporativa americana acceptaria la més que necessària planificació econòmica i industrial com ha fet la Xina en les darreres dècades? És més, podem reconvertir els empresaris nord-americans (que només fabriquen rumors a les borses, que viuen de l’especulació, que no s’han de barallar amb sindicats ni mirar d’estar permanentment alerta respecte les innovacions tecnològiques) en industrials? Sospito que el no és la resposta a totes aquestes preguntes. Probablement, tot citant el Nobel de literatura Bob Dylan, it’s too late,baby. I els aranzels, tal com estan plantejats (si és que ho estan) serviran probablement per incrementar una inflació que, en el fons, sol representar un impost als més pobres.
Hi ha un altre element preocupant en aquests primers mesos de presidència. Trump –i quan era candidat no enganyava pas ningú– té un problema amb la democràcia. No li agraden els tallafocs que sàviament els pares fundadors van col·locar per evitar els tics absolutistes des que es van emancipar fa dos segles i mig. Les seves iniciatives, de to clarament autoritari, sovint es troben amb jutges que les aturen, o dificultats per tirar-les endavant a la cambra de representants i el senat, on disposar de majoria republicana no necessàriament implica la capacitat de passar el corró a voluntat. En aquest sentit, que els congressistes i senadors hagin de retre comptes als seus electors sembla un sistema més garantista que el nostre, fonamentat en estructures de clientelistes de partit. Això, ja hem vist que treu de polleguera a algú com Trump, que prové del món empresarial, i que en la seva cosmovisió de CEO voldria aplicar el totalitarisme propi del capitalisme de la cultura corporativa nord-americana. Trump no sembla adonar-se que un país no és una immobiliària, o una de les seves empreses on, qui disposa de la majoria d’accions imposa la seva voluntat o acomiada qui vol, en funció de les prerrogatives totalitàries del capitalisme, el més antidemocràtic dels sistemes econòmics. Que, fins i tot, a diferència de les moltes empreses que ha enfonsat al llarg de la seva vida, els Estats Units no són de la seva propietat i que les conseqüències d’una mala gestió solen ser més dramàtiques que una suspensió de pagaments empresarial. A banda d’això hi ha, també, el seu caràcter. De vegades oblidem que la popularitat de l’actual president es va fonamentar en les seves memorables actuacions a un reallity show de la televisió nord-americana, The Apprentice, en què uns concursants aspirants a “emprenedors”, havien de tirar endavant iniciatives empresarials. Cada setmana, els qui ho feien pitjor, eren expulsats sense pietat, i amb una humiliació pública de l’actual president, al més pur estil Risto Meijide. Per als guanyadors -escassos, tenint en compte la filosofia darwinista del programa–, diners en metàl·lic i un contracte per a les empreses del magnat. L’escena amb el president ucraïnès Zelenski al despatx oval s’assemblava sospitosament a la tècnica que el mateix president havia fet servir tantes vegades als platós de televisió.
Finalment, hi ha també la perillosa oscil·lació de la seva política internacional. Si m’ho mirés amb ulls d’expert en relacions internacionals, podria pensar que es tractaria d’un canvi d’aliances fruit d’un món multipolar, en què acostar-se a Rússia podria constituir una hàbil maniobra per aïllar la Xina (el seu principal rival geopolític) i obligar als seus antics aliats europeus a espavilar-se tots sols (i probablement a acceptar Rússia a dins el seu club). O que les tensions amb el Canadà i el desig de controlar Groenlàndia tindria a veure la necessitat de controlar l’Àrtic cara a les rutes comercials que s’obririen quan el canvi climàtic permetés el desglaç que fes el fes apte la navegació, així com explotar matèries primeres estratègiques, de la mateixa manera que les maniobres al Canal de Panamà també servirien per neutralitzar els rivals xinesos. Tanmateix, si ho mirem des de la perspectiva psicològica, potser no necessàriament trobaríem coherència en paraules que, de moment, no s’han traduït en fets, i en què un dia afirmes una cosa i l’endemà consideres la contrària. En qualsevol cas, si hi ha una ruptura clara és en les formes diplomàtiques. I poca broma, les formes, el càlcul, les bones maneres, en la diplomàcia ho són gairebé tot, precisament perquè acaben evitant conflictes innecessaris. Com bé deu saber Putin, se sap com entres en una guerra, i és molt incert i incontrolable com en surts. Ara bé, en descàrrec de Trump, s’ha de dir que més enllà de les formes estrambòtiques, de les polítiques erràtiques, a diferència dels seus predecessors, en el seu mandat de 2017-2021 no es va ficar en cap conflicte bèl·lic de resultats desastrosos, com va passar a l’Iraq, ni va atiar els gihadistes a Síria o Líbia com van fer els seus aliats europeus i turcs, amb les catastròfiques conseqüències que estem vivint.
La pregunta clau, per què? Al cap i a la fi, tret dels motivats, estava clar que fa més d’un any Trump tornaria a la Casa Blanca. I que això comportaria canvis radicals en les polítiques de la (cada vegada menys) superpotència americana. El Partit Demòcrata fa temps que viu damunt el Titanic, i malgrat que continuï tocant l’orquestra, ja fa estona que han xocat amb l’iceberg de les seves contradiccions i d’una completa absència de relat o projecte polític mínimament atractiu i coherent. El canvi de paradigma que va representar el neoliberalisme (i que va desindustrialitzar Estats Units) ha causat bona part del seu declivi. Els dogmes dels baixos impostos als rics ha desmantellat un país profundament dividit, amb distàncies socials insalvables i una clivella interna de ressentiment mutu entre classes, grups ètnics i sensibilitats polítiques i culturals. Això no s’arregla amb eslògans, ni amb ocurrències, ni amb discursos brillants, sinó amb una voluntat deliberada de pacte social i polític a llarg termini. I precisament per això és difícil, sinó impossible, revertir tot allò que s’ha espatllat des que Ronald Reagan va decidir sotmetre els Estats Units a una classe empresarial cobdiciosa, egoista i irresponsable.
El problema de Trump, a banda de la seva peculiar personalitat, és que ni ell, ni Superman, pot interferir en un procés de declivi, que com totes les decadències de tots els imperis, són multifactorials i incontrolables, en què els fenòmens socials, econòmics, internacionals, culturals intervenen de manera mancomunada. La desindustrialització, l’emergència de noves potències econòmiques i militars, la desnaturalització de la democràcia americana, la degradació dels sistemes educatius, la degradació de la vida política, les desigualtats internes, l’emergència de generacions febles i l’extensió de famílies disfuncionals, la pèrdua de pes demogràfic o econòmic, la desmoralització col·lectiva o el clima de guerra civil de baixa intensitat són tots factors poc controlables, perquè són fruit de decisions antigues o circumstàncies que difícilment es poden gestionar. No dubto que Trump farà servir de tota la seva pirotècnia per evitar o retardar aquest declivi. Tanmateix, quan fracassi, què passarà?
