La campanya electoral en marxa, precipitada teòricament pel fracàs en els pressupostos, es presenta més disputada i tensa del que havíem imaginat. Acostumats a la paràlisi institucional, als excessos de gestualitat, a camuflar la incompetència en disputes bizantines, polítiques declaratives o aparença de problemes interns, el 12-M apareix carregat d’incerteses. Com si, després de tanta paràlisi a les institucions, i als carrers, es muntés una estranya barreja de partides d’escacs simultànies.
Primer de tot, proliferació de formacions independentistes. Almenys se’n coneixen cinc, després del fracàs de la llista cívica. El procés de fragmentació independentista no té per què ser negatiu en si mateix, més aviat respon a la pluralitat de les sensibilitats i estratègies, i convertirà les urnes en un torneig darwinista. Hi ha, d’una banda, els nouvinguts a l’arena política. Alhora, un intent de fer renéixer Acció Catalana, el gran partit republicà conformat per grans intel·lectuals, que busca visibilitat a partir de generar polèmiques com amb la immersió, en una era en què el republicanisme sembla renunciar a l’herència il·lustrada, ho tindrà difícil per aconseguir representació. Aliança Catalana, amb una estrella promocionada artificialment a les xarxes socials, mira d’explotar el ressentiment de qui es percep com a minoria al mateix territori. Malgrat que se’n parli més del que correspondria, les seves probabilitats d’entrar al Parlament tampoc semblen massa generoses. La CUP, extraviada ideològicament i nacionalment, més enllà de la seva tendència a abusar d’alguns mantres anticapitalistes, pot resistir més per inèrcia que per il·lusió. Hi ha, finalment, la gran batalla: ERC i Junts. O, hauríem de dir Junqueras i Puigdemont?, presó o exili?, indults o amnistia?, nyerros o cadells? Qui quedarà davant de qui tindrà implicacions més enllà de l’estadística.
La segona batalla es disputarà entre independentisme i espanyolisme. Malgrat que les enquestes oferien un avantatge còmode al PSC, la irrupció de Puigdemont a la cursa electoral –i el protagonisme de Junts com a aliat circumstancial de Sánchez– obre un escenari més incert del que podríem esperar. Sobretot quan els jutges juguen a la desestabilització política i la Brigada Aranzadi (expressió cisellada per Enric Juliana) mira de fer colpisme amb toga. Tanmateix, Puigdemont, depèn com es desenvolupin els esdeveniments, podria, no només fer el sorpasso a ERC, sinó que no resulta inversemblant que pugui quedar en primera posició (el que ja no resultaria tan previsible seria què farien els republicans en aquest supòsit). Han passat ja una bona colla d’anys, i Puigdemont continua essent l’enemic públic número 1 del franquisme sociològic, reconvertit en nacionalisme banal espanyol.
La tercera disputa, un cop coneguts els resultats, tindrà a veure amb l’aritmètica, el càlcul i l’avaluació de danys. Uns pocs vots, amb tantes candidatures, pot modificar molt el mapa polític. La combinatòria, des d’un punt de vista matemàtic, sembla infinita, tanmateix, la lògica només porta a tres escenaris: tripartit (o bipartit PSC-ERC), mirant de canviar l’embolcall d’un autonomisme fracassat (i amb el risc d’implosió republicana), que en el passat, i en els programes actuals, serveixen per establir un neoliberalisme progressista i una asfíxia nacional; el front nacional espanyol (PSC-PP i Vox manant des de fora i agitant la rojigualda), practicant un neoliberalisme radical amb una política activa de desnacionalització; i, finalment, un front nacional català (Junts, ERC i CUP, en un paper… CUP!) És l’escenari majoritàriament volgut pels electors respectius. I, des d’una perspectiva existencial, sembla l’única possibilitat raonable. Tanmateix, ja sabem a bastament, que la política catalana és de tot menys raonable. Més aviat, de tendència italianitzant, amb més catenaccio que sofisticació.
De tota manera, les eleccions representen, fonamentalment, una batalla simbòlica i estadística. Guanyi qui guanyi, es trobarà amb una administració completament intervinguda, on cap bidell de cap conselleria pot canviar una bombeta sense haver de passar un estricte control financer i administratiu, supervisat per algun jurista madrileny, on la majoria de despesa és finalista, on trobem un infrafinançament endèmic, funcionaris obedients i la més completa manca d’idees, ni iniciatives, ni possibilitats. El café-para-todos fa de la Generalitat una broma. Aquests dies que Alhora ha tirat la primera de les seves propostes polèmiques amb la proposta de la doble xarxa escolar com a alternativa a la immersió (com a maniobra mediàtica rendible), posa en evidència la completa irrellevància de les institucions catalanes d’imitar les polítiques de renacionalització del president Pujol en l’època preazarnarista. Per tant, que la Generalitat pugui mantenir-se (o no) en mans de l’independentisme és una qüestió més de formes que de fons. Perquè és evident que l’independentisme té més opcions des de fora que des de dins. Perquè la capacitat de mobilització, ni que sigui reactiva, resulta molt més important. El conjunt de barrabassades jurídiques d’aquestes darreres setmanes és una mostra de com es busca redirigir la repressió contra l’activista normal, una vegada que la classe política sembla del tot domesticada. Amb l’excepció, és clar, del que pugui passar amb Puigdemont i la seva proposta de triple salt mortal sense xarxa.
En qualsevol cas, i aquí les mostres de silenci i abstenció que donen els partits semblen més que decebedores, el que no és admissible és acceptar l’excepcionalitat d’una repressió que està empenyent a periodistes, activistes, empresaris, artistes a l’exili, o a oblidar que hi ha músics, com Pablo Hásel, que no és que només estiguin a la presó, sinó que el maltractament institucional presenti un intolerable nivell d’acarnissament.
De què es parlarà durant la campanya? De projectes que no es poden fer des de la més absoluta impotència financera? (hauríem de deixar de parlar de dèficit fiscal i començar a fer servir el concepte de colonialisme econòmic). De crear noves guinguetes per a personalitats i espais afins? (D’això el món de les esquerres en té una àmplia experiència). De fer demagògia respecte a unes polítiques d’immigració en les quals les institucions catalanes són un zero a l’esquerra elevat a l’infinit? D’uns serveis públics deliberadament deteriorats per dècades de desinversió i experiments absurds? De llengua, quan hi ha una documentada incapacitat de fer complir les normatives que indicarien la seva normalització en els àmbits públics i privats?
Com ja hem explicat, aquestes eleccions tenen, fins i tot, més interès que les darreres, a causa de la seva incertesa. Tanmateix resulta dubtós que puguin tenir massa repercussió en la vida quotidiana dels catalans. El resultat final tindrà més repercussions en el camp dels símbols que en els de la practicitat. La clau, continuarà en mans de la societat civil, especialment la disposada a fer servir el carrer i l’acció directa.
