Després dels dos articles anteriors -el primer tractava d’analitzar on som i el segon, com hem de fer-ho a partir d’ara- en aquest entrarem en quins són els principals actors del moviment independentista, en aquesta segona etapa que hem de recórrer, i quins serien els seus papers principals. Per tenir les coses ben clares, hi ha una premissa que no podem oblidar: aquest és un projecte col·lectiu i no pot ser de cap altra manera, perquè els números no enganyen. Ja som més de 8 milions d’habitants, amb un cens electoral de poc més de 5,75 milions que pot incrementar-se, a curt termini, en prop d’un milió més de persones, a mesura que es vagi donant la nacionalitat espanyola a les persones arribades d’arreu del món (cosa que depèn de l’Estat espanyol) i que, en lloc de suposar una amenaça, ho hem de saber convertir en una oportunitat.
Ja tenim el primer gran repte damunt la taula: o sabem incorporar al moviment independentista almenys la meitat d’aquests nous votants en les eleccions vinents o ens convertirem -potser definitivament- en una minoria nacional dins el nostre país. I això ja no serà qüestió de sentiments ni de consciència nacional d’origen, això serà qüestió de futur, de projecte de futur amb capacitat integradora. Per això en l’article anterior deia: “Hem de construir un projecte de país, amb un estat propi en forma de república, dibuixant un país on valgui la pena de viure, un país per a tothom, i ho hem de fer a partir de la nostra realitat i possibilitats”.
Els principals actors de la primera etapa varen ser la societat civil organitzada, els partits polítics i les institucions. Després de l’octubre de 2017 i amb l’absència de lideratge posterior, la primera temptació és canviar d’actors, però, si no hi ha ni paper, cap actor salvaria una obra que ni existiria. Això es tradueix en una qüestió també bàsica: necessitem el guió de l’obra que volem emprendre. Necessitem un nou full de ruta. Però ja vam veure que també necessitem alguna cosa més: que tots els actors se sentin còmodes en el paper que els pertoqui. Per tant, abans de canviar d’actors, encarem el segon gran repte i sapiguem aprofitar la feina feta, que ha estat molta i prou bona, i siguem capaços de plantejar un nou full de ruta tenint en compte les estratègies que segueixen aquests actors, fent-hi les correccions necessàries per assegurar la complementarietat i evitar les duplicitats.
Repassem el paper de cada actor veient les possibilitats d’encaixar-lo en una estratègia compartida. El principal actor de la primera etapa fou, sens dubte, l’ANC. Va ser l’entitat catalitzadora de tota l’energia acumulada des del 2006 fins al 2012 i la que va saber definir el guió i marcar el ritme. Avui, l’ANC afronta aquesta nova etapa debatent sobre el que ha de ser el nou full de ruta del moviment independentista a partir d’ara. El seu caràcter transversal i el seu ADN la situen com l’única organització del moviment amb prou auctoritas per proposar un full de ruta general, que impliqui a tots els actors. Un full de ruta que hauria de posar l’èmfasi en dos grans eixos d’actuació: treballar per construir, des de la base, el projecte de país del qual parlàvem abans i guanyar múscul per fer que les mobilitzacions populars tornin a ser el condicionant del Procés i la seva imatge més potent. Però, aquest full de ruta ha de partir de la constatació que en la societat civil hi ha, sortosament, altres organitzacions que, per les seves característiques, estan més ben preparades que l’ANC per afrontar determinats projectes imprescindibles per crear les condicions adequades per instaurar la República catalana. Lògicament, a més, caldria una adaptació dels seus estatuts a les necessitats actuals del moviment.
El segon gran grup d’actors és el dels partits polítics. Avui, tenim un ventall ideològic més ben definit que quan vam començar el procés d’independència, si bé l’espai central segueix sent l’escenari dels principals enfrontaments entre els dos partits que se’l disputen, Junts i ERC. Seria desitjable que llurs congressos, previstos a curt termini, servissin per delimitar els seus espais ideològics, però tot indica que haurem de saber treballar en un escenari de confrontació entre ells. Si entrem en els seus plantejaments estratègics, ens adonarem que plantegen estratègies complementàries amb relació al govern espanyol, si bé les formes són molt diferents. Uns, volgudament i cada cop amb més sentit d’estat (propi), han optat per la confrontació democràtica oberta, que porta a l’acord favorable als interessos del moviment independentista. Els altres han optat per una aliança estratègica de les forces d’esquerra de tot l’Estat per aconseguir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i/o a la instauració d’un estat federal que ampliï i consolidi les cotes d’autogovern. La primera conseqüència d’ambdues estratègies és el debilitament de l’Estat, per la via de potenciar la divisió i enfrontament entre els pilars del règim del 78.
El centre de la discòrdia rau en la lluita per l’hegemonia política a Catalunya i en un objectiu comú, recuperar el govern de la Generalitat, que esdevé motiu de confrontació per la incapacitat d’establir acords de coalició prèvia o posterior a les eleccions. L’altre gran objectiu dels partits independentistes ha de ser recuperar la majoria al Parlament i, com a conseqüència, formar un govern independentista que tingui per objectiu principal aplicar polítiques que assegurin el benestar de tota la ciutadania. Encara que sembli una sortida per la tangent, la solució pot passar pel que també es proposava en l’article anterior sobre la constitució d’una llista d’unitat cívica que tingui el suport de tots els partits independentistes. Però cal donar temps al temps i crear les condicions -des de la societat civil- per poder fer-ho imprescindible i inevitable.
El tercer grup d’actors són les institucions. Generalitat i ajuntaments van fer una feina extraordinària durant la primera etapa del Procés. I aquesta feina queda, ja està feta i no cal tornar-la a fer. L’estratègia de “la llei a la llei” va arribar fins on podia arribar i, fins i tot, una mica més enllà. Ara ja ha quedat clar que la Generalitat, en el marc constitucional espanyol, dona per al que dona en el camí cap a la independència, però això no vol dir que l’independentisme pugui renunciar a tenir-hi majoria i formar govern. Passa si fa o no fa el mateix amb l’AMI. Ja hi és i sabem que hi tornarà a ser quan calgui.
Dins el grup de les institucions i en l’etapa de transició entre la primera i segona etapa del procés d’independència, ha sorgit una nova institució: el Consell de la República. Tal com ha anat tot, l’existència d’una institució republicana fora de l’Estat espanyol és fonamental. Les seves funcions semblaven clares: la representació internacional de la nova república proclamada i la construcció de l’estructura institucional i del marc legal bàsic de la nova república, per assegurar que no calgués aplicar -ni temporalment- el marc legal de l’Estat espanyol, i així tallar de soca-rel el manteniment dels seus vicis. Si bé aquests objectius ja eren els inicials del Consell de la República, els escassos recursos humans, tècnics i econòmics dels quals es disposava, l’acumulació de responsabilitats que varen haver d’assumir els polítics exiliats a Bèlgica i les rivalitats portades al límit entre ERC i Junts, així com la incapacitat d’arribar a acords estables de col·laboració entre l’ANC i el Consell, han generat una situació en què es pot dir que la millor solució implica replantejar a fons l’estructura de la institució republicana a l’exterior, amb l’objectiu d’incorporar-hi totes les forces polítiques i socials del moviment que treballin en els dos àmbits assignats fins ara al Consell de la República.
Amb una estratègia compartida i un repartiment dels papers adequat a les necessitats del moviment i a les possibilitats i capacitats de cadascun dels actors, la segona etapa del procés d’independència té totes les probabilitats d’èxit, però tinguem present que el temps pot jugar-hi en contra si no resolem satisfactòriament el primer gran repte plantejat al començament d’aquest article. Per això, en el pròxim article, parlarem del ‘quan’.
__________________________
Pere Pugès i Dorca és coimpulsor de la Conferència Nacional per l’Estat propi i cofundador de l’ANC
