Amb les retallades de l’Estatut del 2006 i la sentència del TC de 2010, es va posar punt final a la interpretació catalana de la Constitució espanyola de 1978, que partia d’un creixement progressiu de l’autonomia política. En aquesta situació i amb la consolidació de la crisi sistèmica iniciada el 2008, una part significativa del moviment catalanista va optar per fer un salt endavant i lluitar, per vies democràtiques, per la independència nacional.
El procés d’acumulació de forces (2006-2014) va ser tan ràpid com imprevist. L’acceleració produïda a partir del 2012 i de la fundació de l’ANC, va agafar tothom per sorpresa. L’independentisme va esdevenir el motor –almenys aparent– de tots els canvis que el país necessitava. L’ANC es va convertir en l’aglutinant que feia falta, les institucions catalanes van respondre adequadament i els partits polítics es van veure empesos a seguir una dinàmica que els arrossegava o els aniquilava.
Després de la consulta del 9-N (2014), el president de la Generalitat i l’ANC havien previst unes eleccions plebiscitàries immediates, però la negativa d’ERC va posposar-les fins al 27-S (2015) acceptant-les més per la por de perdre-ho tot que per convenciment. Junts pel Sí va prendre forma de coalició de partits i no de candidatura cívica com l’ANC havia proposat. En aquells més de 10 mesos, els aparells de l’Estat van reaccionar, mediàticament i judicialment, davant el que ja consideraven com la primera gran amenaça per a la supervivència del monàrquic règim del 78 i del mateix Estat espanyol.
La formació de Junts pel Sí i els canvis en la direcció de l’ANC van comportar que els partits polítics encapçalessin el Procés. Malgrat la divisió interna a Junts pel Sí, es va entrar en una pròrroga que va culminar amb la celebració del referèndum de l’1-O (2017). Els dies abans va començar a fer-se evident que l’únic objectiu de la direcció política del Procés era guanyar la batalla de celebrar el referèndum. Però amb tan poc convenciment que no hi havia res preparat per a després. Res de res. Un moviment amb una mínima consciència de la transcendència del que estàvem fent hauria hagut de prendre la decisió que cap d’aquells líders podia seguir al capdavant del Procés, una conclusió confirmada per l’estratègia errònia seguida en el judici contra els presos polítics. Per ser generosos, que ens cal, podríem valorar el recorregut posterior dels qui es mantenen en actiu, però ho hauríem de saber fer amb criteris de rendibilitat política i no només emocionals.
Hem arribat fins aquí, bàsicament, pels nostres propis errors. La situació política actual és comparable, en molts aspectes, amb la que es va produir a partir del 2006, però amb l’agreujant de la pèrdua de nivell polític, intel·lectual i professional de la majoria de membres del Govern, començant pel mateix president, que no té punt de comparació amb el president Maragall. La semblança també és evident si ens fixem en el nivell d’abstenció de l’electorat (entorn del 45% en les eleccions, però que havia superat el 50% en el referèndum de l’Estatut) i en l’actitud de l’independentisme social: llavors la PDD va encendre la metxa del “dret a decidir” i, avui, l’ANC enceta una etapa de refundació que haurà de comptar les noves organitzacions sectorials sorgides els darrers anys, que han sabut llegir perfectament l’escenari polític actual.
Junts i ERC encaren el futur amb sengles congressos que, almenys fins ara, tenen objectius molt diferents. No sembla que Esquerra es plantegi canvis estratègics respecte de la línia gradualista que seguia fa 15 o 20 anys enrere –interrompuda pel procés d’independència impulsat per l’ANC– i vol limitar el seu congrés a les disputes per refer el lideratge intern del partit, encara que aquesta limitació pot quedar desbordada si recupera la seva dinàmica històrica de sorpreses protagonitzades per la rebel·lió de les bases.
Pel que fa a Junts, el plantejament inicial del seu congrés és realment ambiciós –estructurar un projecte de país que serveixi per cohesionar una organització política que, alhora, mantingui la imatge de conglomerat format per tendències polítiques diverses, liberals, socialdemòcrates, radicals d’esquerra, ecologistes…– per intentar liderar l’estratègia independentista. El moment sembla oportú, si el seu objectiu principal és desbancar Esquerra, però sembla un camí erroni perquè torna a portar a caure en la batalla per l’hegemonia política dins un moviment que serà plural o no serà. L’ambició del projecte, el poc temps disponible per fer un debat de la complexitat que es planteja i el difícil encaix d’un líder cada cop més potent –internament almenys– en una estructura necessàriament orgànica i participativa obren massa interrogants sobre les possibilitats d’èxit d’aquest congrés.
El procés de renovació estratègica de la CUP sembla una altra cosa, tot i que comparable amb un procés congressual, si bé amb diferències importants, tant per la durada com per les formes del debat. El moviment independentista necessita comptar amb una força que cobreixi el flanc de l’esquerra antisistema però conseqüent amb el plantejament que, en el nostre context i avui, només amb l’alliberament nacional hi haurà la possibilitat de l’alliberament social.
La nova força independentista sorgida en el panorama polític català, Aliança Catalana, ha sorgit per les greus mancances del sistema i la inacció de la resta de formacions polítiques a l’hora de plantejar seriosament tota la problemàtica respecte a la immigració, encarant les conseqüències que genera en els sistemes econòmic, cultural, lingüístic i dels serveis públics. El seu perfil es pot inscriure en el de les forces nacionalpopulistes nascudes a la UE durant les darreres dècades. Amb Aliança Catalana s’acaba de cobrir tot el ventall ideològic que podem trobar en la majoria dels estats europeus i el moviment independentista farà molt bé de no caure en l’estratègia simple del cordó sanitari. L’existència d’aquest ampli ventall ideològic ens converteix en un país normal de la UE i negar la realitat no ajuda a canviar-la.
Cada cop és més gran el clam que reclama canvis i nous lideratges, sovint amb postulats simplistes que posen en el mateix sac tots els lideratges de la primera etapa del Procés. Ni sembla just ni probablement és el que més convingui al moviment independentista, perquè per fer foc nou podem acabar perdent tot allò de positiu que han fet alguns dels líders encara actius. No obstant això, la possible decisió del president Puigdemont de passar a presidir Junts pot derivar en la pèrdua del paper simbòlic que encara té avui com a president de la República a l’exili, com a president del moviment de l’1-O. La part positiva de tot plegat pot ser que el moviment deixi de buscar/esperar el lideratge salvador i se centri a construir un projecte novament engrescador i creïble, que permeti recuperar la força de la gent, el veritable motor del Procés.
Per reprendre el camí, hem de saber extreure les principals lliçons de la primera etapa del Procés d’independència. En els pròxims tres articles, entrarem en més detall en el com ho hem de fer d’ara endavant, aplicant les lliçons de la primera etapa, en qui són els principals actors de la nova etapa i en el quan podrem instaurar la República catalana i mantenir-la plenament activa en territori propi.
