Aquest article tanca la sèrie començada amb l’article On som i seguida pels que portaven el títol de Com, Qui i Quan. En cinc setmanes he intentat dibuixar el camí cap a la independència en una segona etapa que molts indicadors ens diuen que estem començant.
Una segona etapa que s’ha de centrar a construir una majoria social que s’adoni que, sense un estat propi, les possibilitats de progrés social, polític, cultural i econòmic es redueixen al mínim. Per tant –aprofitant un moment determinat– aquesta majoria social s’ha de convertir en majoria política i decidir el seu futur, el dels seus fills i nets, en definitiva el futur del país. I aquest moment s’ha de provocar i, per tant, preparar.
Som en una etapa convulsa on el procés d’independència no n’és una causa sinó una conseqüència, com a reacció a una situació global que està canviant, negativament, les condicions de vida de pràcticament tota la població catalana, sigui quin sigui el seu origen nacional.
Si forméssim part d’un Estat que apliqués els principis democràtics dels quals es vanta, podríem creure que acabaríem celebrant un referèndum d’autodeterminació com han autoritzat altres països realment democràtics (Canadà, el Regne Unit, França…), però tenim prou mostres -històriques i recents- que això sembla del tot inviable. Malgrat l’aparent debilitament de l’independentisme, el vot favorable en un referèndum acordat té un avantatge substancial en les enquestes, les que es publiquen i les que no. Si el tracte que rebem d’aquest Estat fos un altre, podríem posar-hi paciència i anar insistint, però els indicadors sobre el benestar de la gran major part de la ciutadania catalana i sobre el futur dels principals elements que conformen el nostre país (llengua, cultura, economia…) fan que tinguem pressa, molta pressa, per tenir el nostre Estat propi.
Per tant, només tenim una via, necessàriament democràtica, per demostrar que volem tenir el nostre propi Estat: una majoria política, expressada a les urnes. Les lliçons apreses en la primera etapa i, sobretot, les apreses en aquest llarg i tortuós període que va de l’octubre del 2017 fins ara, ens ensenyen que serà tan important convertir unes eleccions en plebiscitàries com preparar la defensa de la nova legalitat en el cas de guanyar-les i, en conseqüència, instaurar la República catalana. Però això últim s’ha de fer sense fer soroll, amb tota la discreció necessària per poder ser efectiu. Per tant, ens centrarem en les eleccions plebiscitàries.
Quines? Les que tinguin una lectura inequívoca. Per tant, descartem les municipals. Amb la diversitat d’opcions independentistes, el precedent de 1931 no ens serveix. Sembla evident que les eleccions catalanes serien el marc ideal (i cal treballar en aquest horitzó) però, no podem descartar les espanyoles (seria la suma dels resultats de les quatre circumscripcions catalanes) ni les europees (malgrat la circumscripció única de tot l’Estat espanyol, els resultats es coneixen per províncies i, alhora, permetrien conèixer el suport a la resta de l’Estat, especialment al País Valencià i a les Illes). Centrant-nos en les catalanes l’horitzó del 2027 pot ser un termini raonable, amb el final de la legislatura espanyola actual i un govern socialista a Catalunya que es podria quedar sense els suports necessaris per mantenir-se. En tot cas, seria relativament fàcil traslladar les propostes a qualsevol de les altres dues opcions en el cas, més que probable, que s’intervingui novament l’autonomia catalana per evitar unes eleccions si les enquestes anunciessin la possibilitat d’una majoria absoluta independentista.
Ara, el principal problema prové més de l’interior del moviment independentista que de les circumstàncies externes. No cal insistir en les lluites fratricides entre partits, però aquest és el principal escull, ja que per assegurar una lectura inequívoca dels resultats només hi ha d’haver una candidatura independentista que, en el seu programa, plantegi la lectura plebiscitària de les eleccions i proposi un únic punt: la instauració immediata de la República catalana si aquesta candidatura rep el suport de la majoria absoluta de votants. I compte de no cometre el mateix error que el 2015: els vots en contra seran els dels partits que s’oposin a la independència i els que no es defineixin, han de ser comptabilitzats com a abstenció (en clau plebiscitària).
Per aconseguir una llista que sigui reconeguda per tothom com la seva llista, caldrà acontentar totes les parts, fonamentalment votants i partits. La majoria de votants, crítics amb els partits, estaran encantats amb unes eleccions primàries per elegir els candidats, i si aquestes eleccions es fan per circumscripcions petites, de proximitat, definides per un nombre semblant de votants (per exemple, regionals, comarcals o municipals -a Barcelona, de districte), i els candidats es comprometen a obrir una oficina electoral al territori que representin i, a més, poden ser revocats en el cas d’incompliment dels seus compromisos electorals, segur que cap vot independentista es quedarà a casa.
I els partits? Els partits podrien presentar els seus candidats a cada circumscripció, competint amb independents. Podrien formar una coalició per donar cobertura legal i mediàtica (el repartiment del temps als mitjans públics és important) a aquesta candidatura i podrien nomenar els candidats de reserva, per si no s’aconsegueix l’objectiu i s’entra en una legislatura normal. En aquest cas, els electes escollits podrien (haurien de?) presentar la seva renúncia a l’escó. I una part gens menor: en ser una coalició, els partits es repartiren les assignacions econòmiques pels resultats obtinguts. Sembla una operació de guany-guany que s’hauria d’aprofundir. Tenim temps per fer-ho, perquè això només ha de formar part d’un dels projectes per aconseguir les condicions adequades per instaurar la República. (No estaria malament tramitar una ILP en aquesta línia per veure si el Parlament de Catalunya està ple de patriotes que volen la millor llei electoral per al seu país). Sigui així, o no, res impedeix confegir una candidatura seguint aquest plantejament i després adaptar la composició definitiva de la llista a la imposada, anacrònica i nefasta estructura provincial.
El Parlament sorgit d’unes eleccions plebiscitàries s’hauria de constituir en Assemblea Nacional provisional, amb caràcter constituent, i tenir com a primer objectiu la confecció d’un projecte de Constitucions Catalanes que se sotmeti a referèndum, per passar posteriorment a la dissolució de l’assemblea constituent i convocar les primeres eleccions de la República.
Si el projecte constitucional està preparat i debatut per la població en el període previ a la instauració de la República, el procés constituent pot ser relativament ràpid –de 8 a 12 mesos?– i tenir construïda la definitiva estructura institucional de la República pocs mesos després. Si el país ha sabut defensar la nova legalitat i tot funciona amb una certa normalitat durant el procés constituent, haurà arribat el moment de demanar i rebre els primers reconeixements internacionals i instar al govern espanyol a negociar el repartiment d’actius i passius. Però no ens precipitem. Anem pas a pas i avancem amb solidesa, mostrant i demostrant que hem après les lliçons de la primera etapa.
Queda molt camí per fer i cal reprendre la ruta. Els processos congressuals dels partits, la celebració, de la 2a Conferència nacional per l’Estat propi el pròxim 10 de novembre (www.mxi.cat) i la celebració de l’Assemblea General Extraordinària de l’ANC, el pròxim mes de gener, per aprovar el seu nou full de ruta han de servir per reagrupar forces i acordar una estratègia compartida.
Serà difícil, cometrem errors, però ho aconseguirem perquè com deia el subtítol del llibre Moments estel·lars de Catalunya (Joan Bosch, La Campana), “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.
________________________
Pere Pugès i Dorca és co-impulsor de la Conferència Nacional per l’Estat propi i co-fundador de l’ANC
