El límit d’un mes que s’ha posat ERC per tancar la negociació de la investidura és molt indicatiu de fins a quin punt tota la gesticulació que estem veient és pur teatre. El mateix teatre que ERC va fer el 2006, just abans d’imposar-nos José Montilla com a president de Catalunya, el fa ara per encolomar-nos Salvador Illa. S’entén, per tant, que la maniobra es vulgui tancar en època de vacances. Si bona part de la gent és fora i els dies tenen un caire xafogós i somnolent, la política de fets consumats llisca millor. Diu la dita: “Déu nos en guard d’un ja està fet!”. Doncs justament d’això es tracta, de l’aplicació de fets consumats.
Digui el que digui el sector crític d’ERC, la cúpula del partit i el seu entorn no estan disposats a plegar. Alguns, per ego; d’altres, perquè no són ni han estat mai independentistes; i uns tercers, perquè fora del partit no tenen cap futur laboral. ERC i PSOE, Junqueras-Aragonès i Sánchez-Illa, ja fa molt de temps que s’entenen meravellosament bé, com ho demostra el fet que ERC s’ha convertit en una delegació del PSOE. Una pèssima delegació, sigui dit de passada, vistos els horrorosos resultats electorals que ha obtingut. Bona part dels seus votants independentistes de bona fe han fugit a Junts o s’han quedat a casa, i bona part d’aquells votants que van aparèixer amb la camàndula d’ampliar la base han volat al partit matriu, que és el de Salvador Illa.
Òbviament, la Catalunya del 2024 és molt diferent de la del 2006 i ara ERC, per poder embolicar la imposició d’un govern nacionalista espanyol a Catalunya, no en té prou amb paper regal, ara necessita paper moneda. És a dir, fer passar bou per bèstia grossa per mitjà d’uns quants calerons amb el demagògic missatge segons el qual acollir unes engrunes del colossal robatori que Espanya practica a Catalunya, farà que al país li passin tots els mals. En aquest sentit, permeteu-me que reprodueixi literalment els termes amb què Miquel Iceta, al costat d’un exultant Joan Puigcercós, va definir el 12 de juliol de 2009 el nou acord de finançament: “Galàctic i megaespectacular”. Era una estafa al poble de Catalunya, perquè aquell finançament no tenia res de nou, era just el mateix que anteriorment havia fixat el ministre Pedro Solbes amb l’única diferència que el del 2009 el fixava la ministra Elena Salgado. L’operació actual d’ERC, tutoritzada per Pedro Sánchez, consisteix a fabricar un titular que anunciï una “lluvia de millones” que comptarà amb la col·laboració de la resta de l’Estat. Dic col·laboració, perquè, malgrat saber perfectament que tot és una ensarronada, els presidents de les Comunidades Autónomas gesticularan indignats com si els arranquessin un queixal de viu en viu. I, és clar, amb aquests esgarips, PP i Vox esdevindran els millors aliats d’ERC tot presentant-la com si fos el Mago Pop.
El cert és que Espanya és inviable sense Catalunya. Per això, quan Catalunya torni a ser un Estat i Espanya es retrobi amb si mateixa, és a dir, amb l’Espanya real, el seu lloc en el rànquing europeu baixarà escandalosament. I és que tot el progrés espanyol es fonamenta en l’espoliació de Catalunya (i també del País Valencià i de les Illes). Així les coses, creu algú amb cinc dits de front que Espanya acceptarà mai el famós concert econòmic per a Catalunya? ERC sap de sobres que no, però havia de recórrer al titular del concert per ‘justificar’ la decisió de lliurar la Generalitat al Partit Socialista. Els mitjans ho van transmetre així: “ERC exigirà el concert econòmic”. Però quan ERC va sentir les fortes riallades de la Moncloa, ràpidament va canviar i va passar a parlar d’un “finançament singular”, que és la denominació perfecta per no dir absolutament res i emmascarar la veritat: que és que ERC ha esdevingut un partit conservador i possibilista que imita la política de Jordi Pujol de peix al cove. La diferència, però, és que Jordi Pujol feia aquesta política autonomista infinitament millor en una Catalunya on l’independentisme era minoritari. ERC, en canvi, la fa el 2024, trenta anys després, i amb posterioritat a l’U d’Octubre.
Ara ERC ens dirà que ens condonaran el 20% del deute de la Generalitat amb l’Estat. Ens condonaran? A aquests extrems tan demencials hem arribat. Ho dic, perquè és Espanya qui està amb deute amb nosaltres, no pas nosaltres amb ella; és Espanya qui té un deute megamilionari amb Catalunya; és Espanya qui espolia 22.000 milions d’euros anuals als catalans; és Espanya qui ha de retre comptes a la nació catalana; és Espanya qui de pagar en comptes de perdonar. El deute històric d’Espanya amb Catalunya, xifrat pel Parlament el novembre de 2023, és de 456.000 milions d’euros. Imagini el lector quantes polítiques socials hauríem pogut fer amb 456.000 milions d’euros i que no farem per culpa del robatori orquestrat per PSOE, PP i Comuns. 456.000 milions d’euros! Catalunya, amics, necessita ser un Estat per acabar amb aquest lladronici, per poder gestionar els seus propis recursos i per dur a terme les polítiques socials que mai, mai, mai no podrà fer realitat mentre sigui una terra encadenada a Espanya. Mai!
Doncs bé, pel pànic a unes noves eleccions que la retrataran encara més, ERC posa els seus interessos per damunt dels del país i se serveix de l’artifici de la condonació per justificar la seva entrada al govern municipal de Barcelona i per lliurar el govern de Catalunya a un partit nacionalista espanyol i espanyolitzador. L’argument rau a dir que serà un govern “progressista”, cosa que és per petar-se de riure, perquè… quan ha estat “progressista”, el nacionalisme espanyol? Parem atenció en l’argumentació que ERC té preparada, ja que és exactament la mateixa que va emprar arran del nou acord de finançament del 2009: “No satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l’anterior”. I així, amb el dogal al coll, fins a l’any 3000.
Hi ha, però, una possibilitat d’impedir aquesta vergonyosa claudicació; hi ha una possibilitat d’impedir que ERC vengui Catalunya a canvi de quatre rals que només serviran per perpetuar el nostre sotmetiment i per mostrar-nos davant del món com un poble infantívol que aplaudeix cofoi cada cop que li posen un caramel a la boca. Aquesta possibilitat es diu mobilització, i l’ANC l’hauria de comandar. El país no pot consentir mai de la vida que Pedro Sánchez, mitjançant Salvador Illa com a persona interposada, sigui el 133è president de Catalunya. És una qüestió de dignitat.
