El fet que els incendis devastadors d’aquest estiu a la península Ibèrica s’hagin concentrat –de moment– en la meitat oest de l’estat espanyol ha acabat desencadenant, amb l’ajuda sempre a punt de l’extrema dreta, una nova onada de catalanofòbia. Els grans incendis forestals són freqüents a Catalunya, com en tota l’àrea mediterrània, i quan provoquen polèmica les crítiques són sempre, lògicament, per al govern de la Generalitat. Que ciutadans de Castella estiguin apuntant cap a Catalunya enmig de la catàstrofe terrible que pateixen causaria estupefacció, si no fos per la tradició catalana de pagar els plats trencats espanyols d’una manera o altra.
Però sí que hi ha un problema polític de fons que explica en part la manca de recursos i el caos que s’està veient, que ja ha provocat morts. L’obsessió per no reconèixer les nacions històriques, per no admetre relacions asimètriques o règims especials –malgrat el concert del País Basc i Navarra– i encara menys l’autodeterminació, va portar a dissenyar un estat d’arquitectura absurda. Mentre Catalunya –com altres territoris– pateix un dèficit fiscal crònic i viu reclamant permanentment més autogovern, hi ha autonomies que no volien ser autonomies, que no volien moltes competències que han hagut d’assumir per empassar-se el cafè per a tothom i que ara se senten abandonades per l’Estat, per aquell que consideren que és el seu país i que s’ha anat reduint a un Madrid extractiu, autor de l’Espanya vaciada.
Com que a la Moncloa hi ha el PSOE i els territoris més afectats pels incendis són governats pel PP –alguns des de fa molts anys; altres, com Extremadura, des de fa menys temps–, la guerra descarnada que hi ha entre els dos grans partits espanyols es reprodueix en aquest escenari. Però el desastre seria el mateix governés qui governés a banda i banda. Si hi ha dèficit de planificació en la gestió forestal i falta d’inversió en mitjans per combatre incendis, socialistes i populars hi tenen el mateix grau de responsabilitat. PSOE i PP representen les famílies polítiques que van cuinar la Transició i es van inventar un estat de les autonomies ineficient per a tothom, un sistema que malgrat que escanya determinats territoris no sap atendre correctament els altres. Un artefacte macrocefàlic que està col·lapsant i que desespera els ciutadans que hi creien, que, en moments de crispació, instigats per anys de manipulació de l’opinió pública, disparen contra Catalunya reclamant “les mateixes ajudes”. Que no saben ni quines són, perquè no existeixen.
