Acaba de declarar amb gran pompositat la Comissió Europea que a partir del 2035 no es podran fabricar ni comercialitzar a Europa cotxes de combustió. La declaració no està sotmesa a cap control d’execució, entre altres coses perquè és materialment impossible amb el nivell de desenvolupament tecnològic actual, ni tan sols amb el previsible en la pròxima dècada, que l’objectiu es realitzi sense generar conseqüències nefastes en diversos ordres de coses, sobretot entre aquelles capes socials l’accés de les quals a béns de consum sofisticats i d’alt preu és sempre tendent a escàs. Les bretxes tecnològiques creixen a mesura que es progressa.
Pel que fa a la versemblança de la mesura i per començar, és difícil que l’objectiu proposat assoleixi la mobilitat pesada, és a dir, camions, autobusos i autocars pel que fa a la carretera (deixem de banda aquells altres vehicles no pensats en la mesura, sobretot vaixells, però també avions i fins i tot bona part del transport ferroviari). La dificultat ve donada per la dimensió de les bateries elèctriques que aquests volums necessiten; els investigadors al·ludeixen a la dificultat per refrigerar les bateries una cosa que en general es requereix, però que resultaria impracticable a les grans extensions electrificades que requereixen aquests vehicles. D’altra banda, i per al vehicle de transport individual no només exigirien del ciutadà corrent un esforç inversor que majoritàriament està lluny de poder realitzar, sinó que a més a més la infraestructura en què produir l’oferta i la de subministrament d’energia per a un creixent parc mòbil elèctric ara mateix està molt lluny de poder cobrir les necessitats d’aquests vehicles.
Si això és així i és difícil que els polítics i els tècnics europeus ho desconeguin, quina és la raó per la qual la Unió Europea es manifesta amb aquesta càndida contundència? Potser es tracta de la necessitat de condicionar els mercats i hàbits de consum dels ciutadans de la Unió per anar construint per la via dels fets l’agenda de l’any 2050, i és evident que l’expectativa d’innovació tecnològica creix de manera exponencial. Però sens dubte alguns interessos econòmics no tan explícits podrien estar també en la raó de ser d’aquestes declaracions. Recordo ja fa més de 15 anys una conversa mantinguda amb altres persones que, com jo, aleshores tenien la condició de vocals de la Junta del Cercle d’Economia; parlàvem del motor d’aigua i algun, per la seva condició d’enginyer més avesat aquests temes, ens va parlar de la seva existència i viabilitat des d’un temps enrere. Se’m va acudir preguntar de manera retòrica quin sentit tenia que un avenç tecnològic d’aquesta mena ja no es comercialitzés; les mirades dels meus contertulians permetien endevinar que estaven preguntant-se com algú tan naïf havia acabat en tan il·lustre think tank. I tenien raó, la meva pregunta era absurda i la resposta, molt òbvia, ja que no sempre la ciència avança motivada i il·luminada per la recerca de la veritat, ni per allò que en general pugui millorar la vida de les persones.
Des que Ford pensés amb brillantor i eficàcia en com vendre automòbils a qualsevol, res no ha estat casual en el món de la indústria, on els interessos que es conciten sobre els diversos sectors, i l’automobilístic n’és exemple, són molts i en bona part dels casos, també els nostres. És difícil, doncs, concloure que hi hagi un culpable únic o una salvació universal, així que allò que la Unió Europea segueix fent, en aquest com en tants casos similars, són bonics brindis al sol.
