Entre l’agonia de Franco i la consolidació de l’statu quo actual (més o menys el període 1975-1982) hi va haver una certa preocupació per buscar el terme exacte que definís aquest procés històric. Finalment, i amb tot l’aparell propagandístic que implica la formulació performativa de categories, es va establir “Transició” com a manera oficial de batejar aquest període. Altres propostes com “monarquia constitucional”, “constitucionalisme”, “democràcia”, no van gaudir de prou èxit, de manera que “Transició” es va quedar, malgrat que aquest ha estat un concepte com més va més qüestionat.
A mesura que les deficiències del sistema s’han anat fent més evidents i es va començar a qüestionar-ne els resultats, altres propostes de nomenclatura van anar emergint. Servidor de vostès va proposar “La Segona Restauració”, en alguns articles acadèmics i de premsa, en el sentit que el règim actual enllaçava amb la primera restauració que va succeir, via cop d’estat militar (1874), a la Primera República (1873), en què es va instaurar un règim “turnista” entre dos partits que, a mesura que passava el temps costava més de diferenciar, un sistema caracteritzat per la corrupció, el clientelisme, la farsa electoral, la incompetència governamental i la dura repressió contra la dissidència (especialment a Catalunya amb més temps en període d’excepció i de suspensió de garanties constitucionals que ordinari).
En resum, el vigent, a imatge i semblança del que va funcionar entre 1874 i 1931 (malgrat la dictadura de Primo de Rivera continuava essent una monarquia borbònica) ha acabat essent un règim d’aparença constitucional i democràtica, que a la pràctica funciona amb grans limitacions, malgrat una retòrica grandiloqüent, i per les seves similituds amb la restauració borbònica d’Alfons XII, mereixeria una denominació més descriptiva com “segona restauració”. Altres propostes, com la de Juan Carlos Monedero –Règim del 78– van fer més fortuna. Es tractava de caracteritzar el règim actual com a una transacció en què el franquisme cooptava part de l’oposició, i que es desenvolupava un sistema polític de greus carències democràtiques i socials.
De fet, especialment a partir del principi de segle, i associat als primers moviments de reivindicació de la memòria històrica (que buscava tant la reparació de les víctimes del franquisme, com la frustrada voluntat de perseguir judicialment els criminals franquistes). I també va coincidir especialment quan el moviment del 15-M, especialment a causa de la brutalitat amb què la crisi de 2008-2012, va destruir les classes mitjanes i treballadores entremig d’un mar de corrupció sistèmica, tot mostrant les limitacions del sistema polític més preocupat de regalar diners públics als bancs que a rescatar famílies. Tanmateix, va ser durant el procés independentista (2010 fins a l’actualitat) quan el règim va mostrar el seu rostre veritable: una autocràcia fonamentada en la violència i la repressió, una dictadura repressiva contra la dissidència i un esperit colonial contra els Països Catalans.
El sociòleg Juan José Linz (1926-2013), un dels grans intel·lectuals franquistes, elaborà una teoria segons la qual caracteritzava el franquisme, no pas com un règim totalitari (com va resultar en els seus orígens, lligat al feixisme italià i el nacional socialisme alemany), sinó amb l’eufemisme d’un sistema polític de “pluralisme limitat”. Era el mecanisme filosòfic necessari per mirar de presentar el règim com a “democràcia orgànica” que buscava allò que la casta dirigent perseguia: una mena de règim homologable que el fes presentable davant el concert de les nacions europees. Això no era possible mentre el dictador fos viu, de manera que les elits polítiques del règim van establir un pacte amb una oposició disposada a participar de l’engany per organitzar el sistema actual. Aquest, en el fons va ser l’origen de l’actual règim: la reconversió d’una dictadura militar en un sistema política de llibertats formals, sempre que, el sistema repressiu, l’ordre econòmic, social i nacional, i el sistema de privilegis franquistes i el supremacisme castellà restés completament intacte. Com així ha estat.
En tots aquests anys (i enguany farà mig segle de la desaparició del dictador) ja disposem de prou elements i indicis per entendre que té més rellevància el testament de Franco que una Constitució decorativa, on els articles que importen són aquells dedicats a preservar l’statu quo de 1939. Tanmateix, les recerques de l’historiador especialista en història moderna Antoni Simon resulten més que interessants. Simon ha publicat un seguit de llibres on caracteritza la fórmula com la monarquia borbònica es va instal·lar al segle XVIII i molt especialment la manera en què el Decret de Nova Planta, no només va anorrear les institucions catalanes, sinó també una cultura política que enllaçava amb els sistemes constitucionals coetanis com el britànic, dels Països Baixos o dels cantons helvètics. Mecanismes electius, amb àmplia participació ciutadana i amb elements importants de control i supervisió que permetien prevenir la corrupció o promoure institucions protodemocràtiques d’acord amb l’emergència d’un cert desenvolupament del comerç i la indústria. Per contra, el règim borbònic va funcionar com a règim clientelar, de mentalitat feudal, en què la proximitat al poder (i a la cort) esdevenia l’única eina de decisió política, es promovia un sistema fonamentat en la corrupció, cooptació d’afins i repressió de la dissidència (i com a tal, això implicava una explotació colonial contra l’Espanya assimilada”, és a dir, els Països Catalans), i un sistema profundament autoritari i reaccionari, fonamentat en l’ús arbitrari de la força i d’un sistema judicial sempre parcial i on el lawfare es practicava abans de formular-se conceptualment.
Aquest ha estat el veritable règim que ha regit Espanya des del segle XVIII, i que de fet, no només explica les relacions i les estructures de poder, sinó allò que van saber definir James Robinson i Daren Acemoglou com a “elits extractives” que han portat a la decadència política i econòmica i a la disfuncionalitat institucional que han caracteritzat una Espanya que no ha entrat mai del tot en la modernitat. En aquest sentit, la mateixa dictadura franquista, com les breus experiències republicanes, han estat un accident, un breu parèntesi de la veritable essència del mal.
Perquè el règim vigent a l’Espanya de 2025 s’hauria de caracteritzar com a “borbonisme”. Es tractaria d’un sistema polític que pot variar en les seves formes i mutar l’aparença institucional, malgrat que ve marcada per un sistema essencialment corrupte, autoritari, políticament cínic, internacionalment irrellevant, socialment injust i nacionalment opressor. Un sistema fonamentat en el domini d’una casta parasitària amb tentacles amb el món empresarial, militar, policial, religiós, periodístic, funcionarial i judicial que té com a missió la subjugació social, política i nacional. Es tracta d’una dictadura tàcita i variable en funció de la seva capacitat de supervivència i autoreproducció. El que hem viscut el 2017 és un exponent ben clar d’aquesta farsa. En l’actualitat, fins i tot, algú com Pedro Sánchez, que està sortint-se del guió establert (a fi de preservar Espanya, no oblidem la seva condició de nacionalista espanyol), està a punt de ser anorreat per aquestes elits borbòniques, on l’actual ocupant de la Zarzuela sembla tenir un paper destacat, com ja va fer el seu pare amb un Suárez que semblava haver anat massa lluny en les seves ambicions democràtiques, fins que va aconseguir destruir-lo i rectificar en una línia reaccionària (LOAPA, neoliberalisme, guerra bruta, corrupció) amb el turnisme PP-PSOE. Així, el problema no és el franquisme inherent a les estructures de l’estat, sinó la mateixa monarquia (amb un emèrit que podria omplir una enciclopèdia amb els seus escàndols econòmics). El borbonisme encarna el mal. La independència del nostre país (dels Països Catalans) resulta una solució reparadora i justa.
