Aviat es compliran els dos anys de les eleccions al Congrés del 23-J que han donat la legislatura més Dragon Khan en dècades. I Catalunya hi té un paper fonamental com a actor secundari. És la crossa sense la qual el president espanyol no podria caminar. I en aquesta dinàmica s’ha posat el català al centre del debat polític com mai. Això és el que es va veure divendres a la conferència de presidents autonòmics on Salvador Illa i Pedro Sánchez van fer de parella amfitriona. Els dos socialistes i Isabel Díaz Ayuso van capitalitzar la reunió –que no va servir per a res més– a costa de la llengua del país, que està en situació d’emergència.
L’Estat espanyol, com a estructura política que constreny diverses nacions, quan no ha intentat destruir el català –i la resta de llengües que no són el castellà– simplement l’ha desatès. Governés qui governés. Ara, per circumstàncies conjunturals, el bloc socialista gesticula com si volgués fer alguna cosa per la llengua, al Congrés, a Europa i, si s’escau, a la conferència de presidents. Però no fa coses que podria fer i que veritablement serien estructurals, com ara convertir el coneixement mínim del català en obligatori per a jutges i fiscals que exerceixin en territoris de parla catalana o modificar les lleis estatals que calgui per fer inaplicable la sentència del 25% de castellà a l’escola. En lloc d’això, prefereix fer veure que reclama a la UE una oficialitat que molt probablement no aconseguirà, en una comèdia que allarga indefinidament per estirar com un xiclet la durada del pacte amb Junts.
La conferència de presidents autonòmics de la setmana passada, que es va fer a Barcelona per recordar que Catalunya és Espanya, se li escapava de les mans a Pedro Sánchez perquè el PP havia decidit obligar-lo a alterar-ne el guió. Però l’inquilí de la Moncloa va tenir l’habilitat de col·locar la llengua al centre. Una maniobra que era un win-win per al PSOE gràcies a Ayuso. Fes el que fes la presidenta madrilenya, els socialistes guanyaven. Però ella també en sap i va capgirar la situació per fer-se-la seva. El que queda al marge de tot plegat és el PP com a partit, però això a ella li és igual mentre no el presideixi. Sánchez i Ayuso es van repartir el pastís: una Espanya per a ell –la que inclou Catalunya– i l’altra per a ella –la que inclou Madrid. Amb una diferència que dona avantatge a la presidenta: ella diu la veritat, Espanya no és plurinacional i la posada en escena de la conferència només era per fer-ho veure.
