Les guerres d’Espanya contra el Marroc en terra africana venien de molt lluny i van ser una constant sagnant duran la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. Se’n van comptar fins a quatre, que els historiadors, escrupolosos en l’ofici, fins i tot han batejat: la d’Àfrica, la Primera del Rif, la de Melilla i la Segona del Rif. Trenta-cinc anys de trets i morts. Contra el rifeño o el “moro traïdor”.
Durant la primera guerra africana hi va haver la intervenció del general Joan Prim i la batalla de Tetuan. Liderant amb audàcia i totes les altres virtuts castrenses que el van identificar una tropa composta de 466 voluntaris catalans barretinats, Prim va ser determinant per a la victòria espanyola.
Allò avui dia, heroïcitats a part, passa per ser una guerra colonial. No cal buscar-ne un altre nom. Els partidaris de birbar monuments incorrectes haurien de pensar què fem amb els conjunts eqüestres de Prim de Reus i Barcelona, amb la plaça de Tetuan i amb els carrers que porten el nom del nostre general assassinat, i fins i tot amb la presó de Wad-Ras, que va ser el nom del tractat que la va tancar. Si en vols més, para el cabàs. Catalunya és generosa amb el passat colonial espanyol. El compartit i el dels altres.
Un passat, per cert, que sovint és massa ignorat, perquè, per exemple, com a conseqüència d’una de les derrotes més aspres de la Guerra de Melilla, la matança de Barranco del Lobo, les protestes a Barcelona van portar a la Setmana Tràgica de Barcelona, que es va saldar amb l’afusellament injust del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. I amb La ciutat del perdó, de Joan Maragall. D’oca a oca podríem arribar al final d’un tauler que encara no s’ha tancat.
Com que un dels orígens de tanta trifulga es manté –les denominades abans plazas españolas en África–, el conflicte amb el Marroc és permanent. Per a Espanya, Ceuta i Melilla són la segona columna d’Hèrcules i pedres irrenunciables i inqüestionables, baluard de la sagrada unitat de la pàtria. Per al Marroc, més marroquines que Rabat.
Aquesta disputa territorial explica que l’una i l’altra s’hagen acabat convertint en el taló d’Aquil·les espanyol. Intentar evitar una Marxeta Verda que les ocupe del tot és exactament un treball d’Hèrcules. Tots aquells que tenen dos dits de front a les jerarquies espanyoles en són ben conscients i saben també que aquesta baula feble acabarà trencant-se. Però, com sol passar, els dos dits de front sempre cedeixen a Espanya davant els corazones henchidos de orgullo patrio.
En la darrera batalla de Ceuta –la del segle XXI– Espanya havia trepitjat el corazón henchido marroquí amb una sèrie de decisions que, encadenades, van fer saltar el polvorí: l’acord amb Algèria, l’hospitalització secreta a Espanya del líder del Front Polisario Brahim Gali, la devolució de la nacionalitat espanyola als saharauis nascuts al territori quan encara estava sota administració peninsular i als seus hereus directes…
Tant va el càntir a la font, que al final el trenquen. És del tot ingenu considerar que al darrere l’allau de les 70.000 persones que van entrar a Ceuta no hi havia l’impuls o la complicitat de les autoritats marroquines. De dalt a baix. Si tu me’n pegues un, jo te’n torne dos.
La invasió ha sumit Espanya i el seu govern en una de les crisis territorials més aspres dels darrers anys. Una invasió que va tenir un moment crític que només ara ha transcendit quan el govern del Marroc va enviar el seu buc insígnia, la fragata Mohammed VI, a aigües territorials espanyoles. Com s’havia de dir, si no, el buc insígnia marroquí? Com a resposta immediata el govern espanyol hi va enviar la seua fragata Santa María, que es va avariar –ai, la catenària– i va ser substituïda per la Navarra. Els navarresos ho aguanten tot.
El govern de Pedro Sánchez ha considerat aquest intercanvi fragatil com “puntual”. Anecdòtic, doncs. Però, avui dia més encara, els jocs de guerra sovint acaben en drames.
Amb un gest de cinisme calculat, el rei del Marroc va carregar en l’únic discurs que ha dedicat a la qüestió contra “la instrumentalització política per part dels certs cercles polítics i mediàtics espanyols”. “Certs”, només. I va demanar més bastó a la qüestió: “Aquesta cooperació [la d’Espanya i el Marroc] s’enfronta a reptes importants, vinculats a disposicions legals obsoletes i decisions judicials allunyades de la realitat. Lamentablement, aquesta aliança dificulta la repatriació de menors i dels qui sol·liciten falsament l’estatut de refugiat”.
Qui diu això òbviament no considera refugiats els presos polítics saharauis ni els periodistes, advocats i polítics opositors que han anat a la presó per criticar el règim o la monarquia. A Espanya n’hi ha uns quants, però no tants.
El discurs del rei del Marroc va ser replicat pel discurs del rei d’Espanya. Els discursos dels reis. Felip VI –que en sap molt, de crisis territorials– va qualificar la invasió de “violació de la frontera” –no calia mamar-se el dit polze– i després no va sorprendre el respectable o irrespectuós públic amb la divisa habitual: “la sobirania i la integritat territorial no són negociables, són indiscutibles”. Però no havíem quedat que la Constitució, que en parla, és reformable amb les condicions draconianes que estableix ella mateixa? No! Espanya no es negocia, senyora.
La sentència del rei espanyol –vella divisa– s’ha vist reforçada amb l’estesa de declaracions radiofòniques, televisives o digitals que han enramat aquests dies els patriotes de les ones analògiques o de les altres. I de la flamarada visigòtica que ha ocupat tots els polítics. Des dels que demanen la intervenció de l’exèrcit perpètua a la frontera ceutí fins als que hi envien fragates avariades. Patriotes de la ràdio s’han unflat tant com els seus cors quan han exigit la derrota fulminant del “moro cruel e infame”. Ressona, perenne, l’estil d’Adolfo de Moncada, fill del comte de Roca, àlies El Guerrero del Antifaz: “Atrás, moros de Satanás”.
No se’l saben, però tota aquesta tropa de caserna civil porten dins el cor l’himne de la infanteria espanyola: “Ardor Guerrero vibre en nuestras voces. Y de amor patrio henchido el corazón. Entonemos el Himno Sacrosanto. Del deber, de la Patria y del Honor. ¡Honor!”. Un himne que enyora imperis: “Nuestro anhelo es tu grandeza que seas noble y fuerte. Y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte. Si al caer en lucha fiera ven flotar victoriosa la Bandera, ante esa visión postrera orgullosos morirán”.
Apa, doncs, l’ “épica nobleza castellana” que reivindica l’himne i que es va encomanar a Prim i els seus voluntaris torna a bramar. La pregunta és: quanta gent de peu, d’infanteria urbana, a Espanya està disposada a “caer en lucha fiera” en terra africana? No cal recordar El Álamo, recordeu la Setmana Tràgica!
