Aquests dies que s’ha tornat a parlar tant d’aranzels –i amb raó, perquè diria que la guerra comercial impulsada per Trump és catastròfica per al món i suïcida per als Estats Units, també- he recordat que fa uns quants anys vaig intentar convèncer uns amics que, a parer meu, l’aranzel era i havia estat el gran enemic de la independència de Catalunya. I que una de les explicacions de l’esclat de l’independentisme català a començament del segle XXI era precisament el descrèdit i la dissolució dels aranzels. El meu argumentari per demostrar aquesta relació inversament proporcional entre aranzels i independentisme resultava especialment arriscat, perquè els meus coneixements d’economia són estrictament nuls i, suposo, pensava més en termes de mentalitats i de visions del món que no en termes numèrics i de fluxos econòmics constatables. Però com que ara m’adono que dintre de l’independentisme hi ha qui troba molt bé la reaparició del proteccionisme salvatge i veu amb esperança l’onada hiperproteccionista que ha posat en marxa la nova presidència dels Estats Units, m’ha semblat curiós tornar a repescar aquella antiga argumentació que contraposava aranzels i independència, des de la convicció, que conservo, que les idees i les percepcions configuren la realitat del món tant o més que les xifres i els balanços. I que en el nostre cas a l’independentisme català li convé més l’obertura al món que no pas el proteccionisme –comercial o emocional- que encarnen els aranzels. Perquè, metafòricament, també existeixen els aranzels emocionals o ideològics.
Quan al segle XIX culmina l’extraordinari procés de modernització de Catalunya que porta a fer una de les poques revolucions industrials del Sud d’Europa, el catalanisme inicialment cultural i econòmic s’adona que ha de fer també política i aconseguir el màxim autogovern possible. Però durant molts anys no es planteja d’una forma majoritària la independència. En part, per un problema econòmic de fons. Una revolució industrial fonamentada en el tèxtil s’ha de fer en un país sense matèries primeres i amb escasses fonts pròpies d’energia. Mentre la revolució industrial a Anglaterra es fa amb el seu propi carbó, les fàbriques catalanes l’han d’importar, amb uns costos molt elevats, per exemple de transport. Això, entre altres coses, fa que la producció catalana no sigui competitiva en termes de qualitat i de preu amb la d’altres països industrialitzats. Llavors tots els sectors de la societat catalana que viuen de la indústria –i també d’altres que es troben amb el mateix problema de manca de competitivitat en qualitat o en preu- esdevenen ferotgement proteccionistes. La producció catalana, per subsistir, necessita tenir captiu el mercat espanyol. Catalunya, fàbrica d’Espanya. I, per tant, cal protegir aquest mercat captiu a força de gravar les importacions d’altres estats amb uns aranzels forts. L’aranzel fa que a Burgos la producció catalana sigui més competitiva en termes de preu que no pas l’anglesa, posem per cas. L’aranzel tanca la porta a les importacions d’altres països, però fa que l’economia catalana sigui dependent del mercat espanyol.
Per tant, persones i sectors que creien en la independència política i cultural no volien la independència economia, perquè necessitaven que l’Estat protegís per a ells el mercat espanyol. Això volia dir dependre d’Espanya en un doble sentit: necessitat de mantenir el mercat captiu i necessitat de mantenir l’estat que, des del BOE decidia els aranzels. S’havia arribat a teoritzar: certament Catalunya tenia (i té) un dèficit fiscal monstruós amb Espanya, però ho compensava amb un superàvit comercial. Com que la farsa és de vegades el millor retrat de certes coses, el tàndem Berlanga-Azcona –tan desafortunat quan aplica la farsa damunt del drama bèl·lic en una pel·lícula tan fallida com “La Vaquilla”- és capaç de retratar-ho amb una claredat suprema a “L’escopeta nacional”: l’empresari català paga la cacera al ministre madrileny, perquè el ministre pot obligar a través del BOE a posar els porters automàtics fabricats a Catalunya a totes les cases d’Espanya. Catalunya fabrica i paga, sobrefinançant l’Estat, a canvi que l’Estat mani i li protegeixi –no pas de franc- un mercat espanyol captiu. L’aranzel és l’adversari més temible de la voluntat d’independència. I ja se sap que la millor manera d’evitar la independència és que no hi hagi la voluntat d’obtenir-la.
L’independentisme fa un gran pas endavant, la voluntat d’independència creix exponencialment, quan Europa i la globalització eliminen els aranzels. El mercat espanyol ja no és captiu. A Burgos la producció catalana ha de competir en igualtat de condicions –o en condicions pitjors- amb la producció americana, japonesa, alemanya o de qualsevol lloc del món. Però al mateix temps, pot competir també en igualtat de condicions a qualsevol lloc del món. S’ha d’espavilar. El seu món és el món. No és Espanya. L’estat espanyol ja no li pot garantir un mercat interior captiu. Llavors, per a què li serveix l’Estat espanyol? Llavors, quin sentit té aquest dèficit fiscal monstruós que ja no és la condició per aconseguir un superàvit comercial? L’economia catalana s’ha d’orientar a l’exportació en un mercat mundial de lliure competència. I curiosament l’independentisme arrela menys o no arrela gens en aquells sectors econòmics que encara necessiten la protecció de l’estat, que viuen a l’ombra del BOE, com és en bona part el sector financer. A més aranzels, menys independentisme. A menys aranzels, més independentisme.
Certament, ells aranzels no són tan sols econòmics. Hi ha aranzels emocionals. Trump, en nom d’una mena de paleocapitalisme antiliberal, ha llançat la guerra dels aranzels econòmics. Altres països, fins i tot comunistes, com Cuba, aplicaven una mena d’aranzel sentimental, demanant als ciutadans que consumissin primer i només productes cubans, per dolents que fossin, com una mena de combat retòric contra l’imperialisme ianqui, que en deien. L’aranzel és un intent de mantenir un mercat interior captiu per a la mateixa producció, de manera que no calgui fer-ho millor ni més bé de preu. Jo demano sempre vins catalans als restaurants, però no tinc la sensació d’aplicar un aranzel sentimental. Els demano perquè són bons. Són catalans i són bons. I han fet un esforç per ser competitius en tots els mercats. Si demanéssim vi dolent pel sol fet de ser català, participaríem d’una altra manera d’aquest culte a l’aranzel que tant ens ha perjudicat.
Els aranzels de Trump –i l’escalada de venjances aranzelàries que provocarà- són un desastre per a l’economia catalana, que ha viscut els darrers anys abocada a l’exportació. No perjudiquen només els empresaris, perjudiquen també els treballadors i a les seves famílies, encarint el que consumeixen i dificultant la comercialització del que produeixen. Però és que l’aranzel ha estat a més enemic de qualsevol sentiment independentista, fent l’economia catalana depenent del poder espanyol, que determina els aranzels i que garanteix la unitat de mercat, el contrari de la independència. Per això se’m fa difícil entendre els trumpistes catalans, que n’hi ha. Em costa entendre que algú defensi allò que el perjudica, per pur mimetisme estètic i ideològic. Entenc que l’extrema dreta espanyola, antiliberal i antieuropeista, aplaudeixi l’eclosió de l’aranzel. No entenc que es pugui aplaudir des d’algú que vulgui defensar els interessos, transversals, dels catalans.
