La pallola –xarampió, fora d’Eivissa i el País Valencià– és una malaltia lletja i summament encomanadissa de nom bonic. Algun nom cal buscar per al mal que ara afecta les famílies, les faccions i les bandositats independentistes. Un nom bonic hi pot ajudar.El fracàs del denominat procés –qui en va traure el l’àlies devia pensar en Kafka– ha desbandat i enfrontat l’independentisme. En el millor dels casos. En el pitjor, n’ha foragitat una part –la part més tèbia–, que potser mai en voldrà saber res.
No cal tenir ni un sol dit de front per arribar a la conclusió que l’independentisme badat i enfrontat no alçarà un gat per la cua. De cap manera. Només cal retrocedir-ne als orígens pròxims. Recordar què passava cada Diada des de la mort de l’Infame al Fossar de les Moreres de Barcelona, on no s’enterra cap traïdor però s’hi congrega la millor ràbia de cada pot. Allà els més patriotes de tots durant anys van decidir que la manera més genuïna de resoldre les discrepàncies era a trompades.
La pàtria espanyola ens porta a la gelateria DellaOstia. El patriotisme català sovint acaba portant a les navaixades, que és una manera molt autòctona d’enfortir l’espanyol i els seus gelats. Atenent a les parts disgregades que ara s’escupen bilis negra, tothom es pensa que té la raó, tothom es creu maulet i tothom descarta i liquida els altres titlant-los de botiflers. Gelats de l’òstia per a tots!
Potser els uns, els altres i els de més enllà tenen una part de raó, però la bel·licositat extrema liquida de moment qualsevol possibilitat de recuperació. El problema –el problema de tant d’odi– és que aquesta ràbia –justificada o no– dissuadeix els menys ardorosos, que passen a engreixar les files del meninfotisme. Si algú –que ja es veu que no– pretén que l’independentisme torne a ser hegemònic a Catalunya, ha de tenir ben clar que sense comboiar il·lusió no té res a fer. L’odi només comboia rabiosos. I la ràbia ací encara no és majoritària. La pallola, sí.
Amb una nova Diada en floració l’independentisme parlamentari es manté ferm en les posicions. En les pròpies, que són enfrontades. L’error s’allarga. Junts, Esquerra i Aliança Catalana són oli, aigua i mercuri. Mantenen estratègies rivals amb l’esperança o bé de no perdre gaire o bé de guanyar algun pam en les pròximes eleccions. La rivalitat els ha portats a definir estratègies ideològiques –ideologies polítiques– hostils. I l’hostilitat impossibilita encara més qualsevol aproximació. Algú creu capaces aquestes tres formacions, tan fermes elles, d’articular un front sòlid en qualsevol sentit? Els partits independentistes actuals a Catalunya només es defineixen per l’enfrontament mutu. Només comparteixen el combat. L’enhorabona!
Fora d’això, continua movent-se alguna cosa, però aquests moviments no defrauden. No traeixen les tares de l’independentisme tradicional. Qualsevol nova plataforma es genera a còpia de ressentiment. I d’una autoafirmació suïcida: “Només nosaltres tenim la raó i tots els altres són traïdors!”. Si són capaços de recordar la gènesi de Solidaritat Catalana o l’entesa que va confluir en el naixement d’Esquerra Republicana, hauran d’arribar a la conclusió que les victòries del catalanisme –del sobiranisme o de l’independentisme– només han estat possible des d’unitats parcials o totals. I les unitats no es fan a còpia d’insults, sinó de generositats, ni que siga per conveniència.
El problema d’aquest independentisme excels que vol suplantar el podrit –essencialismes a part– és exactament de nombre. Quants activistes són capaços de convèncer? Quants votants serien capaços d’atraure? I això no és una simplificació. És una constatació. Amarga. Com més pur és l’or, menys n’hi ha.
La pallola de l’independentisme no serà de dies, com l’habitual. S’allargarà anys. Davant això, potser sí, potser ara cal insistir en la militància idiomàtica, que pot ser molt més productiva que la impotència de saber-se eternament rucs. Valents contra l’enemic intern, que segur que és el pitjor, i covards contra l’extern, que segur que és molt més efectiu en els colps. Sempre ens quedaran les gelateries!
Quan açò es publique un raïm de pretesos independentistes sentits, honestos, confusos o imbècils, segons cada cas, m’insultarà. Els que ho fan de bona fe em poden dir on els portarà tot això després de fer el rotet?
