Estem en compte enrere per a l’aprovació -o no- de la llei d’amnistia, en una negociació que encara Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, les dues bèsties negres de la dreta nacionalista i ultranacionalista espanyola. És de preveure que trobin la manera de justificar, cadascú davant la seva parròquia, un text que, al capdavall, sempre tindrà alguna escletxa per a la mala fe i el fanatisme comprovat d’un gremi com el de la justícia espanyola. Sigui com sigui, cap dels negociadors no té incentius per fer caure un govern que totes les enquestes assenyalen que seria substituït per un PP-Vox que, inevitablement, tornaria a inflamar el conflicte nacional.
La qüestió és si, més enllà de l’amnistia, el PSOE és capaç d’afrontar una reforma de l’Estat. Fins ara el socialisme espanyol s’ha limitat a aixecar el peu en la repressió, primer amb els indults i, ara, amb l’amnistia. Però això no és política, només és la benevolència que premia la docilitat del perdedor. Espanya continua essent un estat mononacional i refractari a la diversitat que intenta fer créixer la seva capital costi el que costi, encara que sigui al preu de deixar buit tot el territori que hi ha entre Madrid i el litoral. I sota aquesta idea hi ha un pacte profund entre el PP i el PSOE que el socialisme espanyol encara no ha desmentit, ni amb fets ni tan sols amb paraules.
L’esquerra espanyola només pot sobreviure en el poder trencant l’alternança borbònica i reformant profundament les estructures de l’Estat. Això és el que està en joc, que el canvi cosmètic de la Transició evolucioni cap a una democràcia real i de nivell. Si el PSOE ho entén, hi haurà l’oportunitat que busca el catalanisme des de les Bases de Manresa. I si no, el PP i Vox tornaran a donar oxigen a la unilateralitat.
