Durant molts anys, veient fins i tot per televisió pel·lícules americanes provinents del tan criticat Hollywood on apareixien personatges que representaven jutges prevaricadors, militars criminals, policies corruptes, polítics sense escrúpols o periodistes mentiders, m’he fet la pregunta: les podríem fer aquí, aquestes pel·lícules? No estic parlant necessàriament de cinema d’art i assaig o de pel·lícules independents, sinó ben sovint de pel·lícules comercials, d’acció, fetes per al gran consum i sense altra aspiració aparent que explicar una història que atregui l’atenció i entretingui als espectadors. Tampoc parlo e pel·lícules històriques referides a un passat ja codificat i llunyà, ni pel·lícules ambientades en altres països o sense localització explícita, sinó pel·lícules que estaven ambientades en els Estats Units del seu present. I en aquests Estats Units del present hi sortien policies, militars, jutges, polítics o periodistes que quedaven malament.
Reprenc la pregunta que em feia tot veient-les: es podrien haver fet aquí, pel·lícules, equivalents? I aquí vol dir a Catalunya o a Espanya. És obvi que durant el franquisme pel·lícules on quedés malament un militar, un policia o un jutge espanyol haurien estat literalment impossibles. Prohibides. Però fins i tot després del franquisme, una pel·lícula on aparegués un jutge espanyol visiblement prevaricador hauria provocat una reacció immediata de tot l’estament judicial dient que això denigrava la imatge dels jutges, que era un insult a la professió, que deteriorava un dels pilars de l’estat de dret. I dels militars, ni en parlem. I els sindicats de policies –però potser també els de periodistes- haurien posat el crit al cel per la visió esbiaixada, injusta i negativa de la seva professió que generaven aquestes pel·lícules (equivalents en el guió, repeteixo, de pel·lícules americanes de la mateixa època, perfectament rebudes pel públic americà i de tot el món, que passaven per televisió aquí i allà en hores de màxima audiència) presentant personatges de ficció amb conducte indesitjables. Hauríem pogut fer aquí pel·lícules així, però ambientant-les als Estats Units. O de vegades com a pel·lícules històriques, on aquests personatges fossin ja d’una altra època, païda i refredada, però difícilment es podrien haver exhibit pel·lícules on això passés ara i aquí, sense provocar unes reaccions indignades, que ben segur n’haurien demanat la retirada del mercat.
Aquestes reaccions, la censura franquista en un cas, l’actitud protectora sobretot de les institucions de l’Estat més endavant, fan que ficcions cinematogràfiques ambientades aquí i en el present on personatges que pertanyen a aquestes institucions tinguin comportaments negatius hagin estat impossibles, hagin esdevingut problemàtiques o simplement no s’hagin plantejat davant la perspectiva d’una reacció hostil. Però tinc la sensació que en els darrers temps a aquestes possibles hostilitats des de les institucions oficials per segons quines ficcions narratives –cinematogràfiques o literàries- se n’hi ha afegit d’altres. Ho plantejo en un cas extrem. Si algú hagués fet aquí una pel·lícula com les de la saga d’El Padrí, de Francis Ford Coppola sobre novel·les de Mario Puzo, passaria una cosa semblant? Vull dir: provocaria una reacció hostil que n’hauria dificultat la difusió i castigat l’exhibició? Es demanaria la seva cancel·lació? Ara i aquí s’ha convertit en pecaminosa tota ficció o fins i tot qualsevol notícia que es consideri que posa en relació immigració i delinqüència, encara que sigui només un cas individual concret, real o imaginari. El Padrí va exactament d’això. És una saga sobre immigrants i és una saga sobre la màfia. Explícitament i sense edulcorar la relació entre els dos temes. Però tampoc generalitzant-la. Explica una història on les dues coses es relacionen. I ho fan un novel·lista i un director de cinema procedents de la mateixa immigració italiana que apareix en les pel·lícules. Per què allà s’ha fet i aquí no es podria fer, o es faria entre crítiques molt hostils? Jo diria per què la cultura política americana d’aquell temps –no sé si la d’ara- creia en l’existència de l’individu i, per tant, de la responsabilitat individual.
Mentre que nosaltres hem adoptat una cultura política on l’individu no és altra cosa que una mena de cèl·lula d’un cos social més gran, de manera que allò que fa cada individu passa a ser responsabilitat d’aquest conjunt al qual pertany. Allà, el general masclista i criminal de La hija del general és un personatge repulsiu, però no és l’encarnació de tot l’exèrcit dels Estats Units. Allà, el que fa don Vito Corleone ho fa don Vito Corleone, no tots els immigrants italians a Amèrica. Aquí (i segurament també allà, a hores d’ara), en canvi, hem passat a considerar que l’individu és de fet l’estricta encarnació d’un estament, d’una professió, d’un grup, d’un gènere, d’una classe social. No diem que tal jutge o tal policia o tal militar fan una cosa, perquè seria com dir que els policies, els jutges o els militars (en general) són els que ho fan. No podem dir que un immigrant ha fet un delicte, perquè es veu que seria com dir que els immigrants són uns delinqüents. La cultura política americana individualitzava les històries. Aquí les convertim totes en faules i metàfores socials, perquè hem deixat de creure en l’individu concret. Perquè quan algú parla o fa alguna cosa no és ell qui ho fa, sinó que ho està fent a través d’ell tot un estament, tota una classe social, tot un gènere, tota una comunitat… Tota història individual es llegeix des de la generalització, tota actitud individual es considera responsabilitat d’un grup, tota peripècia concreta s’extrapola. Si hi ha un japonès que fa riure –Breakfast at Tiffany’s– tots els japonesos tenen dret a protestar, perquè s’està dient que els japonesos són ridículs…
Per això els americans feien pel·lícules sobre aquests temes –abusos militars, corrupció policial, immigrants mafiosos- i aquí no es feien. No és que les féssim d’una manera diferent, és que no les fèiem. No només per la censura, que també. Perquè les pel·lícules, la narrativa, necessita personatges concrets, individuals. I en la narrativa són els personatges individuals els qui fan i diuen les coses. Si tota narració es llegeix com a propaganda, si s’abandona la seva lectura com una atribució de fets i idees a uns individus concrets (reals o ficticis), si per imposició del poder o per correcció política neguem la responsabilitat individual i convertim cada personatge en l’estricta encarnació d’un col·lectiu (que quedarà tot ell responsabilitzat pel que faci o digui el personatge), la narrativa esdevé impossible. Abolir l’individu, abolir la noció de responsabilitat individual, aboleix la narrativa. Si es llegeix com a propaganda, s’acaba fent com a propaganda. Com ja van fer els totalitarismes i els autoritarismes del segle XX, mestres de la propaganda, enemics de l’individu.
