PP i PSOE han intentat durant les seves respectives reunions-massatge d’aquest cap de setmana atiar l’atenció general i de pas retroalimentar-se com eixos del bipartidisme de sempre, en perjudici de partits situats a l’extrem i que sobretot en el present pel que fa a Vox, poden beneficiar-se de les seves errades i dubitacions. Han intentat controlar el respectiu relat però malgrat els hooligans de cadascun d’ells, que, com es diu, els votarien ni que al capdavant col·loquéssim la cabra de la legió, no han tingut l’èxit esperat. Ja són molts els mitjans i canals d’informació que amb interessos diversos dels seus, tenen ocasió de dir la seva.
Per començar perquè els escàndols en l’executiva del PSOE, clarament escampats per “foc amic”, i que fan esclatar la bomba Salazar ara i no en qualsevol moment anterior, es demostren que la qüestió no és sols territorial, amb un Page que en aquesta ocasió també es va enfrontar a Sánchez dins de l’executiva. El problema, sembla, com ja va succeir en l’etapa de Zapatero, que la lluita s’ha desfermat entre Ferraz i la Moncloa, per la deriva autoritària d’aquesta última que sembla fins i tot poder desbancar la partitocràcia clàssica.
Els escàndols a l’executiva del PSOE i en el seu Comitè federal, van restar protagonisme al Congrés del PP. Però ja sabem que els populars es poden fotre els gols en pròpia porteria sense necessitat que ningú altre hi col·labori. Com, sinó, entendre la participació de Toni Nadal amb una conferència sobre superació i resiliència de l’entrenador durant anys de Rafa Nadal, tan injuriat a les files independentistes pel seu declarat. Nadal digué, davant un auditori popular ara molt bel·ligerant amb aquest tema, que a Mallorca es parla en català. Toni els hi digué, als que han volgut combatre el català per diversos motius a Espanya i a Europa que quan els filòlegs han parlat els polítics han de callar. I ningú va dir obertament una paraula.
Decididament, ni al PP ni al PSOE els hi han sortit les coses com esperaven aquest cap de setmana. Però és que el format està ja tan allunyat del que la gent viu, valora i fa. Es tractava sols d’uns productes de consum intern, de suma zero, com una mena de teràpies de grup per a una batalla que es preveu llarga, pesada, repetitiva. I cada cop més grollera.
