Hi ha frases històriques que hem fet veure que oblidàvem, però que encara no hem acabat de situar allà on toca i on fa més mal. Frases que tenen el poder d’explicar-nos on som ara mateix, per què ens passa el que ens passa i quin paper juga realment cadascú en aquesta trista comèdia a la catalana.
Per exemple n’hi ha una del 27 d’octubre del 2017, de Carles Puigdemont: «El Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència, per tal que les pròximes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada».
Poc abans havia dit, intentant despistar i camuflar la realitat: “Assumeixo el mandat del poble, que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república”. Frase freda, d’aquelles que no volen dir res, i que va rebre alguns aplaudiments obligats, pocs, i moltes cares de funeral. Encara no sabíem com acabaria la pel·lícula, però ja es veia a venir… Es va prendre el seu temps per beure un glop d’aigua i intentar l’enèsim joc de mans: “Això és el que fem avui amb tota solemnitat i respecte…”.
I després, patapam, que resulta que ara ens agafem unes setmanes i ja en parlarem.
No van ser ni vuit segons. Mai no es va proclamar res… i campi qui pugui.
El relat d’aquell octubre ja està més o menys escrit en llibres, articles, entrevistes, tuits, vídeos, confessions, mentides… El paper que van jugar els diferents protagonistes, també està clar, claríssim, així com els seus intents d’esborrar rastres i de construir èpiques falses, per dir-ho suaument. Sobre els anys de la repressió, les presons, els exilis, els llaços grocs i els xantatges emocionals, tampoc no cal escriure gran cosa més, ja sabem el més important. No hi ha gaire més a afegir.
No ens podem continuar preguntant com és que hem passat de jugar a proclamar la independència (i enfonsar el país per una dècada o més) a discutir sobre si és millor que ens deixem estafar i estabornir pel penques del Sánchez o el galtes del Feijóo, entre Guatemala i Guatepeor, com si fóssim un ramat d’ovelles espantades a la cruïlla que porta a dos escorxadors no gaire diferents.
Aquelles setmanes de diàleg, convocades frívolament el 27 d’octubre del 2017, han durat una mica més… i han desembocat en aquest desastre estratègic, polític, econòmic, cultural, demogràfic i nacional.
Home, potser que ens deixem ja de partidismes, de misèries, de jocs de trons i de personalismes tronats i ens despertem, abans que ens quedem sense país. Perquè això és exactament el que està passant, mentre ens barallem o pactem coses rares i impossibles amb què només representen dues formes diferents d’acabar amb Catalunya, amb anestèsia o sense.
Certament, ja hem plorat prou aquells vuit segons de presa de pèl, de cara de ximples, però no n’hem passat factura. Ans al contrari, s’ha fet el que s’ha pogut per sortir del pou, amb una generositat magnífica, impagable.
Potser ha de ser una factura que quedi pendent, si això ha de servir per girar full i no trobar-nos una vegada i una altra els mateixos protagonistes, els que són i seran presoners d’Espanya per sempre. Per recomençar, és millor abraçar-nos que insistir en la batalla per qui mana, qui posa els seus peons, qui cobra… Sí, sé que sona a ingenuïtat, però l’alternativa a abraçar-nos és fer la feina bruta als que ens volen acabats i destruïts. No hi ha cap altra estratègia viable que la unitat, la fraternitat, la generositat. De tothom amb tothom. Per molt que li foti a tothom.
És just el que no han sabut ni saben ni sabran fer les actuals generacions de líders, aspirants, maquinistes i submisos del partidisme autonomista que només porta a l’extinció de la nació, sense oblidar els països germans i cosins. Fem-los un monument, uns homenatges, garantim-los una retirada honorable, però que pleguin ja, si us plau, que no emmerdin més el país, que deixin de fer de taps i que surtin d’una primera línia que ja no els toca. O senzillament no els votem, ignorem-los, no els fem cas…
Si commemorem de la mateixa patètica manera el desè aniversari del 27 d’octubre, l’any 2027, amb castells de focs, jocs de mans, jocs florals i retòriques boniques, discutint que si millor el Sánchez o el Feijóo, per al vintè aniversari estarem acabats i ningú no recordarà per què volíem la independència.
Però sort que sembla que va pujant gent nova, sang nova…
