Probablement, 2025 serà considerat com l’any en què va irrompre la intel·ligència artificial. No per la revolució tecnològica, l’eclosió de diverses empreses oferint els seus serveis, les inversions milionàries en els energèticament exigents centres de processament de dades o la bombolla financera acumulada al seu voltant, sinó per la seva progressiva assimilació en la vida quotidiana de la ciutadania.
Efectivament, la IA representa una revolució multidimensional, que com tota revolució, encara no sabem exactament quines conseqüències tindrà a mitjà o llarg termini. Els historiadors, pel nostre coneixement sobre revolucions passades, sabem que sol produir-se un patró en què canvien de dalt a baix moltes de les nostres experiències quotidianes, els nostres marcs mentals, les possibilitats que ofereix la nova tecnologia… i terribles efectes col·laterals acaben per provocar una legió de perdedors que veuen com les seves vides i dignitat s’enfonsen entre la indiferència més absoluta dels escassíssims guanyadors d’aquest joc.
Més enllà d’aquells elements filosòficament inquietants –la possibilitat que, tot superant l’enginy i imitant els patrons de capteniment moral dels humans, representi un perill existencial– a curt termini ja representa importants amenaces. La principal, i d’això ja es veu en el sempre difícil entorn educatiu, l’abdicació humana de pensar per compte propi. La temptació de delegar en uns algoritmes l’esforç de reflexionar, de prendre decisions, d’actuar amb criteri o sentit moral, són potser un dels més importants riscos. Si ja les pantalles ens han arrabassat l’atenció, una de les nostres principals funcions cognitives, la idea d’una IA entrenada per aprendre per nosaltres ens podria empènyer vers una mena d’edat fosca global, d’una ignorància voluntària, que és tant com la renúncia a la sobirania. En educació hem vist les iniciatives més rocambolesques (sense anar més lluny, la renúncia al coneixement o el descrèdit de la memòria), especialment en les darreres dècades, de manera que ja percebem com a nivell global, especialment a occident, el coeficient d’intel·ligència cau de mitjana un punt cada dècada. Sembla que la digitalització educativa ha estat un dels impulsors d’aquest procés. Les estadístiques, en tot cas, dissimulen un fet tant o més preocupant: el creixement exponencial de les desigualtats cognitives. Les famílies amb capital cultural, i amb consciència de la transcendència de les litúrgies educatives, poden fer servir la IA com a potenciador i eina, i no pas com a substitut educatiu i, per tant, una creixent diferenciació entre una classe de joves extraordinàriament intel·ligents, amb altres que, dependents de la tecnologia, romandran prou desubicats i desorientats per no detectar la seva pròpia explotació i absoluta dependència.
Per descomptat, la segona gran amenaça és la previsible desaparició massiva de llocs de feina. A diferència de la digitalització de fa una o dues dècades, la IA té la possibilitat de destruir ocupació qualificada, fins i tot molt qualificada, és a dir, aquella que afectarà profundament les classes mitjanes. Bé, de fet les grans empreses ja ho estan fent, a partir d’acomiadaments massius. El problema del capitalisme és que el benefici econòmic és capaç de trinxar qualsevol altra consideració, especialment les morals, i sobretot, és incapaç de controlar els danys col·laterals. En una societat democràtica, ja s’estarien fent lleis i promovent pràctiques de repartiment de la feina, reducció de la jornada laboral i planificació econòmica per minimitzar els possibles efectes. També s’estaria treballant en canvis profunds en la fiscalitat, perquè la reducció de llocs de treball ben pagats, és obvi que també implica una caiguda de recaptació d’impostos per part de l’estat. De la mateixa manera que la “fiscalitat verda” implica fer pagar qui contamina, és de pura lògica fer pagar a aquelles tecnologies, empreses o activitats que substituiran persones i feines (i que, no oblidem, es fonamenten en l’apropiació de la intel·ligència natural acumulada, dels “nostres drets d’autoria”). Tanmateix, com hem vist en les darreres cimeres internacionals, els mesells governs europeus han hagut de cedir la possibilitat de fer pagar un mínim d’imposts a les tecnològiques. No veig cap pla de contingència per a una revolució els efectes de la qual poden trigar menys d’una dècada a propiciar un capgirament radical i un caos que tot just intuïm. En el context actual, caracteritzat per l’explotació de la ira i el ressentiment popular per part d’alguns oportunistes, no vull ni pensar quan les coses es deteriorin encara més.
Hi ha altres riscos més metafísics. Hi ha un percentatge de persones que fan servir la IA com un oracle, com a substitut de connexió amb el més enllà, com a divinitat substitutòria. És preocupant, perquè precisament l’analfabetisme religiós ens fa vulnerables a un pensament generatiu, entrenat per aparentar empatia, que tendeix a reforçar les nostres conviccions i alimentar el nostre narcisisme, que pot influir de manera perversa en capteniments i accions polítiques. Les morals individualitzades, que busquen explotar el nostre narcisisme, generen monstres (com bé coneixen la major part de teòlegs). Bé, aquest no és un perill potencial. Ja hi és aquí des de fa temps. Els algoritmes de Cambridge Analytica ja van servir per manipular les eleccions presidencials nord-americanes el 2016, i determinades xarxes socials tenen la capacitat de treure la pitjor part de nosaltres a partir de sofisticades fórmules de seducció i manipulació. Els nostres algoritmes sovint actuen com una Lady Macbeth xiuxiuejant a la nostra vora.
I no menys depriment, la IA actua, de manera creixent, com a substitut de persones, de relacions autèntiques. La pel·lícula Her (i molts episodis de Black Mirror) ja ens va advertir de com els sistemes operatius que simulen persones, poden mirar de suplantar amistats, amors o relacions autèntiques. El gran mal social de les darreres dècades és que el neoliberalisme, amb la seva obsessió per l’individualisme, el productivisme, la competitivitat desfermada, ens ha deixat completament aïllats, barallats i infeliços. A partir de la inoculació de determinades creences i expectatives, la gent ha acabat tenint menys família, menys amics, menys estabilitat en la relació amb veïns o companys de feina. I d’aquesta epidèmia de solitud, la IA, en el fons un producte comercial, se n’aprofita.
En qualsevol cas, aquest ha estat un any en què l’opinió pública comença a prendre’s seriosament la IA, i on des de diversos espais –per posar un exemple, el Consell d’Educació de Catalunya– comencen a debatre. Els historiadors, atesos els precedents, no som gaire proclius a l’optimisme. Tanmateix, si no som capaços d’anticipar-nos als problemes, no podrem evitar molt de patiment.
