La realitat quotidiana omple els mitjans de comunicació de males notícies. Sembla com si parlar del que va bé, de les coses bones que podem fer, no tingués per a la gent cap tipus d’interès. Ven el morbo, la millor tertúlia sembla que sigui aquella on els participants s’escridassen més, i els vídeos més visitats són aquells on els éssers humans semblen bèsties atrapades en les pitjors passions. Però de tant en tant apareixen àngels. Són àngels sense consciència de ser-ho, però en manifestar la dimensió divina de tots nosaltres, tendeixen inconscientment al bé i just per això no li donen importància.
He tingut a la vida molta sort, ben segur, soc deutora en la balança de donar i rebre. Algú se’m va aparèixer miraculosament quan el cotxe em va deixar tirada enmig del no-res, una veu m’advertí que per despistada estava a punt de perdre un avió, una companya em va donar notícia del millor lloc per arrecerar la filla que havia de marxar de casa… sols cal mirar amb ulls agraïts les coses ens passen…
L’última vegada que em va visitar un àngel va ser a l’estació d’Atocha. Vaig oblidar la meva bossa en una cadira, algú la va veure, no va pensar que pogués ser un objecte perillós i, en canvi, sí que va calcular que deixar-la a objectes perduts fora una dilació important per a qui l’hagués deixada.
Una actitud diligent, per no dir una generosa disposició d’esperit, el va dur a fer recerca del propietari, furgant dins de la bossa fins a trobar una referència per tornar-la. Afortunadament, la UIC ja és una universitat coneguda, així que va pensar que qui la duia en la sala de sortides de l’estació tornava cap a casa. Se la va endur i, en arribar va entregar-la a l’Anna (de l’altre àngel no sé el nom) qui va emprar el seu temps en enviar-me un mail per dir-me que la tenia, i en ser a casa per tornar-me-la. Ni cal dir que tot era intacte, fins i tot una ampolla d’aigua oberta.
L’Anna i algun dels seus companys a El Ascensor Producciones no són qualssevol, fora bo que els que contractin amb ells sàpiguen de la seva condició moral. Ells creuran que aquests gestos no són res, però ans al contrari. Com en tantes altres vegades que el món és llum i que depèn de nosaltres veure-ho, l’anècdota esdevingué categoria, una ocasió per il·luminar la vida, per recordar-nos que hi ha esperança, per tenir fe en què la seva “malaltia” d’amor, tan desapercebuda com important, s’encomani més que l’odi, la desídia i el mal. Venceran.
