Salvador Illa va anunciar que faria un Govern previsible i així ha estat. En quatre mesos ha rebaixat la presidència de la Generalitat al que Madrid n’espera; un baró més d’entre el grapat que representen la descentralització administrativa del café para todos. Fins i tot amb un punt de sobreactuació, com reflecteix una evident llagoteria respecte a Felip de Borbó. Una gesticulació que, per cert, resulta bastant indigesta per a la majoria de la societat catalana, on els monàrquics no han arribat mai, en cap enquesta, ni al 15 % de la població. En definitiva, en aquests quatre mesos Illa ha portat la principal institució catalana a acatar visiblement la simbologia més rància de l’espanyolisme, com es va comprovar durant la desfilada militar del Dia de la Hispanitat, o el 6 de desembre, la diada d’exaltació del règim del 78.
Tot plegat és coherent amb el conservadorisme del PSC, un partit que es mimetitzava amb el sistema fins i tot quan governava amb Ada Colau. El que ja no era tan evident és que aquest gir de 180 graus s’hagi fet amb una base de -només- 42 diputats i 873.000 vots, una minoria majoritària que necessitava el suport o bé d’un front similar al que va fer alcalde Jaume Collboni (combinant PP i Comuns) o bé la d’un dels dos grans partit independentistes. La primera opció hauria estat coherent amb les decisions de Salvador Illa. El suport d’ERC, en canvi, està passant una factura descomunal als republicans.
Illa i el PSC no estan tenint cap mena de pietat amb ERC. No hi ha hagut ni un sol gest adreçat als republicans, més enllà de demanar-los que, a més, els aprovin els pressupostos. Una actitud que fa pensar que la submissió de l’independentisme és una part essencial de l’estratègia dels socialistes catalans i espanyols. Un pacte d’estat amb el PP com el de l’Ajuntament de Barcelona no hauria permès tanta gesticulació monàrquica ni tant arrenglerament autonòmic sense causar una reacció política i social. L’operació prou complicada com per fer-la amb anestèsia general.
