La celebració d’un festival literari va portar a Bilbao a Michel Houellebecq, probablement l’escriptor francès més brillant i polèmic del que portem de segle. Detestat per l’esquerra pels seus posicionaments crítics amb el feminisme, la sexualitat o l’islam; admirat per la dreta per la seva incapacitat d’autocensurar-se, en el fons no deixa de ser un fill no desitjat del 68 –els seus pares el van lliurar als avis materns per encetar una vida bohèmia de hippies, i se’n van desentendre, a banda de trencar posteriorment el seu matrimoni–. En certa mesura, aquest caos que va promoure el maig parisenc a partir de la destrucció del vell ordre moral (i que el mateix escriptor, en la seva vida privada, també reprodueix) és el que reflecteix la seva literatura agra, profundament pessimista i desencisada, que descriu com ningú la decadència actual d’occident. Més enllà de la seva enigmàtica personalitat i la influència de la seva obra, en una de les entrevistes concedides a la premsa, a l’hora d’interrogar-lo sobre els motius de l’onada de violència de carrer i els saquejos a comerços iniciats a França, i estesos arreu del continent, el sempre lacònic autor de Submissió o Anorrear, va expressar “a França, la violència no prové del descontentament, sinó que ja no hi ha por a la policia o a la justícia”.
Els esdeveniments del 24 d’octubre a Barcelona van representar un xoc en l’opinió pública. Tanmateix, no ens haurien de sorprendre. Grups de joves, bona part dels quals, procedents de segones generacions d’immigrants, van protagonitzar una jornada que va crear un pànic moral col·lectiu i va sacsejar l’opinió pública. No ens hauria de sorprendre, perquè malgrat la novetat de convocatòries més o menys coordinades, ja es van produir fets similars, a Catalunya, a escala més reduïda. Les festes de la Mercè, el 2022, van culminar amb un conjunt de vandalisme i saquejos a botigues a la Carretera d’Hostafranchs. Arran d’unes detencions, el 2023 es va produir un intent d’assalt a la comissaria compartida per Mossos i Policia Local, a Salt, també complementada amb destrosses de mobiliari públic. Altres actes de menor intensitat, encara que amb un estil diferent i amb un cert relat compartit, resulten familiars per a veïns de diversos barris i poblacions mitjanes, vigilants de seguretat o policia. I Catalunya, de moment, no deixa de ser una anècdota. El 2005, arran de la mort de dos joves de Clichy-sous-Bois que, fugint de la policia, es van electrocutar al transformador on es van amagar, va implicar més de dues setmanes d’incidents arreu de França amb un balanç de 10.000 cotxes cremats, 3.200 detinguts, incendis a escoles, edificis públics i privats, comissaries i un decret d’emergència. Fets similars van esdevenir-se a Londres el 2011 (aquesta vegada acompanyat de saquejos a comerços en un estil molt similar al promogut aquests dies per Blocus) o, el 2023, de nou a França, a Nanterre, quan arran de la mort d’un traficant de 17 anys per trets de la policia en un control de trànsit, també va comportar una setmana d’incidents similars, i un balanç de 3.300 detencions.
No sempre ha calgut un detonant. Celebracions futbolístiques o esdeveniments com la Festa de la Música (on grups de joves van punxar amb xeringues 145 persones) també solen acabar amb baralles, agressions i robatoris per part d’un perfil coincident als dels actors d’aquests darrers incidents. O el fet que amb ocasions com les celebracions de cap d’any es cremessin milers de vehicles privats. O, com a Alemanya, que grups organitzats d’individus, molts dels quals refugiats acabats d’arribar, cometessin centenars d’agressions sexuals els cap d’any de 2015 o 2016. I podríem continuar.
Els mitjans convencionals han mirat de minimitzar aquests episodis i evitar donar detalls per estigmatitzar a determinades comunitats –cosa que en l’era de les xarxes socials no només resulta inútil, sinó també contraproduent–. Sociòlegs i antropòlegs, amb certa tendència a escoltar prioritàriament les raons dels agressors, miren d’establir un relat segons el qual aquestes accions serien el resultat lògic d’una discriminació sistèmica contra uns joves que, paradoxalment, són presentats com a víctimes, persones sense oportunitats, subjectes del racisme occidental, o qualsevol altre argument que tendeix a minimitzar les responsabilitats individuals d’actes voluntaris i planificats, que si bé poden ser comesos des de certa sensació d’anonimat i impunitat del grup, acaben tenint precisament víctimes aleatòries. I entre les raons esgrimides, sempre hi és present la idea que segones generacions d’immigrants solen ser les protagonistes. No és una opinió: és una estadística. A Suïssa i Dinamarca, on les dades policials recullen dades de criminalitat i les registren pel perfil de l’autor, coincideixen en el fet que determinats col·lectius nacionals i ètnics multipliquen per cinc, sis o set les taxes de criminalitat dels autòctons, i les segones generacions solen registrar xifres encara més elevades. En qualsevol cas, i tornant als relats justificatius, la idea general entre els protagonistes d’incidents violents i delictius és que aquests nois adolescents amb una determinada estètica, valors compartits i pertinença a certa subcultura antropològica, representen un col·lectiu especialment oprimit i maltractat.
Hi ha ingredients de veritat en tot això. La lògica perversa de la immigració és que la importació de mà d’obra no busca la justícia universal, sinó el profit econòmic a partir de l’explotació laboral. Que la pobresa que sol caracteritzar a tot aquell que es desarrela a canvi d’una promesa de futur millor, normalment veu les seves expectatives defraudades. I que la projecció vers les segones generacions d’aquest futur que no arriba, contràriament a les aspiracions que van motivar una decisió tan radical dels progenitors, sovint deriven en una frustració i ressentiment poc controlables. Les societats receptores d’immigració, a més, creen mecanismes subtils per sabotejar l’ascens social (per exemple, la segregació escolar, o el fet que el capital social sol ser més determinant que la formació a l’hora de trobar bones feines). Tanmateix, que un fenomen tingui ingredients de veritat, no vol dir que la discriminació sistèmica sigui certa, o que no existeixin mecanismes i oportunitats de promoció i millora. El problema és que, per aconseguir això calen esforços i renúncies. L’ascens social, o com a mínim, les possibilitats d’una vida digna i més o menys confortable, implica certa capacitat d’assimilació al país d’arribada, certs canvis en l’escala de valors, o l’abandonament de certes pràctiques, creences, codis culturals i actituds contemplades com a incompatibles per la societat on viuen. Això, per descomptat, no assegura res. Tanmateix, les possibilitats de progrés a Europa, malgrat que limitades i descendents, són encara molt superiors a les que trobarien avui als països dels seus pares.
El victimisme és una droga dura i addictiva. Pot resultar reconfortant, de manera immediata. Una mena d’excusa argumentada per camuflar la impotència o les mancances en el caràcter. El racisme també és un fet. Un fet universal a totes les cultures. I precisament a Europa, aquest fet està mal vist i perseguit per la llei, i les discriminacions incideixen més en la identitat exhibida (indumentària, actituds, llengua, llenguatge cultural…) que no pas en el color de la pell o l’heràldica. Recrear-se en el ressentiment és un suïcidi individual i col·lectiu a càmera lenta. La droga del victimisme, com la majoria de substàncies addictives, solen tenir un component autodestructiu i paralitzant. Els nois que, imbuïts d’uns valors subculturals (menyspreu a la propietat privada, masclisme descarat, proclivitat a la violència, manca de respecte genèrica per tothom, inadaptació, tribalisme), és com si redactessin cada dia la seva nota de suïcidi moral. Allò que hem vist a Barcelona representa tot això.
No és aquesta una reflexió feta des de fora des d’un superb paternalisme. El 2005, l’empresari i assagista francès, nascut al Marroc i crescut en una banlieu, Aziz Senni, va publicar el llibre L’asscenseur est en panne… j’ai pris l’escalier (l’ascensor social no funciona, he pujat per l’escala), on precisament tractava aquesta qüestió de com l’actitud de rebuig i ressentiment dels joves dels suburbis contra la societat d’acollida enverinaven l’ànima. Efectivament, la societat francesa (i per extensió, les europees) no ha estat l’eldorado que molts pensaven que seria. Tanmateix, resignar-se en el ressentiment, la dependència dels subsidis i l’automarginació del comunitarisme representa una mena de mort en vida. L’autor defensa tot un seguit d’idees sobre emprenedoria que, servidor de vostès, no comparteix (i que recorda una mica tota aquesta moral de criptobro). Tanmateix, val la pena reflexionar sobre el parany de la dependència i la frustració, que fàcilment esdevé el nihilisme expressat sota la fórmula del casseur, mot popularitzat aquests dies per definir aquest perfil de jove irat disposat a trencar-ho tot. Especialment ells mateixos i el seu futur.
Què ha fallat? Tot I res. Malgrat la temptació dickensiana d’exculpar a partir de la seva presumpta condició de víctimes, aquests joves irats que roben, destrueixen, saquegen, intimiden, agredeixen, representa una actitud idiota i suïcida. Idiota perquè no es pot excusar l’inexcusable. Suïcida, perquè la inacció o la tebior ens porta a una llei de la selva on aquests grups es poden apropiar de l’espai públic i privat. Ja hem vist què passa quan se cedeix el control a joves irats i violents, com ha passat a diversos països llatinoamericans, a Suècia o algunes ciutats belgues com Lieja, on la pràctica tebior jurídica o la sensació d’impunitat ha permès la proliferació de grups criminals com la Mocro Maffia, amb tentacles que ja comencen a arribar a ciutats com Barcelona.
I aquí tornem a Houellebecq. Quan explicava que “la violència no prové del descontentament, sinó que ja no hi ha por a la policia o a la justícia”, més aviat denunciava allò que el tsunami del maig del 68 havia arrasat: la solidesa de les institucions. Molts d’aquests joves casseurs, provinents d’entorns on la violència i la por a l’autoritat representen un cert fre als seus instints primaris, han interpretat la laxitud i tolerància de les societats democràtiques europees com a una carta blanca on poder actuar sense pràcticament conseqüències. Que s’hagi arribat a la seva detenció per saquejar els aparadors del centre de Barcelona és la culminació d’un fracàs. Perquè, institucions com l’escola, amb la seva permissivitat amb comportaments disruptius, irrespectuosos i sovint violents, ha estat el trampolí des del qual molts han cregut (probablement de manera encertada) que determinades accions no tenen conseqüències. Una part substancial de la crisi global educativa ha estat precisament el segrest, per part de l’absència de respecte vers els docents i els seus companys, de la institució escolar. La constatació que comportar-se de manera agressiva no té conseqüències, o que no aprendre, de manera deliberada o involuntària, implica el premi de la promoció de curs o l’obtenció de títols devaluats. Si l’escola, probablement la institució social per on passa tothom, no és capaç de fer-se respectar ni imposar l’ordre general (ni tan sols de certificar de manera fiable l’adquisició de coneixements i aptituds), si les famílies renuncien a l’educació integral dels seus fills, si la comunitat és incapaç d’aplicar mecanismes de censura preventius… la violència i el desordre públic actua com a dissolvent social i civilitzatori. La violència d’aquests dies no és fruit de la injustícia (les generacions precedents a la que trenca aparadors ho han tingut tant o més difícil que l’actual), sinó de la sensació que tot s’hi val.
