L’excés, la mala educació, el broc gros i les mitges veritats, és a dir, les mentides completes, s’han apoderat del panorama d’un país amb un govern central molt més feble del que sembla i on la incertesa sobre el futur segueix sent la tònica, per exemple a Catalunya o a Madrid, que són els dos focus ara més visibles de l’enorme crisi política que arrosseguem des de fa ja sis anys almenys.
Fa mesos, abans de conèixer-se el resultat de les eleccions catalanes, em vaig arriscar a escriure que, a la vista de les previsions i de les males relacions entre les forces partidàries independentistes, podria donar-se un panorama de repetició d’eleccions a Catalunya. Ara crec molt menys en aquesta hipòtesi que llavors, però cert és que, a l’marge de quina sigui la solució final per a la formació d’un govern, les urnes del 14 de febrer no van servir precisament per assentar una opció política, sinó més aviat al contrari, obrint un període d’interinitat molt perjudicial especialment en les circumstàncies de pandèmia que vivim.
Sospito que, naturalment en una altra dimensió i amb altres problemes, una cosa semblant podria passar a Madrid després dels resultats electorals del 4 de maig si es compleix el que prediuen moltes enquestes: pot ser que cap de les dues parts enfrontades, la dreta i l’esquerra, arribi a ser capaç de formar govern. I llavors la hipòtesi d’una repetició electoral tornaria a estar sobre la taula, per molt que una nova convocatòria a les urnes sigui ara el més inconvenient per a una ciutadania ansiosa de recuperar la seva llibertat de moviments (i d’expressió, diria jo. I de coherència) i que només pensa en quan dimonis quedarà immunitzada amb una vacuna.
Però és que als nostres polítics sospito que els encanten les campanyes electorals, que són aquests esdeveniments en els quals poden satisfer la seva ànsia d’omplir les seves agendes, anar d’un costat a l’altre, insultar el rival i rebre l’aplaudiment amic. Mentre es gasten, és clar, en mítings i cartelleria, els diners de contribuent. Ho dic perquè, vist el que estic veient, i arran de la sortida de Pablo Iglesias del govern de Pedro Sánchez, poc m’estranyaria que aquest confirmi el que molta rumorologia assenyala en els cenacles i tertúlies de la Villa et Corte: que, oblidant les seves afirmacions que esgotarà la legislatura, ens sorprengui convocant unes eleccions generals aquesta tardor, o la primavera que ve. Perquè el refermin a La Moncloa, ara que la coalició no té, al meu entendre, gaires expectatives d’una llarga vida i que encara no s’han posat les coses realment malament en l’economia.
Així estem, instal·lats en una certa passivitat dels governs a totes les escales, perquè els que els ocupen estan més ocupats en la seva estabilitat personal i partidària que a resoldre els inajornables problemes dels ciutadans. I, com deia a l’inici, prova de tot l’anterior és que no sortim d’aquesta –si és que en sortim algun dia, perquè el calendari de vacunacions dissenyat per Pedro Sánchez es complirà difícilment– precisament ni més forts ni més units, sinó tot el contrari.
Però, això sí, en sortim més combatius per presentar mocions de censura innecessàries, per demanar que dimiteixi el ministre de l’Interior perquè a Vox li organitzen un escrache violent (el que, per descomptat, condemno, però, n’és Marlaska el culpable?), per posar a presidents autonòmics contra el govern central i viceversa i, és clar, per convocar eleccions que ja se sap que poc aclariran el tèrbol panorama però que sempre l’animen molt. I fins i tot, si la cosa s’escau, per repetir la cursa fins a les urnes tantes vegades com calgui, encara que tots sàpiguen que això és un fracàs de la política i, sobretot, dels polítics. Així, com voleu que el més calent no sigui a l’aigüera?
8 
