És difícil saber -almenys per ara- quins són els objectius reals de Gabriel Rufián a partir dels seus moviments mediàtics. Però sí que es poden preveure quins seran els efectes d’aquest arrossegament polític cap a ERC. Els republicans fa temps que estan en una dinàmica de suport al socialisme espanyol/català, complementant majories allà on ha estat possible investir un candidat del PSOE o del PSC. Pedro Sánchez, Salvador Illa i -en el moment actual- Jaume Collboni disposen d’un suport constant i fiable dels diputats i regidors republicans, sempre enquadrats en bloc dins d’una esquerra nacionalment transversal. Aquesta estratègia pot ser vàlida, almenys sobre el paper, per mantenir una certa quota d’influència sobre les institucions que governen els socialistes, però implica abandonar la confrontació nacional. De fet, té com a risc principal que el PSOE doni per descomptat el seu suport sense necessitat de contrapartides i que, conseqüentment, els electors independentistes busquin altres opcions de representació.
De fet, els únics suports immediats que ha rebut l’Operació Rufián han estat, justament, de dos membres del govern Sánchez. Yolanda Díaz ha deixat clar que dona suport a la jugada: “la meva aposta és clara i ja força reiterada: una aliança democràtica, amb un programa de mínims“. El ministre Óscar López encara ha estat més concret dient que “jo el que espero i desitjo és que a l’esquerra del PSOE hi hagi força perquè, quan toqui, que queden una mica menys de dos anys de legislatura, aquesta esquerra se sumi al Partit Socialista perquè Espanya continuï tenint un govern progressista“. És a dir, un programa de mínims, prou genèric per aglutinar tothom i, sobretot, tenir-ho fàcil per sumar-se al PSOE sense escrúpols ideològics.
Per tot plegat, el moviment de Gabriel Rufián només fa que accentuar la sensació de subordinació d’ERC cap al socialisme espanyol i, per tant, l’abandó definitiu de l’independentisme. Tot això a canvi d’un cove sense peix -com demostra Rodalies- i amb una estratègia espanyola que només és productiva si el PSOE aconsegueix revertir els resultats d’Aragó i Extremadura, més totes les enquestes que situen la majoria PP/Vox al voltant d’una majoria absolutíssima de 200 diputats. Els riscos són molt alts i, al capdavall, no serà ERC qui salvarà els espanyols de si mateixos.
