És indubtable que Aliança Catalana genera molta incomoditat. Per molts motius. Al carrer, per l’infantilisme que ens condueix a pensar que el fet que Catalunya també tingui extrema dreta, com els països del seu entorn, és l’apocalipsi. A les institucions, perquè posa en perill un equilibri entre les forces independentistes que fa molts anys que dura. El problema és que quan una formació independentista catalana només genera incomoditat en l’espai català i aplaudiments i sobrerepresentació entre els espanyols (com la que li ofereixen els socialistes d’aquí i d’allà per mantenir una polarització que els beneficia), alguna cosa falla.
L’independentisme es reconeix per la incomoditat, per la crispació que genera a l’Estat del qual es vol separar, així com el radicalisme es reconeix per la capacitat de sostenir una postura fins a les últimes conseqüències. No per trucs vells com defensar propostes al Parlament amb les quals no estàs d’acord (per exemple, per eliminar les subvencions als partits polítics) perquè saps que els altres les bloquejaran i tu capitalitzaràs el crèdit malgrat que la ciutadania no ha obtingut cap resultat. És l’aprofitament del clàssic dilema del presoner, que només funciona quan totes les parts són honestes. Ho vam veure en Podemos defensant el referèndum quan no tenien opcions de formar govern, en Junts rebutjant el pacte amb els socialistes quan aquests només necessitaven ERC com a socis, o quan el PSOE presenta reformes laborals en parlaments que són fins i tot més de dretes que ells. Es reconeix no per dir que només incompliràs la llei una vegada, com defensaven els partits del procés, i sortirà bé perquè tu ets més honest i més valent que els altres: una independència mai ha consistit a obeir l’Estat fins a l’últim moment. Quan és ara o mai, és mai.
I és evident que Aliança Catalana té un gran nombre de votants independentistes. L’independentisme es manté estable a Catalunya, de la mateixa manera que es manté a Escòcia o fins i tot augmenta a Gal·les i Quebec, el que ha passat en l’àmbit institucional és que ha canviat la seva opció de vot o se n’ha anat a l’abstenció, i una opció és el partit de Sílvia Orriols. El problema és que els partits que diuen representar aquest independentisme, també AC, continuen avui dia articulant estratègies que no són coherents amb l’objectiu de la independència. Per això la seva estratègia es basa a competir en l’eix ideològic esquerra-dreta i relegar l’independentisme a una mera identitat que es dona per entesa, en lloc de vertebrar-se en l’eix nacional. Per això el seu programa electoral podria ser subscrit pel regionalisme més pactista. I rarament el canviaran, perquè quan arribes a tenir representació amb un discurs i se t’augura creixement, rarament podràs sortir d’aquests límits perquè et costarien la base electoral que t’ha portat allà. Ja li va passar a Esquerra quan va buscar el vot del federalisme no independentista, i ara li passa a Aliança Catalana amb el vot antiimmigració no independentista que mostra el baròmetre del CEO i els aplaudiments dels espanyols.
La raó fonda de tot plegat rau en el fet que encara roman a l’imaginari col·lectiu la idea que som massa febles per anar al conflicte de forma sostinguda. Que ens hem de “guardar” per una batalla final decisiva, i que mentrestant no hem de donar opcions als tribunals espanyols perquè ens inhabilitin com han dit des d’ERC i Junts fins a AC. D’obediència en obediència fins a la desobediència final. Això és coherent amb el relat del procés, a saber, que el 2017 va demostrar que la via unilateral no funciona i que cal acumular forces abans de tornar-ho a intentar. Però aquesta lectura és profundament errònia. El que va fracassar el 2017 no va ser la via unilateral, sinó precisament la via del pacte, que és la que finalment es va emprendre. I un dels motius és que faltava una construcció nacional que catapultés a la política uns dirigents que estiguessin convençuts que cal anar al conflicte de forma constant i fins a les últimes conseqüències. I aquesta por de sostenir el conflicte ens condemna a un replegament que és incompatible amb cap alliberament nacional.
I aquest replegament es veu especialment quan parlen d’immigració. Entendre la immigració exclusivament des de la perspectiva de l’ordre públic i la càrrega social, i no com un fenomen demogràfic i econòmic, ens debilita, no ens fa forts, perquè reprodueix exactament el marc mental del nacionalisme espanyol. I això genera un consens implícit (diguem-ne consens, diguem-ne lluites compartides com en deia l’esquerra) que ens desarma: si el problema és que són pobres que delinqueixen i demanen ajuts per sobreviure, la solució només és que siguin rics i amb l’historial impolut. Mentrestant, ningú planteja la veritable qüestió: la immigració es fa catalana o es fa espanyola? Omplirà les files de l’exèrcit enemic o a les nostres?
Tenim més eines que bona part dels pobles que s’han volgut alliberar tenien. Institucions, recursos econòmics, una llengua encara viva, una massa crítica de població compromesa. El que ens falta no són mitjans, ni construir alternatives que obtenen la complicitat de partits d’obediència espanyola, sigui VOX o PSOE, sinó que cal voluntat política de fer servir aquests mitjans per anar al conflicte, mitjançant mesures que, d’aprovar-se, generen crisi institucional rere crisi institucional. I lluny de buscar que altres les bloquegin per quedar-se el crèdit, fa tot el possible per aprovar-les i assumir-ne les conseqüències.
Això vol dir un pla de xoc lingüístic basat en el principi de territorialitat del català que generi un escenari de desobediència permanent. Recursos i sancions a l’escola, a l’administració, al comerç. I catalanització massiva dels fills de la immigració, perquè sabem segur que si no son catalans, seran espanyols. Aquí hem de treure tota l’artilleria de forma indiscriminada.
Al mateix temps vol dir virar el model econòmic, acabant amb les subvencions a una estructura productiva basada en sectors de baix valor afegit que mantenen un xantatge salvatge a la classe política i que només són viables amb mà d’obra precària constant, i per tant, dependents estructuralment de fluxos migratoris que, en absència de polítiques de catalanització amb pressupostos milionaris, engreixaran inexorablement la massa castellanoparlant. Qüestionar aquest model (turisme de masses, agricultura porcina intensiva, construcció especulativa, terciarització de baixa qualitat) significa enfrontar-se als lobbies que financen tota la política espanyola a Catalunya, començant pels socialistes. I significa també assumir un conflicte amb sectors empresarials poderosos que tenen la capacitat de generar inestabilitat econòmica. No hi ha cap partit a les institucions que ho faci.
Això vol dir una implantació accelerada de renovables. Com es pot defensar la independència mentre s’importa electricitat de l’Aragó? L’objectiu explícit d’autosuficiència energètica seria evidentment percebuda immediatament com una amenaça per Madrid. Per això cap govern autonòmic l’ha impulsat seriosament: comportaria assumir el cost del xoc.
Al final, la qüestió és molt simple: tota aquella política pretesament radical que pugui implantar a Madrid Isabel Diaz Ayuso o hauria pogut implantar anteriorment Manuela Carmena és una política nacionalment equivocada. Fins que l’independentisme no recuperi la centralitat del conflicte nacional en el seu programa, continuarà sent funcional a l’ordre que diu combatre. I això no s’arregla amb declaracions més o menys contundents al faristol del Parlament, fortament celebrades per incompareixença del contrari, sinó amb polítiques concretes dissenyades per fer impossible la submissió.
