Qualsevol jurista mitjanament independent (i a Espanya cada cop abunden menys) estaria d’acord que modificar l’actual regulació penal del delicte de sedició seria jurídicament convenient. Està mal delimitat en relació amb la rebel·lió i preveu penes inusitadament altes per a una cosa tan mal tipificada. Però ara la reforma de l’articulat penal sobre la sedició (i sobre la rebel·lió) s’ha convertit en una més, potser la més important, de les batalles jurídiques a què tan aficionades són les capelletes polítiques.
La veritat, s’entén malament que aquesta qüestió es converteixi en un obstacle per a la represa de les converses entre un Govern debilitat i un govern central ara momentàniament enfortit. Només la insistència de sectors de la dreta, que consideren que ‘rebaixar les penes’ per sedició seria com donar la raó a Junqueras i a altres condemnats pel Procés i després indultats, complica una reforma que, en circumstàncies normals, seria unànimement ben acollida.
El tema forma part de l’enorme desavinença en matèria jurídica i judicial entre els dos partits majoritaris a Espanya (i les seves aliances respectives), cosa que, en el darrer extrem, dificulta una renovació del poder judicial pendent des de fa gairebé quatre anys. Se suposava que la visita, una mica admonitòria, del comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, que va sortir aparentment espantat de Madrid després d’entrevistar-se amb les diverses organitzacions togades, amb el govern i l’oposició, i, després, la dimissió de Carlos Lesmes com a president del Consell del Poder Judicial i del Suprem, farien que PSOE i PP donessin el braç a tòrcer i arribessin a un pacte per a la renovació d’aquest òrgan institucional.
Però, fins ara, i malgrat la reunió que tots dos van mantenir dilluns passat, del qual van sortir bones paraules però no compromisos concrets, la veritat és que s’ha avançat poc. Jo diria que el govern que presideix Pedro Sánchez s’ha instal·lat en un dilema que és com la quadratura del cercle: ¿Potenciar la seva aliança amb un Pere Aragonés en patent estat de debilitat o/i intentar acords puntuals amb el Partit Popular, pretenent allunyar-lo de Vox i assumint que les enquestes recents demanen més acords i menys combat a la política nacional?
Un membre del govern central m’admetia, en una conversa recent, que la fragilitat d’Esquerra convé poc a la política de Pedro Sánchez, que veu com a ‘inevitable’ donar ‘alguna carta’ al PP, per exemple en la negociació esmentada per renovar els òrgans judicials…i per procedir a algunes reformes legals de pes. Entre elles hauria d’estar, sens dubte, la reforma del Codi Penal pel que fa al delicte de sedició i potser també al de rebel·lió, la formulació del qual, reconeix l’executiu, està “antiquada”. Però a la seu del PP es veu amb mals ulls aquesta reforma, que seria, pensen, com una “victòria moral” de l’independentisme i podria induir alguns dels més radicals a intentar repetir en el futur “successos semblants als del 2017, encara que ara la situació sigui radicalment diferent”.
En el fons hi ha subjacent la idea que el pacte no escrit entre el govern central i Esquerra Republicana de Catalunya passa per un moment baix i serà molt difícil rehabilitar-lo, i sobre això s’esmenta la reforma de la sedició com només un exemple: important, però un més en el capítol dels desacords per venir davant dues campanyes electorals, una municipal i una altra general, que s’acosten i que acaparen ja les tres quartes parts dels afanys i preocupacions dels polítics a banda i banda de l’Ebre.
Així, els avatars de la política catalana estan començant a influir no poc en el desenvolupament de la política nacional (tot i que això, en realitat, de manera menys palpable, sempre ha passat). Sánchez, penso, no vol trencar la “bastant bona” relació amb Esquerra, encara que sigui una relació inestable i subjecta a alts i baixos; però s’adona que la situació política catalana “escapa gairebé de tot control”. D’altra banda, els analistes monclovites semblen percebre que la batalla constant plantejada contra el PP no afavoreix les perspectives electorals de Pedro Sánchez ni a les eleccions i autonòmiques i municipals ni a les generals.
És més: he constatat que, malgrat el llenguatge encara de pugna entre Sánchez i Núñez Feijóo (pot ser que es dulcifiqui una mica en la seva confrontació parlamentària al Senat de dimarts que ve), els sectors dels dos partits més proclius als acords assenyalen que les diferències no són tantes ni en matèria de la reforma judicial, ni fiscal ni pel que fa a la reforma de pensions, que són, a més dels pressupostos, els grans temes a acordar al Parlament de manera propera.
¿Sánchez aconseguirà aquesta quadratura del cercle consistent a mantenir les seves aliances tàcites amb ERC i amb Bildu i, alhora, aproximar-se al PP, per a disgust dels socis de Podem? Personalment, no ho crec. Ni crec que el president arribi a explicitar formalment el que ara sembla que és tot just un debat intern en el seu ‘estat major’. Caldrà esperar a veure com discorren les coses al govern català i a ERC per endevinar quin és el camí que pren Sánchez a l’encara llarga recta final de ‘la seva’ legislatura. Però el que sí que és segur és que, tal com estan, les coses no poden seguir així gaire temps.
3
