A Bèlgica, jueus i musulmans s’han posat d’acord en una qüestió que sembla treta de disputes medievals, però que està acaparant els titulars de l’actualitat. Resulta que els tribunals de Flandes i Valònia, els quals són molt estrictes amb la defensa dels animals, han intentat prohibir les pràctiques de sacrifici rituals. És a dir; l’administració laica i progressista està batallant per corregir les pràctiques ancestrals dels botxins jueus i musulmans, però no pas dels que es dediquen a vessar sang humana –aquí no hi entren- sinó dels que s’ocupen de la matança del bestiar per a la carn comestible. El xoc està resultant considerable, atès que han xocat dos pilars de la societat moderna europea; el respecte a la multiculturalitat i els drets dels animals.
El sacrifici d’animals és, segons la tradició, similar en les dues confessions religioses. A part de prohibir els porcs, considerats impurs, s’ha conservat un ritual concret a l’hora de matar. Segons les regles kosher, i també la normativa halal, s’ha de practicar un tall net al coll de la criatura mentre està encara viva, i deixar-la que es dessagni de forma natural durant tot el temps que calgui. La idea, antigament, era la d’evitar formes més violentes de sacrificar, amb eines brutes o poc resolutives, i alhora aconseguir drenar tanta sang com fos possible per mantenir la carn lliure de sang. Podem imaginar com fa segles les regulacions tenien sentit, contribuïen a la higiene i eren eminentment compassives.
Ara bé, avui en dia les consideracions ètiques han evolucionat, i les lleis també. La llei belga, en combinació amb les directives europees, dicta que els animals s’han d’occir d’una forma ràpida, sense patiment i sense fer-ne un espectacle. Les tècniques més esteses passen per l’estaborniment de l’animal amb una descàrrega elèctrica, aparentment indolora. Però és clar, tant els deixebles de Moisès com els de Mahoma rebutgen una semblant tecnologia i han mantingut, fins ara, la seva excepcionalitat cultural. Diguem de passada que la situació a casa nostra és idèntica; els escorxadors manuals que continuen existint (per exemple a Mercabarna) solen ser els de connotació religiosa.
Els tribunals belgues, sens dubte més imaginatius que els que ens toquen a nosaltres, han suggerit una tècnica intermèdia, que consistiria a aplicar l’estaborniment sense matar el bestiar (però deixant-lo inconscient), per tot seguit escometre el ritual de sang i fetge. Ni jueus ortodoxos ni musulmans rigoristes ho han acceptat, i han portat el tema a instàncies europees. Així, aquest dimarts el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha de resoldre el litigi; es poden prohibir les modalitats de sacrifici tradicionals? O tal vegada vulneraria això la llibertat religiosa? Què passa per davant? Les creences i costums dels humans, o la dignitat dels animals?
Fixem-nos que en cap cas s’ha plantejat l’abolició del sacrifici de criatures vives, sinó la manera de matar-les. És un debat que es va produir fa parell de segles en relació amb els humans; ningú no discutia que calia eliminar certes persones, però calia ser compassiu i fer-ho sense acarnissament. Potser algun dia arribarà el debat sobre la pena de mort als animals, no ho sé. Ara mateix estem en un terreny que anomenem humanitari, en què la principal consideració gira no pas entorn de l’ésser sacrificat, sinó entorn dels botxins, o sigui nosaltres. Permetem continuar amb pràctiques sangonoses d’altres èpoques, o obliguem tothom a vestir els colors de la moralitat actual? Si es tractés de comunitats d’arrel cultural cristiana, segurament el debat ja s’hauria superat, però no; estem parlant d’una insòlita aliança judaico-islàmica, i aquest és un terreny exageradament sensible.
Amb els cacaus que hi ha al món, ara tancarem un dels pocs terrenys en comú on aquests grups estan d’acord?
