Per fi TV3 ens ha tornat a oferir una sèrie de primera categoria, Això no és Suècia. El format, la dramèdia, permet transitar entre una aparent comèdia sobre el contrast entre pares que pretenen ser exemplars i el drama de criatures amb criteri i voluntat pròpies que segueixen entestats en la guerra intergeneracional i el fat sempitern que comporta pares i fills a no entendre’s, perquè és en la naturalesa de l’existència. Entre unes criatures que es comporten com a tals, i uns pares immadurs, si bé benestants, a la pràctica febles i desconcertats, o com comentava el crític Joan Bordeus, que viuen en la infelicitat més rotunda, precisament a causa de la recerca constant de la felicitat.
És de destacar precisament també la coincidència entre l’aparició dels resultats de l’informe PISA amb l’emissió d’aquesta sèrie que serveix per retratar una generació (la dels pares, no pas la dels fills, amb molt de camp per recórrer i rebotar-se) com per un concepte, “occident”, amb la seva inconsistència per enfrontar-se a un món ple de perills des de la fragilitat existencial i certa feblesa voluntària i autoindulgent. I si una sèrie de televisió hauria de tenir una virtut és precisament aquesta: parlar-nos del món i del zeitgeist a partir d’uns personatges que fan més pena que ràbia. I que ens serveixen, en molt bona mesura, per esbrinar la manera de com hem pogut arribar fins al desastre del PISA i a convertir escoles i instituts en una mena de no-lloc eteri, sense un paper ni una funció definida, i que ens acosta acceleradament a la insignificança com a país i com a civilització. Perquè, efectivament, hem arribat on som perquè les caricatures dels pares que apareixen com a personatges a Això no és Suècia podrien simbolitzar fàcilment la classe política que han pres, durant una dècada, polítiques equivocades defensant les ingènues i indocumentades propostes pedagògiques que ens han acostat al desastre, i al darrer moment ens volen fer una empenta cap endavant. Unes propostes educatives (innovació, treball per projectes, summerhillisme militant) que estan desposseint els estudiants de disciplina, voluntat, treball, coneixement, i que, més enllà de mals resultats educatius, ens estan condemnant com a societat.
Generacions de pares confosos, infeliços mercè a les seves ànsies de perfecció, que viuen les contradiccions típiques de la paternitat com a una tragèdia, que la veuen també com a una eina narcisista d’autopromoció mitjançant la deriva instagramer de l’existència, són, indirectament, la causa del daltabaix. Res no fa més infeliç a infants i adolescents que l’obligació de ser feliços, l’obsessió de famílies o responsables polítiques per fer de l’experiència educativa una mena d’èxtasi permanent, de tapar-se els ulls davant la dimensió fosca de la naturalesa humana, i de buscar les millors maneres d’evitar-los qualsevol trauma, repte o reprimir qualsevol desig d’aprenentatge. Els pares d’Això no és Suècia, també obligats a dur una terrible vida de postureig exhibida a les xarxes socials, com qualsevol persona en qualsevol moment de la història de la humanitat, tenen els seus problemes, conflictes, frustracions, desigs insatisfets i patiments, que volen evitar en la canalla com a una fórmula de redempció o d’externalització de responsabilitats. I, tanmateix, això representa el parany de sempre d’abocar el malestar dels pares en les expectatives dels fills, una dinàmica que sempre acaba fatal. Ara bé, com que ja no s’ensenyen els clàssics grecollatins a les escoles (per no ofendre no-se-sap-ben-bé-qui), estem abocats a repetir prometeicament els errors de les generacions precedents.
La protagonista, una Aina Clotet esplèndida, mira d’emmirallar-se en una Suècia mítica, com a valhalla de la perfecció anhelada des de l’acomplexament local de país i societat imperfecta (aquesta pàtria “covarda, vella, tan salvatge terra”, en termes espriuans). Hàbilment, la narrativa de la sèrie mira de reflectir que el somni suec ha esdevingut malson, precisament gràcies a actituds irresponsablement ingènues com les protagonitzades per la societat escandinava en les darreres dècades. La recerca de la perfecció, i aquell estrany sentit de superioritat moral van fer que Estocolm prengués decisions equivocades que avui es reflecteixen tant a PISA com al creixent malestar i atomització d’una societat que per als mediterranis dels 80 ens semblava exemplar. Tanmateix, pretendre passar de transformar allò tangible i material (polítiques de benestar, repartiment del treball, bones condicions laborals, polítiques fiscals igualadores…) a allò espiritual (innovacions educatives, deriva multicultural, pèrdua de responsabilitat cívica i personal) han fet degenerar allò que havia estat un model i que avui pateix de problemes probablement irresolubles: la solitud, les desigualtats creixents, un comunitarisme religiós-cultural dissolvent, una atomització cívica preocupant, una pobresa en expansió. El problema és que les decisions polítiques del nostre país, promogudes per una classe social que molt ben podrien quedar simbolitzades pels pares protagonistes d’aquesta meravellosa i càustica sèrie, ens han comprat la part espiritual d’aquesta Suècia mítica, oblidant completament la part interessant de la primera: les mesures econòmiques, laborals i d’equitat material, potser no per estalviar-nos la infelicitat, encara que sí per viure objectivament millor.
