Escric a EL MÓN cada dues setmanes. Repasso ara tot el que ha passat des del meu últim article, l’11 de març, i m’espanto: en aquest breu període de temps, molt, però molt, és el que ha canviat. Jo diria que s’han posat els fonaments del que serà una important mudança política a l’Estat, sense que m’atreveixi jo a pronosticar d’una manera detallada per on anirà tal mudança, encara que alguna cosa sí que gosaré avançar.
Simplement, passa que, després d’unes mocions de censura absurdes i, com tot l’artificiós, fallides; després d’una convocatòria ‘in extremis’ d’eleccions a Madrid; després de l’increïble salt del vicepresident del govern des de l’executiu fins al capdavant d’una candidatura electoral que tot indica que fracassarà, constato que això ja no dona més de si. Que, com deia un amic diplomàtic acreditat a Madrid, Espanya és un d’aquests països on es fabrica molta més política (i, al damunt, dolenta) de la que es pot consumir. I intueixo que, per tant, arribarà un cop de timó, el vulguin o no els que capitanegen el vaixell, o els vaixells en els quals tots viatgem.
No hi ha dubte que la sortida de Pablo Iglesias de l’elenc governamental provocarà conseqüències importants en la marxa de la coalició que compon el govern central; sembla difícil de creure que aquesta coalició es prolongarà, tal com està, fins al final de la legislatura (hivern del 2023). Més aviat, molta gent s’inclina a pensar –i així ho han manifestat, per exemple, portaveus del Partit Nacionalista Basc, generalment ben informats per ser interlocutors privilegiats de totes les parts– que són probables unes noves eleccions generals dins d’un màxim d’un any. Bàsicament pel ja dit: que això no dona més de si.
Alhora, sembla evident que l’estructura partidària està canviant ràpidament: no només Ciutadans s’enfonsa pels seus propis errors, sinó que també Unides Podem, l’altra força emergent el 2014, va, a poc a poc, empetitint-se, i la figura de Pablo Iglesias perd rellevància política.
Una hipòtesi molt possible, avalada per diverses enquestes, és que la candidatura de l’encara secretari general d’Unides Podem en les eleccions madrilenyes del 4 de juny pateixi un considerable revés que situaria a Iglesias en un segon pla polític. I això tindria sens dubte conseqüències directes sobre aquesta ‘coalició dins de la coalició’ que ha consolidat fins ara una certa aliança de governació entre UP, ERC i Bildu. I, indirectament, tindrà conseqüències sobre aquesta taula de negociació entre el govern central i la Generalitat, la continuïtat de la qual no està concretada, entre altres coses perquè segueix sense formar-se el govern català… i perquè tal vegada la voluntat negociadora de la Moncloa, a la llum de com es configuren les coses a Catalunya, estigui apagant-se.
La gran qüestió, ara que tants fonaments que semblaven escassament movibles s’estan esquerdant, és saber quins passos donarà a continuació Pedro Sánchez. Un nou acostament a Ciutadans sembla simplement utòpic, perquè Ciutadans està fent-se miques, enfonsant-se en un pantà del qual li resultarà difícil sortir. D’altra banda, mantenir l’actual equilibri del govern central, sobre la base dels suports al PSOE d’Unides Podem, Esquerra, Bildu i petites formacions regionals, em resulta extremadament complicat de creure. Ni Unides Podem serà el mateix sense Pablo Iglesias a la vicepresidència segona de l’executiu –Yolanda Díaz no és, per descomptat, equiparable a Iglesias en cap sentit–, ni, presumiblement, les relacions entre el PSOE i Esquerra es mantindran inalterades després de la formació d’un Govern presumiblement integrat amb la CUP i Junts.
En aquest marc cal tornar a la pregunta ja assenyalada: per quin camí es decidirà Sánchez? Un acostament al Partit Popular, a la recerca de propiciar un centrisme que allunyi Casado de les abraçades ultres de Vox? Aquest pas és difícil, però no pot descartar-se del tot: al cap i a la fi, els dos principals partits nacionals ja van arribar a un acord per nomenar un nou Consell de RTVE i un nou president de la ràdio televisió pública, el periodista i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona José Manuel Pérez Tornero, que avui precisament inicia la seva feina al capdavant de la corporació.
És possible que Pedro Sánchez es vegi forçat a intentar acords puntuals i transversals, fonamentalment amb el PP de Casado, per prolongar el seu mandat el màxim possible, ajornant al màxim la convocatòria de les eleccions. Una vegada més, Sánchez buscarà les sortides viables, siguin o no les lògiques, les més convenients o les dictades pel sentit comú. Per a ell, la situació s’està tornant àrdua de governar. Qui sap el que haurà passat quan, d’aquí a dues setmanes, el 8 d’abril, torni a escriure el meu article per a EL MÓN. A mi, per descomptat, ja no em sorprendrà res. O gairebé res, qui sap.
2 
15 
