Així estan les coses una setmana després del 23J

El destí és molt irònic i de vegades fa girs gairebé surrealistes, com el que s’ha produït a les eleccions generals d’aquest juliol, sobretot després d’haver-se comptabilitzat el vot exterior i necessitar Pedro Sánchez del vot favorable de dos diputats de Junts en la seva investidura com a president. I què pot demanar Junts que Sánchez pugui concedir i que, per tant, no ens aboqui a reeditar la contesa electoral? Pel que han dit en els darrers dies els de Puigdemont (ara més que mai es recorda que ho són més que de Turull), dues són les exigències: una llei d’amnistia i un decret per autoritzar un referèndum d’autodeterminació. Totes dues són contradictòries amb la Constitució, però sols una d’aquestes bombes pot ser detonada pel govern de manera controlada. Veiem per què.

Un referèndum d’autodeterminació no és tan letal per la seva formulació com per l’eventualitat de què el resultat fos favorable a la independència. Sé que molts dels meus col·legues constitucionalistes pensen que és factible tot l’adjectiu indivisible amb què es qualifica la nació espanyola a l’article 2 de la Constitució. En tot cas, concedit un cop, s’obre la porta per demanar-lo en qualsevol altre moment i per qualsevol altre territori, com de fet ha succeït al Regne Unit en unes circumstàncies constitucionals ben diverses a les nostres. L’efecte polític, sense dubte aprofitat pels adversaris, fora recordar sempre a Sánchez com un enemic de la unitat d’Espanya i amb aquest tipus de missatge ja s’ha vist que és millor no jugar.

L’amnistia és estructuralment contradictòria amb l’estat de dret que la Constitució proclama ser. Es diferencia de l’indult en entendre que la conducta amnistiada mai ha estat delicte o que, si ho era, ha tingut una justificació política la seva persecució. Per tant, l’amnistia no cap en l’estat de dret perquè furta al poder judicial el seu dret i la seva obligació de jutjar les conductes que es troben tipificades en el Codi Penal. Una llei aquesta que a la vegada ha estat realitzada pels representants del poble escollits en unes eleccions democràtiques lliures on en totes les ocasions els partits independentistes s’hi han presentat.

L’avantatge de l’amnistia és que el seu impacte polític és relatiu: un cop amnistiats els presos “polítics” (la terminologia és dels que demanen l’amnistia, òbviament) i malgrat la inconstitucionalitat d’aquesta llei, s’ha acabat la discussió; aprovada per una majoria al Congrés, impossible d’aturar al Senat i versemblantment corroborada en la seva constitucionalitat pel Tribunal Constitucional, ara de majoria progressista, el que pugui passar a Europa, si és que hagués de passar alguna cosa, arribaria massa tard per a la memòria ciutadana.

Així doncs, les converses que Feijóo vulgui establir amb Junts “dins del marc constitucional” o estaran fora d’aquest marc, o sencillamente se les pot estalviar. Per la seva banda, Pedro Sánchez ha de saber que si la seva negociació la fa amb Puigdemont, després dels cinc anys allunyat de casa seva, la pressió sense més contrapartida tindrà poc éxit.

I així estan les coses una setmana després del 23J.