Vaig conèixer Esperanza Aguirre l’any 2007, quan era Presidenta de la Comunitat de Madrid Sols veient-la entrar al seu despatx de Sol, on l’esperava per tenir amb ella una xerrada una tarda d’aquell estiu en què Josep Piqué va deixar la presidència del PP a Catalunya, ja es podia endevinar que aquella dona era una força de la naturalesa, amb una rara qualitat en política, la de dir sempre el que pensa quan ho pensa, li agradi o no a qui té al davant. La seva divisa era, em va dir, “Espanya i la llibertat”, i potser algú podrà objectar que la seva idea d’Espanya i la seva idea de llibertat no són absolutes, però el cert és que ningú podrà negar que ella en té, d’idees, altra peculiaritat no comú en la major part de la classe política actual, farcida com està de repetidors d’argumentari, fabricants de missatges curs per curta volada intel·lectual o imitadors de tercera dels (escassos) lideratges.
Ara fa pocs dies la va entrevistar el sempre polèmic Jordi Évole, i així hem tingut ocasió de conèixer sense intermediaris la seva visió sobre l’Estat de les autonomies. Potser algú podria pensar que, en línia amb certs analistes intransigents, amb periodistes a la defensa del jacobinisme més radical i amb figures polítiques que aquests veneren, i havent dit que el seu referent polític és Espanya, Aguirre diria que l’Espanya “una y libre” de Franco era la seva, i ves per on, no va ser així. De fet, ¿qui que la conegués una mica podria pensar que una liberal veiés amb bons ulls socialistes (nacionals) com en Franco, en Hitler i altres herbes actuals de semblant perfil, a dreta i a esquerra?
Aguirre la va clavar (contra Clavero Arévalo, per cert) quan va dir que l’errada va ser equiparar Catalunya amb La Rioja (per posar un exemple), i no deixar l’Estat de les autonomies per poc més que Catalunya i el País Basc. De fet, així, asimètric (i federal, com recordava el desaparegut González Encinar) va pensar l’Estat la Constitució espanyola de 1978. Així, per ser aplicat amb lleialtat institucional, va ser pensat l’esquema obert que ha centrifugat en el cúmul d’enveges de ser com altre que en res se’ns assembla, començant per una Andalusia a la que els seus polítics van obligar a ser Comunitat.
Aguirre, com sempre, la més llesta del seu grup, potser perquè sap que els interessos que graviten sobre Madrid mai més seran el que eren sense Catalunya, però també per la senzilla raó de què és una patriota; més enllà dels estira i arronsa del poder, sent Espanya emocionalment i crec que sap que mel fet de no tenir en compte les complexes singularitats del territori aboca indefectiblement la seva pàtria a desproveir-se d’una part, o el que per a ella és el mateix, a deixar de ser Espanya. Per passiva és dir que Espanya deixarà de ser Espanya si no és capaç de comprendre com hauria de ser per sobreviure. Just emprant l’altra element del binomi d’Aguirre, la llibertat.
